Avui, primer de febrer, he hagut de resoldre una qüestió a la Caixa. A Vila-real. A la mateixa sucursal que ha sigut, cronològicament: Seu de la Caixa d’estalvis de Vila-real: Sucursal de la Caixa d’estalvis de València; Sucursal de Bancaixa; Sucursal de Bankia; i finalment, sucursal de CaixaBank (abans, la Caixa de Pensions).
Tot consistia en pagar un rebut de la oficina liquidadora dels imposts de successions. Un impost que, dit siga entre nosaltres, és d’allò més pervers; però ara només vull parlar del gran servei del gran banc de l’estrella de Miró com a logo.
Arribe a la sucursal a les deu i mitja del matí. A l’entrada, tres caixers automàtics i una quantitat molt superior de clients de tota mena. Ben bé una dotzena. I com era primer de mes, molta gent major. Dos, amb caminador. Però allà tots drets.
Jo he pensat que el millor era entrar dins. Però m’ha aturat una empleada, que no entenia massa el valencià, i que m’ha dit que com no tenia cita prèvia, ho havia d’enllestir al caixer. I que la caixa es tancava a les onze. Faltava mitja hora. Que ella ja m’ajudaria. De manera que m’he esperat fins que m’arribara el torn.
Vins minuts. Mentre, la gent s’anava amuntegant, i molta s’havia d’esperar al carrer, per allò del “protocol COVID19”. I l’empleada, amb una tauleta on teclejava de tant en tant, anava assessorant a uns i a altres, que majoritàriament eren persones que volien operar amb la llibreta i que ni tan sols tenien targeta.
Per fi, m’ha arribat el torn a mi. Al capdavall, es tractava només de fer llegir al caixer el codi de barres del rebut. Però, ai las! El lector del codi de barres no funcionava. De manera que he hagut de fer quasi deu minuts més de cua fins que s’ha buidat un altre dels caixers automàtics. Mentre, una senyora major, amb caminador i cuidadora, volia saber qui i perquè li havia cobrat 60 euros. L’empleada, tranquil·lament, els ha dit que allò era una comissió. Tal qual. Les dues dones se n’han anat a demanar a la conselleria que els canvie la domiciliació de banc.
Al segon caixer, només he inserit la targeta, l’empleada ja m’ha dit “¿tu te apañas bien, verdad?”. I, en efecte. Si funciona el lector, és un moment. però cal haver practicat una mica amb targetes, amb caixers, amb lectors i amb empleats. Però per això, no em calia l’empleada. Ja m’ho explicava el propi caixer automàtic.
Possiblement, l’empleada no era conscient que s’està cavant la seua fossa com a empleada, perquè tan bon punt els clients amb dificultats canvien de banc, a ella no li quedarà cap feina per fer, allà. Però el que més m’ha afectat ha sigut veure la dona major i la cuidadora, indignades per una comissió de seixanta euros.
Tot això sense tindre en compte l’absolut menyspreu pel temps i pel valor d’aquest temps que es fa perdre a tots aquells que hem de fer cues llargues i incòmodes per a res. Només perquè per estalviar, no tenen personal a les sucursals.
Aquests són els que diuen que són grans empresaris i grans homes de negocis. Els mateixos que han aconseguit que el gobierno aquell que hi ha a Madrid, després de salvar-los d’una fallida estrepitosa, (amb els diners de tots) ara es faça càrrec d’un altre bony de més de 35000000000 € de allò de la SAREB (el banc dolent) que no ens havia de costar ni un clau.
Amb tot, la conclusió és que el servei que ofereix aquesta gran andròmina que és CaixaBanc és molt dolent i nefast per a persones majors i amb pocs coneixements. Caldrà buscar alternatives.
Per acabar-ho d’adobar, després de dinar m’ha cridat el meu “assessor” del banc, per a veure si m’interessarà demanar algun préstec i també per a comunicar-me que per la targeta de dèbit a partir d’ara hauré de pagar. Un altre clau pel taüt.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!