Des de la Plana

Josep Usó

30 d'octubre de 2024
Sense categoria
0 comentaris

Una altra pantanada

Fa seixanta anys, quan es referien a Espanya, la consideraven un país “en vies de desenvolupament”. Allò era un eufemisme per a dir que era un país del tercer món; però situat a Europa. Feia només set anys de la gran inundació de València, que havia causat huitanta morts i un desastre monumental. El règim franquista, va fer allò que sempre ens ha fet Espanya. Van prometre molt i van començar el “Plan sur”. Un desviament del tram final del riu Túria pel sud de València. Aquell projecte no el va pagar Espanya. Una cosa és prometre i una altra de ben diferent és donar blat. O forment, que en diuen a l’Horta. Els valencians varem estar pagant segells de sobretassa per totes les cartes que eixien o arribaven a València durant més de quaranta anys. Cada cèntim d’aquell projecte l’hem pagat nosaltres. Els mateixos que varem posar els morts.

Però el temps tot ho madura i el 1975, Franco ja no donava més de sí. Per fi, un vint de novembre el van deixar descansar en pau. Al seu llit de l’hospital”La Paz” on ocupava tres plantes. I semblava que tot canviaria i que el canvi seria per a millor. Fins i tot, amb una transició modèlica, que segons les fons va de cent fins a més de tres-cents morts (els de ETA a banda), els valencians varem aconseguir un estatut d’autonomia. Que semblava que sí que viuríem en un país desenvolupat. Del primer món. Vàrem entrar a la UE (i a la OTAN) i van començar a arribar diners per a modeernitzar el país. Curiosament, ací no es modernitzava uasi res. Els alts forns de Sagunt, que eren els més moderns de l’estat, es van haver de tancar. Amb el temps s’ha sabut que era per a que les siderúrgiques italianes pogueren fer-se amb el negoci. I els de Sagunt, fotuts. Com els llauradors, que anaven perdent un llençol a cada bugada i encara no n’han acabat de perdre.

Pel camí, a base de mobilitzacions, es va aconseguir que el vell llit del Túria no fora ocupat per blocs de pisos d’aquells que tant els agraden als espanyols. Cars i de no massa qualitat. Això ho tenim. Un parc preciós. El de l’estació de la Renfe, encara no, perquè ja se sap: “Las cosas de palacio, van despacio”.

També varem ser el cap i casal del colp d’estat del 1981, que amb els anys hem sabut que ni va fracassar ni tampoc el rei (el que ara està fugit per robar, el pare del que hi ha ara) ens va salvar de res. Els qui aquell any estàvem vivint a Burjassot, varem tindre el privilegi de veure passar els tancs pel cantó de casa. Tota una prova de l’avanç d’Espanya. Ens desenvolupàvem a marxes forçades.

Com canta el mestre Raimon, “al meu país no sap ploure. Quan no plou és la sequera. I quan plou és el desastre”. Vàrem arribar al 1982. I per a l’octubre, que ja se sabia més, perquè malgrat tots els entrebancs la Ciència continua avançant, una DANA depressió aïllada en nivells alts, va originar unes pluges torrencials a la vall del Xúquer. Davant de la més gran indiferència de les autoritats, el pantà, que s’havia contruït amb terra solta compactada i pedres, es va omplir, desmoronar i desfer. La pantanada de Tous va inundar la Ribera, l’alta i la baixa, l’Horta sud i es va edur tot el que va trobar al seu pas. Quaranta morts, de passada. De seguida, promeses, fotos de les autoritats prometent i una imatge sorprenent. L’helicòpter d’una nova TV3 recollint alguns refugiats en teulades en mig d’un llac d’aigua i fang. Allà va començar l’interés per TV3 al País Valencià. Perquè mentre els valencians s’ofegaven, les televisions (ja n’hi havia de privades) estaven molt interessades en no sé quin resultat del Real Madrid, que es veu que és un equip d’allà que juga al futbol.

Dels ajuts, el de sempre. Molts dels afectats (supervivents) es van morir de vells sense cobrar ni una perra, i els que van cobrar, van haver de passar-se anys i panys en pleits per evitar haver de retornar els ajuts promesos a fons perdut amb interessos.

Però tothom té clar que això ja no passarà més. Per aconseguir-ho, ens passem més de vint anys amb uns governs del PP que es dediquen a malparlar dels qui parlem valencià, dels catalans del Principat i a robar. Sobretot, a robar. Des de les ITV (el responsable era un tal C. Mazón) fins el molt honorable Eduardo Zaplana (que ara ja es pot dir que és un delinqüent condemnat a una multa de 25000000 € per robar i més de deu anys de presó. No el tenen tancat a la presó perquè es veu que fa anys que és un malalt terminal. Des dels diners per a ONG, fins als quadres del fill comprats a preu d’or per l’esposa del conseller Blasco. Des de l’estafa dels centres escolars de CIEGSA fins el cas de la depuradors de Pinedo. Des del principi fins el final. Sense oblidar a la gran Rita Barbera, eterna alcaldessa del Cap i Casal, fins que va deixar de ser útil al Règim (era dona, valenciana i heterodoxa sexualment). Llavors, la van deixar morir, sola, a una habitació d’hotel de Madrid, la seua capital.

I vet aquí que, mentre la Ciència avança, apareixen les xarxes socials. I el diumenge passat, The Guardian, un diari londinenc, avisava que una DANA molt perillosa arribaria fins a les costes del País Valencià. Pel camí, ens hem assabentat que el radar metereològic de València fa dies que no funciona.

Però tornem al fil dels fets. Després dels escàndols del PP, guanyen els altres; però es passen huit anys sense fer quasi res, per si algú s’ofèn i s’ho pren malament. Fins que fa catorze mesos, torna el PP al poder. Amb el recolzament de VOX. Aquests, amb un torero mediocre com a cap de llista, es dediquen a acusar els que parlem valencià de vinga coses. I  desmantellen un centre d’emergències que havien creat els altres. Perquè era “un xiringuito” dien. Ells. I comencen a promocionar els bous pel carrer. I els de plaça, que no va ningú ni regalant-los l’entrada, però és que els seus amics de les deveses de l’Altiplà bé han de poder viure sense pegar colp.

I primer es crema l’edifici de Campanar. I ningú no s’ho esperava. I hi ha deu morts. I gràcies que el porter de la finca, que es veu que l’home ni tan sols tenia un contracte massa correcte, va anar cridant porta per porta. Perquè una escala d’emergència que havia d’haver resistit dues hores el foc, no va arribar ni a mitja hora. I només hi havia un portal, per a tot l’edifici. Però era una desgràcia que ningú es podia pensar que passaria mai. Encara que el revestiment fora més inflamable que els mistos, que els pisos s’hagueren venut a preu d’or i que, al final, la culpa podia ser dels bombers per no arribar a temps.

Ahir, com estava previst, va arribar la DANA. Al matí, ja va començar a plorure torrencialment a la plana d’Utiel Requena. 300 litres per metre quadrat, duien cap al migdia. i el riu Magre baixava més que ple. Cap a la Foia de Bunyol, que allà també plovia de valent. I per les xarxes socials, començaven a aparèixer missatges d’auxili, videos d’inundacions i cotxes arrossegats per barrancs desbocats. Mentre, el secretari de la conselleria encarregat de desastres, es reunia amb responsables dels bous al carrer. I el president, apareix a la tele i diu que la DANA se’n va cap a Conca i que la Comunidad Valenciana (ell és així de campetxano i en diu comunidad, del País Valencià) no havia de patir. Que cap a les sis, ha hauria passat tot.

Cap a les sis es va fer de nit. Però perquè han canviat l’hora. La riuada del Magre ja havia arribat a la Ribera, al Xúquer, a les autopistes i als polígons industrials i comercials. Com que cap a la costa no plovia igual que cap a l’interior, ningú s’esperava el desastre. Un desastre igual que el del 1957, perquè quan a Picanya arriba la riuada, ni tan sols plou. I poc després, l’aigua s’emporta un pont. Un de tants. I els conductors es queden atrapats a les carreteres, a les autopistes, a les àrees de servei o al mig del no res. I els treballadors a les empreses, els clients i els dependents, als centres comercials.

Cap a les huit de la nit, quan la inundació ja és catastròfica, la generalitat activa un avís als mòbils per alertar del perill. Molts gent, reb el missatge damunt del seu cotxe.

Més tard, torna a aparèixer Carlos Mazón i diu que si, que hi ha hagut inundacions i que hi ha víctimes (ell vol dir morts, però no vol dir-ho, no sé si m’explique) però que no pot dir quants perquè primer ho vol comunicar a les famílies. Però que n’hi ha.

A hores d’ara, ja n’hi ha noranta-dos morts confirmats. Però el nombre de desapareguts ni tan sols es coneix. Poden ser-ne més de cent, perquè es parla de “varies desenes”.

El president espanyol, un altre què tal, des dela ïndia, que es veu que està allà de viatge, promet ajudes. I diu que tot serà zona catastròfica, i que tal i que qual. Molt m’agradaria enganyar.me, però tot serà fum. Com sempre. Perquè Espanya és i serà un país en vies de desenvolupament (tercer món) fins que deixe d’existir.

I deixeu-me acabar. Potser els valencians ens mereixem una oportunitat de sobreviure. Més malament no ho podem fer ni volent. Hauríem de provar a ser independents. Que ja n’hi ha prou!

Com hi ha tant de material, vos deixe aquest enllaç a les notícies de la catàstrofe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!