Des de la Plana

Anit vaig anar a veure “Alcarràs”. El primer que he de dir és que em va agradar molt. Carla Simón ha fet una gran pel·lícula. No de bades li han donat l’os d’or. Molt bo també el paper dels actors “no professionals”. No faran d’actor tota la seua vida, però coneixen els seus personatges a la perfecció. Quina millor lloança que els presumptes “experts” insistisquen a preguntar si es tracta d¡una família de veritat? A mi em costa trobar-ne algun que destaque per damunt dels altres. I també vull fer esment d’un parell de detalls. Per a veure-la en català, vaig haver d’anar al cine a les nou de la nit. Els de casa, sempre a ultima hora. I encara em vaig haver d’empassar uns subtítols que feien més nosa que servei. Massa grans, eren difícils d’ignorar. Això, a banda que, com sempre, les traduccions al castellà són massa interpretatives. Descomptant això però, m’ha semblat una història fantàstica.

Però no només. dins de la pròpia història he reconegut moltes coses. Probablement, massa i tot. Queda clar que el mon de la pagesia a la Terra Ferma es mor. Però no ho fa de mort natural. Com tampoc es mor la pagesia de la Plana. La principal diferència és que ací es cultiven (encara) taronges. Però als mateixos preus de misèria que allà. El problema rau en que els pagesos no tenen cap mena de control sobre el preu del seu producte. Aquest el determinen unes empreses molt grans i que quasi sempre són foranes. Sovint, si són espanyoles encara és pitjor. I la seua mort es produeix lentament, de manera que el pagés esgote fins la darrera engruna d’energia i il·lusió que té per fer una feina que, més enllà de permetre-li guanyar-se la vida, consisteix en produir menjar. Un menjar que, tal i com varem veure allà als primers temps de la pandèmia, és imprescindible, al contrari de moltes de les activitats que es protegeixen.

També he reconegut caràcters. El pagés, que mai reconeix una feina ben feta pels altres, però que sempre està disposat a trobar la mínima errada i a burxar-hi. Jo he tingut familiars amb aquesta manera de pensar i de fer. Probablement és una actitud molt antiga, en la què el cap de la casa disposa de tot i de tothom. Un esquema mental que també inclou allò de fer presents als propietaris de les terres. Els “amos”. Jo també ho he viscut, a la Plana. I com es veu a la pel·lícula, i amb això no crec fer cap mena de spoiler, “amor d’amo, aigua en cistella, diu l’experiència, que ja és molt vella”. En qualsevol cas, podria ficar nom i cognoms a més de set personatges de la pel·lícula sense eixir de la meua pròpia família.

He reconegut la parla. No de bades, els protagonistes parlen “com nosaltres”. No hi ha cap dubte que a l’espanyolisme li farà mal, perquè probablement s’entendrà molt millor la versió original al País Valencià que al Barcelonès. I això els tirarà per terra moltes de les seues fal·làcies i mentides.

Fins i tot he reconegut la invasió de les plaques solars. En lloc de fer parcs de proximitat, les grans elèctriques aposten per parcs enormes amb línies d’alta tensió que transportaran l’energia ben lluny. Igual que fan ara amb les tèrmiques o les nuclears. Amaguen, això sí, que en el transport es perd fins a un trenta per cent de l’energia. Com ara. A les Coves de Vinromà també s’hi vol instal·lar una gran planta amb més de 250.000 plaques (690 camps de futbol, diuen). Però els edificis públics de les ciutats de la Plana, no tenen plaques als sostres o les teulades. Taurons i politiquets, una barreja catastròfica.

Per fi, perquè tothom n’escriu i tampoc vull allargar-me massa, he llegit a una entrevista a la directora, que estava una mica preocupada en acabar perquè “ens havia quedat un producte molt local”. I no. Ha resultat un producte universal. Perquè les grans històries sempre succeeixen a un lloc. I qui les explica l’ha de conèixer bé. Si us fixeu, les grans novel·les de la literatura universal, tenen la seua acció allà on vivien els seus autors. El que és important és la trama, com a estructura per a suportar tota la resta. En aquest cas, a més a més, la resta és de molta qualitat. La van entendre perfectament a Berlin i l’entendran a qualsevol part del món. Excepció feta, potser, d’alguns llocs on no es pot coure que una cultura i una llengua que voldrien que desapareguera, els ha passat la mà per la cara. Paciència i fins la propera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!