Vila-real era, fa només quaranta anys, una ciutat ferma en defensa del Valencià. Allà s’hi va fer uns quants anys l’Aplec de la Plana. Per exemple. I hi van actuar grups musicals de renom. Des de Dagoll Dagom fins el Joglars. Desde Labordeta fins a Raimon. D’això ha passat molt de temps. Ara tenim un equip de futbol de campanetes. Això és veritat. I hem comprovat com els nostres joves, que acaben l’ensenyament secundari amb menys coneixements dels que tenien els qui acabaven fa només vint anys, tenen el pervindre que tenen. Qui més qui menys, coneix alguna família, o té un familiar proper que ha hagut d’emigrar. I no estem parlant de gent que se’n va a buscar-se el pa sense gaire preparació. Estem parlant de químics, enginyers, metges infermers, matemàtics, físics… gent amb molta preparació. I s’han establert lluny de casa perquè les expectatives a curt, mitjà i llarg termini són molt millors que a casa.
Mentre, les expectatives dels qui es queden al poble no passen d’arribar a guanyar mil euros al mes. Això com a gran aspiració. Tot, ben amanit amb la pandèmia i totes les restriccions que ha comportat, sense comptar el retrocés en drets de tota mena.
Per tot això, ja fa anys que hi ha un sentiment de frustració entre àmplies capes de la població. Tant, que la ultradreta més descarnada, el propi vox, ha arribat a l’ajuntament. Un ajuntament on l’equip de govern està format per allò que es diu PSPV i Podem. Un progressisme i una esquerra de manual, a jutjar per les sigles. Fins i tot, les dues darreres lletres del partit dels socialistes signifiquen País Valencià.
I va i s’adhereixen a una moció de VOX. Tal qual. Tot allò del cordó sanitari, del progrés, de treballar per a millorar la vida dels ciutadans, de fomentar la cultura, l’educació, l’ensenyament, tot allò que vostès vulguen, es pot resumir en una línia.
Ja em diran de quin progrés parlem. En qualsevol cas, els puc garantir que la bandera, ni aquella ni cap, garanteix cap nivell d’ensenyament de cap matèria. Ni de Matemàtiques, ni de Física, Química, Biologia, ni d’Anglès. Ara, Això sí. Embolicar-se amb una bandera, o amb més d’una, serveix per a no haver d’assumir cap responsabilitat. Com diuen molts càrrecs públics de per ací cada vegada que hi ha una inundació (que passa amb una certa freqüència), “qui s’havia d’imaginar una cosa així? Això no ha passat mai”. Però no s’inverteix en infraestructures.
Ens queda una passa per a formar els alumnes a l’entrada als centres i fer-los cantar himnes patriòtics. Avancem, diuen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No puc dir res més, tan sols que del problema de l’emigració dels talents, d’això no té culpa l’ajuntament. I si legalment cal posar banderes, doncs la de la unió Europea la de l’estat, l’autonòmica, i la del poble..
De l’emigració del talent, en tenim tots, la culpa. I el problema de les banderes és que s’usen per amagar allò que no quedaria bé que tothom veiés amb claredat. Igual com passa amb els negocis bruts al voltant de les guerres.