Des de la Plana

Demà mateix, és sant Jordi. I aquest any ens toca passar-lo confinats. Potser per això, tenim hores per a escriure. O per a llegir. Així que vos deixe ací amb una petita història per a llegir. Amb vosaltres, la història de RambaKe

De sobte, tot va quedar clar. La idea, que fins un instant abans era poc més que un garbuix tèrbol d’onades, va quedar tan clara que l’únic que era necessari era triar un nom. Perquè calia poder cridar pel seu nom a aquell que ho podia explicar. I només a ell, perquè la resta dels presents ja no podien parlar. Llavors es va aturar. No podia dir-se Vicent, ni Pasqual; perquè era anterior a tots ells. El seu nom, com ell mateix, era molt antic. Després d’una estona, però, el nom, també va acudir a la cita. I llavors, ja va poder començar amb la història.

RambaKe

Feia molts dies que plovia sense parar. Els camps estaven molt enfangats i no s’hi podia treballar. Ni hi havia possibilitat de caçar, tampoc. Els animals no necessitaven apropar-se als llocs tradicionals d’abeurar, perquè hi havia tolls per tot arreu. I com el riu i ell llac havien crescut, tampoc es podia pensar en pescar. Sí que hi havia homes que ho havien intentat, però havien tornat sense res. Amb els arpons no es veia res. I les arts no es podien fer servir, amb l’aigua tèrbola i carregada de branques que baixava pel riu. La fam assetjava el poble. Per això RambaKe, un home jove i fort, va pensar en una solució, almenys per a la seua família.

—Aniré cap als boscs més alts i allà cercaré alguna cosa. Com a mínim, amb tot el que ha plogut, han d’haver bolets. No és el millor, però per a donar a menjar als fills és millor que res.

Li va dir a QuamSa, la jove esposa. I aquesta, igual com sa mare, que vivia amb ells, va estar d’acord. La situació començava a ser desesperada.

Així que RambaKe va eixir del poblat i va començar a pujar muntanya amunt. La pendent era suau, però el fang tot ho empastifava. Se li enganxava als mocasins i feia la marxa més difícil del que hauria segut; però ell duia al cor i a les cames la força de la desesperació. Per això el seu pas era ferm.

En les dues primeres hores, no va trobar res. Tan sols va vore un colom, però massa llunyà com per a tractar d’intentar res. Per fi, va arribar a la plana. Allà, el terreny, tot i no ser ben bé pla, quasi no pujava i caminar es feia més fàcil. Va començar a buscar pel terra i, per a la seua satisfacció va trobar alguns bolets comestibles. Malmesos per l’excés d’aigua, però bons per a menjar.

—Són millor que res.

Va rosegar, mentre els anava ficant dins la bossa que duia penjada a l’esquena. De sobte, va passar una cosa terrible. S’acabava d’ajupir per a recollir un enorme ou de reig quan, sense saber com, va caure al terra. I no es va poder tornar a alçar. Se sentia un tro, terrible i somort a la vegada. I ell no es podia moure del terra. Va mirar l’arbre que tenia a tocar i va vore com la soca s’inclinava cada vegada més. El tro continuava i ell no sabia què passava. Va mirar cap al cel, però des d’allà, els deus continuaven enviant la pluja inacabable.

—Tremola la terra.

Va cridar espantat, just quan l’arbre va acabar de caure. Afortunadament, no li va caure al damunt. Sinó, l’hagués esclafat com fa ver amb el senglar que també fugia, espantat i sense saber cap on anar. RambaKe no es va moure fins que el tro no es va extingir i va passar una bona estona. Tampoc ho hauria pogut fer, de tota manera. Llavors, a poc a poc, es va alçar i va mirar al seu voltant. A poca distància, la terra s’havia obert. Hi havia un nou abisme on s’escolava l’aigua i el fang. No sabia què havia passat, però es veia de seguida que algun déu molt poderós s’havia empipat molt i havia decidit passar comptes amb tothom a la vegada. Tanmateix, hi havia una espurna de sort que l’havia afavorit. El senglar, amb el cap esclafat per la soca de l’arbre, jeia mort al seu davant. Es va afanyar a alliberar el cadàver i a carregar-se’l a l’esquena.

Amb això, tindrem menjar per a uns quants dies.

Va pensar. I va començar a caminar per a tornar al poblat. La baixada se li feia molt difícil. No només perquè ell anava molt carregat i perquè el fang tot ho amarava. També perquè aquell tro terrible ho havia desbaratat tot. Hi havia molts arbres abatuts. I molts esvorancs com aquell del pla que abans no hi eren. Li va costar molt, desfer el camí que havia fet en un parell d’hores. Quan va arribar al poblat, quasi era ja nit fosca.

Llavors va ser quan va pensar que els deus havien segut implacables.

—On és, el poblat?

Es va preguntar en veu alta, atònit. Havia d’estar allà mateix, però no hi era. Es veia perfectament l’esplanada que hi havia al davant; però de les cases no en quedava ni una. Era com si una mà immensa les haguera agranades i les hagués fetes desaparèixer. Afortunadament, no va tractar d’arribar-hi. Perquè l’esplanada s’havia transformat en un toll immens de fang líquid que s’havia engolit com si res tot el que hi havia damunt seu. RambaKe es va mirar el lloc on havia estat el seu poble, sa casa, la seua dona i els seus fills sense saber què fer. Però al capdavall, se li havia fet de nit. Per això va buscar aixopluc. Es va arrecerar baix d’un arbre que s’havia mantingut dret i allà hi va passar tota la nit, amb el senglar mort a la vora. Tan bon punt es va fer de dia, el va escorxar i va pensar que hauria de fumar la carn, per a conservar-la. Amb cura, va mirar cap on estava el riu. I el seu desconcert encara va ser més gran. El riu havia envaït tota la explanada on havia estat el poble. Però no semblava una riuada. L’aigua no corria cap a la desembocadura. Estava com aturada. RambaKe es va estar mirant-ho una bona estona i fins i tot li va semblar que continuava pujant el nivell, mentre ell la mirava.

Lentament, i defugint els llocs més plans, va seguir la ribera i es va acostar a la vora del riu. Va allargar la mà i en va agafar una mica. Estava molt tèrbola, però així i tot, se la va apropar als llavis. Tenia un gust molt estrany. Tant, que va trigar en identificar-lo.

—Està salada. És aigua salada.

Va exclamar. Llavors va saber que no s’hi podia quedar, allà. Que havia tingut la sort de no haver mort amb el tro, com els havia passat, segurament, tots els qui estaven al poble. Perquè l’aigua salada matava totes les plantes i els arbres.

—Els deus han maleït el món.

Va dir, seriós. Va fer mitja volta i va tornar al seu arbre. Va agafar tanta carn del seglar com va poder carregar i en va menjar fins que va estar ben fart. Després, va començar a pujar una altra vegada cap a dalt de la muntanya.

De sobte, va deixar de ploure. El sol, després de dues setmanes d’absència, va il·luminar un paisatge que canviava molt de pressa. Cap al migdia, RambaKe va fer una mirada cap enrere. El llac continuava creixent. Semblava com si s’anara a engolir tot el món. I ell va pensar que no li serviria de res fugir. Perquè al final, el llac s’empassaria també el pic de la muntanya més alta on es podria refugiar. Però jove i fort com era, va continuar el seu camí.

Molts dies, va estar caminant. Va arribar fins a la fi del món. Cada vegada que mirava enrere, el llac el veia més gran. El lloc on havia estat el poble, com la resta dels pobles que s’escampaven per tota la seua ribera, ja feia molt que estava sota l’aigua.

RambaKe no va ser l’únic que va sobreviure a la catàstrofe que va acabar amb el seu món. En van ser uns pocs més. Però tots els que van aconseguir arribar a algun lloc habitat pels homes, van explicar la mateixa història: Una pluja molt llarga seguida per un tro devastador i una inundació d’aigua salada que havia cobert el món.

La seua perspectiva no era prou ampla com per entendre que un terratrèmol havia esquerdat el que, milers d’anys més tard es coneixeria com a estret dels Dardanels i que aquesta fractura havia deixat passar l’aigua del que encara ningú sabia que anava a ser el mar de Màrmara fins el que seria el mar Negre. Al capdavall, el seu món s’havia acabat per a sempre.

PS. Recordeu que els llibres es compren a les llibreries.

PS2. Un record per a Marcos Mundstock, el narrador (entre altres moltes coses) de les històries de Les Luthiers. Una gran pèrdua.

 Imatge de Nació Digital.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!