En educació, que abans es deia ensenyament, està de moda treballar per projectes. Un projecte és, segons la viquipèdia, una empresa temporal assumida per crear un producte o un servei. Vol dir això que és allò que es fa per a dur a terme una d’aquestes dues coses.
En educació però, no està massa clar què és, això de treballar per projectes.
Fa molts anys, quan mon pare treballava com a mestre a Almassora, em va explicar que allà tenien sis objectius, per a tots els alumnes. En acabar, havien de saber sumar, restar, multiplicar, dividir, llegir i escriure. I si es podien ensenyar més coses, millor.
Molt després, van aparèixer aquelles teories sobre ensenyament i aprenentatge. El problema és que una teoria és un model de la realitat, usat per a racionalitzar, explicar i predir fenòmens. Tota teoria ha de predir la realitat observada correctament. Si no és així, cal rebutjar-la per incorrecta. És el que ha passat amb el temps amb la teoria del calòric, la de la generació espontània, la geocèntrica o tantes altres.
Però amb l’ensenyament no passa això. Cíclicament, es proposa una teoria, es prova amb generacions d’alumnes, es comprova que fracassa però no es rectifica mai. No es fa perquè qui proposa la teoria no trepitja mai una aula. Es pot pensar que senzillament això es deu a que al nostre estat hi ha un centralisme molt ineficient (això també és cert) que fa que a un despatx a Madrid es decidisca què i quan ha d’aprendre qualsevol alumne. Això seria una bona imitació del model francès, on en certa ocasió el ministre del ram presumia del fet que ell sabia, des del seu despatx, què estava estudiant cada alumne de França en cada moment. Ja fa anys, França tenia un terç d’analfabets funcionals. que són persones que han estat escolaritzades tots els anys que toca (al menys deu) i malgrat tot no saben llegir. d’Espanya no conec les dades, però sé que n’hi ha molts perquè me’ls he anat trobant a les aules any rere any.
Però amb això, i la febrada de programacions de maneres (general, de curs, de grup, de aula…) no n’hi havia prou. Van aparèixer les teories que predicaven que tothom ho podia aprendre tot. I es van agafar com a bones. Curiosament, no es podien aplicar per exemple, a jugar a futbol. O a accedir a la carrera diplomàtica. Per això no valien, però per a les ciències, estava clar. Tothom podia aprendre a utilitzar correctament els logaritmes, per exemple.
Malgrat els fracassos absoluts, les diferents administracions educatives no han deixat de promocionar aquesta mena de teories i d’incorporar-les, en forma de llei, a les successives lleis d’educació que s’han anat succeint com si no tingueren cap mena d’importància.
Pel camí, han anat apareixent els informes PISA, on sempre es justifica que un percentatge molt alt d’alumnes de tretze anys no tinguen assolits aquells sis objectius dels anys cinquanta del segle passat de les escoles d’Almassora amb excuses de tipus sociofamiliar, d’entorn on està ubicat el centre i d’altres vaguetats. O per culpa del Valencià, que també.
Així, per fi, s’arriba a l’educació per projectes. La idea és fàcil de vendre. Especialment, si qui l’ha de comprar no en sap res d’educació, d’ensenyament i tampoc té fills que hagen de patir aquest procés.
Imaginen-se que tenen un curs amb alumnes de dotze anys. O de tretze. Llavors, tot el curs ha de girar al voltant d’un projecte. El projecte pot ser qualsevol bajanada. Per exemple, la construcció d’un baròmetre. que dit així, sembla molt interessant. Però vegem què hi ha, al darrere de tot plegat.
El baròmetre es podria construir ficant un globus inflat dins d’un pot de llauna amb una barreta de qualsevol cosa que faria de sageta sobre una escala de paper. Tot el conjunt es muntaria sobre unes fustes (per a que s’aguante d’alguna manera. En augmentar o disminuir la pressió atmosfèrica, el globus augmentaria o disminuiria de volum i la sageta es mouria sobre l’escala.
Ací hi intervindrien els departaments de tecnologia (tallat del pot de llauna, enganxat de tot plegat a les fustes) el de Física i Química (concepte de pressió, de pressió atmosfèrica, de dilatació…), el de Biologia i Geologia (perquè la pressió arterial també és pressió, al capdavall) el de Matemàtiques (càlculs de tot plegat i també, si dues fustes es claven perpendiculars, amb el teorema de Pitàgores) el de plàstica (la estètica és important en tot plegat), els de llengües (caldrà que tota la explicació necessària estiga ben escrita i sense faltes d’ortografia), el d’Informàtica (per al tractament de dades), si m’apuren el d’Educació Física (perquè en fer exercici augmenta la temperatura corporal i això varia la pressió arterial, per exemple), el de Filosofia (perquè Pascal ja parlava de la pressió). El departament d’orientació faria bé d’orientar tant de tràfic de coneixements.
El problema de tot plegat és que el baròmetre així construït no funciona. Ni bé ni malament. I que per a donar cobertura a un artefacte que, de bestreta ja se sap que no funcionarà, es fa passar setmanes als alumnes sense fer res que s’aparte d’aquest “projecte”.
En un model alternatiu, se’ls explica als alumnes què és la pressió atmosfèrica, se’ls ensenya un baròmetre de veritat i es prenen dades uns quants dies seguits mentre es mira per la finestra l’oratge que fa. Tots aprenen de seguida a relacionar l’oratge amb la pressió atmosfèrica, aprenen a reconèixer un baròmetre i molts aprenen a llegir i entendre el seu funcionament. I tot això només ens ha costat vint minuts del primer dia i un minut de cada classe al llarg, per exemple, d’un mes. La resta del temps es pot utilitzar en coses de més profit.
Perquè malauradament, sembla que la idea de totes les lleis d’educació i d’aquest encabotament en l’ensenyament per projectes és molt pitjor que no sembla. Al darrere, es veu que hi ha empresaris que han detectat que l’ensenyament és un negoci molt llaminer. Però incompatible amb un sistema públic eficient. De manera que cal demolir-lo per tal de poder oferir el coneixement a uns preus raonables (raonables per a ells i només a l’abast de qui se’ls puguen pagar). Així, al sistema públic li quedaria fer de guardador de xiquets i adolescents entretinguts en projectes que, la única característica que han de tindre és que no servisquen per a res. Per a que, quan apareguen les empreses amb els seus “coneixements veritables” semblen molt més del que fa només uns anys ja s’ensenyava a les escoles i els instituts.
Al País Valencià ja s’ha experimentat amb els projectes. I la reacció dels docents ha sigut en contra i potent. Però això no sembla fer enrere una conselleria que amaga, darrere de paraules modernes, unes intencions que semblen més fosques. Després perdran les eleccions i diran que no saben per què ha sigut. Però si s’implanten els projectes, passarà com amb la resta de pots de fum que han anat instaurant. Es quedaran.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!