Hi ha uns quants problemes que sembla que ens afecten a tots. Per exemple:
Hi ha un ascens generalitzat, a tota Europa, de les opcions d’extrema dreta.
A l’estat espanyol hi tenim uns problemes de corrupció grossos o molt grossos, però que no semblen camí de resoldre’s. Tenim el fiscal general de l’estat jutjat com a delinqüent. El germà del president del govern, la seua esposa, els seus col·laboradors més propers estan a processats o, alguns d’ells, directament tancats a la presó per corrupció. De la família real no en parlarem, que podem prendre mal. L’ensenyament públic, que ara es fa dir educació, ha caigut a nivells mínims sense que a ningú pense importar-li poc ni gens. La sanitat pública es degrada contínuament. Hi ha hagut una vaga de metges, les llistes d’espera s’allarguen cada vegada més i quan es demana hora al metge, sempre te la donen per a més endavant. Que t’atenguen en valencià torna al nivell anècdota. També veiem com el preu dels habitatges, tant per a comprar-los com de lloguer, s’ha enfilat a preus astronòmics. com a mínim, per als sous que es paguen. Veiem com els joves més preparats continuen anant-se’n fora a treballar perquè ací tan a penes poden sobreviure.
A nivell més proper, tenim els nostres propis problemes. Els ferrocarrils de rodalies van ara molt pitjor que fa seixanta anys. tant a Barcelona com a València. El corredor Mediterrani per a mercaderies, ni està ni se l’espera. Les autopistes que uneixen les nostres ciutats estan massa plenes i no es pot circular amb unes mínimes condicions. En particular, hi ha un trànsit brutal de camions que les tenen col·lapsades bona part del dia. Dels 229 morts de la barrancada de la DANA del 29 d’octubre, encara no hi ha ningú que s’haja fet responsable de res. Hi ha, pel que sembla, una estafa amb la DGAIA de més de 2000 milions d’euros i ningú en vol parlar. Les condicions per a exportar els nostres productes, cada vegada són més difícils (transports, preus, competències deslleials…) però a tothom sembla que ja li està bé. Les nostres ciutats s’omplen d’apartaments i pisos turístics mentre els que hi vivim ens n’hem d’anar a viure lluny del centre perquè no podem competir en preu amb aquesta mena de lloguers. Hi ha una sensació d’inseguretat creixent als nostres carrers, sempre negada pels responsables d’aquest tema.
Amb tot això, la provocació del senyor Mazón amb aquella estupidesa del “Vixca” sembla una mínima anècdota.
Però el problema és que, de tota això, tan a penes se’n parla, als mitjans de comunicació. Això si. De Palestina ens en fem un fart. Des del matí fins a la nit, Palestina. Lliure, des del riu fins a la mar, que dolents són els jueus i que bons són els resistents de Hamàs. I banderetes, manifestacions i xifres de manifestants que semblen tan creatives com alguns passatges de novel·la èpica.
Com pitjor ens sentim, menys ens en parlen dels nostres problemes i més dels de uns habitants llunyans que, en el millor dels casos, fa huitanta anys que són refugiats. Huitanta! I que no accepta cap país al seu territori.
Tot plegat, em recorda una tàctica de propaganda antiga, que usaven els nazis. Els de veritat. els del Reich aquell que havia de durar mil anys, en va durar onze i va ensorrar Alemanys per sempre més.
La culpa de tot, la tenen els jueus i els ciclistes.
La resposta immediata és: Els ciclistes, per què? I ja heu caigut en el parany. Ja no cal que penseu res. Ja teniu un enemic fàcil de combatre, llunyà, culpable de tot i dolent d’allò més.
De qui malbarata els nostres diners, ens manté vivint en condicions cada vegada més precàries, fa que si estem malalts hagem de confiar en la providència i si ens desnonen ens quedem sense casa, no cal saber res més. Són els ciclistes i els altres. Aquells, tenen la culpa de tot.
Dels que s’anomenen a ells mateixos d’esquerra, no cal esperar res, que ja en tenen prou amb els palestins, els nous gèneres i la llengua creativa i farragosa. Des del Valencians i valencianes fins al totis.
Tres detalls, per acabar. Podríem canviar els ciclistes per els que circulen amb patinet. Per actualitzar. D’altra banda, d’ací a menys d’un mes, haurà fet un any de la DANA. L’autopista que creua el País de nord a sud, encara espera que s’acaben les obres, que van molt a poc a poc, de reconstrucció del pont sobre el barranc de Torrent. I els que ens queda, encara. I, per a dissort d’alguns que encara no s’ho acaben de creure, els jueus ara són una potència. No només militar, que ho són. De coneixement, ciència i tècnica, que també. I com que nosaltres ho hem dut tot a fabricar a la Xina que era més barat, ja no som capaços de fer quasi res més que de cambrers o de llogar pisos turístics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!