En només una setmana, hem tingut molts motius per a sentir-nos optimistes. Potser massa i tot.
En primer lloc, ha esclatat una guerra a Europa. Dins d’Europa, que tot i ser considerada un continent no deixa de ser, geogràficament parlant, un apèndix d’Àsia. Vull dir amb això que la guerra està, a tot estirar, a tres hores d’avió de casa. Massa prop.
Per si no n’hi haguera prou, un dels bàndols, l’agressor, és una potència nuclear. Amb tota mena de d’armes de destrucció massiva a la mà. Que vol dir que cal anar amb compte. Com a prova de com van les coses, només cal recordar que ha hagut combats dins de les instal·lacions d’una central nuclear. Que és molt pitjor que jugar amb bengales dins d’un polvorí.
A més a més, la Unió Europea no està en guerra. Perquè, entre altres coses, no té exèrcit propi. Amb tot, no s’acaba de comportar com si no estiguera en guerra. De moment, han censurat medis d’informació russos acusant-los de propaganda. Però ho han fet sense complir cap mena de les condicions que se suposa que ha de complir una democràcia. Ho ha decidit la comissió europea i prou. Ni parlament, ni informació a ningú, ni res de res. Val a dir que en aquesta Comissió europea, sembla ser que cadascun dels països de la UE duen anys enviant allà aquells polítics més ineptes per a qualsevol feina. A tall d’exemple, en podem citar dos: el responsable d’afers exteriors, Josep Borrell, que és el mateix que es va haver d’empassar, fa pocs mesos, la resposta del propi ministre d’afers exteriors rus quan ell va pretendre donar lliçons de democràcia i es va haver de sentir parlar sobre la vergonyosa actitud de les autoritats europees el 1 d’octubre del 2017 en relació amb els fets de Catalunya. És, per cert, el mateix personatge que, sent ministre, va haver de dimitir per corrupte. O el que després van condemnar per vendre accions d’Abengoa just abans que aquesta es desplomara en borsa quan ell era membre del consell d’administració (per allò de les portes giratòries). Un altre, pot ser la pròpia presidenta, Ursula von der Leyden, que la van haver de fer fora com a ministre de defensa d’Alemanya perquè havia aconseguit posar-se en contra a tothom. És, per cert, la mateixa persona que permet que qualsevol personatge misogin en visita oficial la ignore sense cap problema.
En la mateixa setmana, les autoritats poloneses han detingut un periodista basc, l’han tancat, l’han acusat d’espiar a favor dels russos i ni tan sols li han permès parlar amb el seu advocat. Cert és que l’home, que es veu que viu a Varsòvia, parla rus; però el rus s’assembla molt al polonès o a l’ucrainès, que totes són llengües eslaves. Podríem dir que s’assemblen com el català i el castellà, que només aquells que es neguen a entendre el català poden dir seriosament que no l’entenen. De passada, les autoritats espanyoles no han prestat cap mena d’ajut a l’esmentat periodista. Però és que és basc i això, probablement, no l’ajudarà. Per a més gràcia, es veu que el cas d’aquest periodista a Polònia no és únic. N’hi ha més. En qualsevol guerra, la veritat és de les primeres víctimes.
Aquesta mateixa setmana, mentre s’organitzen recollides de roba i de medicaments per als refugiats ucraïnesos con tots hem aportat el què hem pogut, ha hagut un salt de milers de refugiats a la tanca de Melilla. I les imatges que ens arriben d’allà no són gens agradables de veure. Però el ministre de l’interior les justifica.
També tenim a tothom molt feliç comentant els efectes devastadors que tindran sobre la economia russa les sancions econòmiques que aplica occident. No en sabem massa però, sobre les mancances que ens arribaran d’ací a poc. Arribarà menys blat, menys panís, menys petroli, menys matèries primeres de tota mena i es veu que també menys urani com a combustible nuclear. Tot això vol dir que els preus pujaran (els jornals no) i hi haurà escassesa. De moment, es veu que d’oli de girasol, al supermercat només te’n venen una ampolla per persona. Sense comptar que molta de l’argila que s’usa en la indústria ceràmica valenciana prové d’Ucraïna.
Tot això passa perquè és més barat (per als molt rics) comprar cada cosa allà on és més barata. I hem fet un país que no és autosuficient produint menjar. De sobte, ens en comencem a adonar que això tampoc era tan bona idea; però ja no ens queden prou llauradors, ni ramaders, ni molta gent amb ofici. Era més barat comprar-ho lluny.
Just en la mateixa setmana, la fiscalia espanyola ha decidit que els presumptes delictes del rei emèrit, que continua exiliat als emirats àrabs, no són constitutius de delicte, perquè el rei és “inviolable”. Que vol dir, ras i curt, que no se’l pot jutjar perquè és rei. Tots som iguals davant la llei, ens diuen. De passada, al gendre, que era jugador de handbol i que estava tancat per uns quants delictes econòmics, també l’han posat en llibertat. Els xicots d’Altsasu continuen tancats, més de mil dies, per una baralla de bar.
Per si amb això no fora prou, en la mateixa setmana s’han mort Miquel Strubell i Pau Riba.
Com a mínim, després de dos mesos sense ploure (entre gener i febrer menys de 40 litres/metre quadrat), ara està plovent. I si no passa res, de seguida podrem continuar amb les presentacions de El carrer era de terra. Perquè la pandèmia, després de molts mesos d’angoixa i de tres rondes de vaccinació, sembla que va definitivament de baixa. Per això cal mantindre l’optimisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!