Ahir, el diari digital la veu del País Valencià em va publicar un article. Per motius d’espai, aquest havia de tindre una mida inferior a la mida de l’article original. De manera que em vaig avindre i el vaig ajustar.
Però una vegada llegida la versió reduïda crec que es perden alguns matisos. També entenc que avui tot són presses i tothom vol llegir les coses tant de pressa com puga. Però per si hi ha algú interessat en llegir la versió primitiva d’aquest article, el penge ací.
Només afegir que està escrit molt abans dels terribles incendis forestals que ens assolen el País.
No hi ha manera.
Fa molts anys que va començar allò que tots anomenen “la transició”. De fet, Franco va morir, al seu llit, fa quasi quaranta-set anys. Des d’aleshores, els valencians hem dut a terme tot de grans iniciatives per tal de recuperar el Valencià que és, com deia el mestre Joan Fuster, “la manera que tenim els valencians d’anomenar el Català”. I a les escoles i els instituts es van començar a donar classes de Valencià. Es va convertir en una assignatura més. També es van donar tota la resta d’assignatures, en Valencià. I es va procurar que ningú s’emprenyara perquè s’havia d’estudiar una nova matèria. I es va haver de suportar tota la pressió brutal de la Batalla de València. Quan es va generar una antipatia envers el Valencià, els qui el defensàvem o el parlàvem, que sovint va arribar a ser odi.
Van aparèixer els programes d’immersió lingüística i els d’incorporació progressiva. De seguida però, per a no crear tensions, van haver zones excepcionals perquè són majoritàriament castellanoparlants. I allà, amb prou feines s’arribava a fer una assignatura, en Valencià. I va aparèixer les veus, sempre publicades per la mateixa premsa, que es queixaven perquè els alumnes valencians es veien “obligats” a aprendre una altra llengua.
Malgrat tot, varem continuar treballant com ho fem sovint els valencians. Empenyent el carro malgrat que estiga molt carregat i anem costa amunt. I es van començar els premis Sambori, per tal d’afavorir que els xiquets pogueren escriure en Valencià amb normalitat. Fins i tot va aparèixer Punt2, aquella segona cadena de la Televisió Valenciana on hi havia molta programació dedicada al públic infantil. Era una còpia del Club Super3 de TV3 que també els valencians, des d’una iniciativa privada, varem fer arribar al País. I els xiquets van començar a seguir sèries de molta qualitat i en Valencià.
I els anys han anat passant. I s’han organitzat voluntariats lingüístics per tal d’ensenyar a parlar Valencià a aquelles persones que arriben a casa nostra i no en saben. Molts ajuntaments, diputacions o altres institucions patrocinen premis literaris en Valencià que permeten la publicació de molts títols nous cada any.
Organitzem mil i una iniciatives per tal d’afavorir l’ús del Valencià i, malgrat tot, sembla que no ens n’acabem de sortir. Després de quaranta anys d’haver passat aquella transició, als patis de les escoles els xiquets parlen en Castellà. I sovint, ni tan sols els mestres acaben de tindre prou fluïdesa parlant Valencià. Però com els valencians som cabuts continuem remant, tot i que sembla que ho fem a contracorrent.
Darrerament ens trobem, cada vegada més sovint, discriminacions lingüístiques d’aquelles en les quals un funcionari públic de qualsevol especialitat, des d’un policia fins un sanitari, obliga a un valencianoparlant a canviar de llengua si vol ser atès. I l’argument és molt senzill. Els funcionaris no tenen cap obligació de saber Valencià. A tot estirar, el coneixement de la llengua, pot arribar a ser un mèrit; però res més. I és cert. L’argument és correcte. Tots tenim l’obligació de conèixer el Castellà, segons la Constitució. I el dret a fer servir el Valencià. Sempre quan l’altra persona ens entenga. O ens vullga entendre.
I nosaltres ens continuem queixant, reclamant i, al final, sempre ensopeguem amb la mateixa pedra. Nosaltres, en realitat, no som valencians. Som espanyols de províncies. Que ens entestem en parlar una llengua, la nostra, que no és el Castellà. I això, es veu que molesta als qui de veritat manen. I per això ens castiguen. I no ho fan només en la llengua. També ens castiguen en inversions. Ara s’ha sabut que l’any passat, ací només es va executar una tercera part de l’obra pública que es va pressupostar. I ens hem trobat amb una campanya desastrosa per a les nostres taronges mentre que les taronges de qualsevol altra part del món entren a la Unió Europea sense cap problema. I els pocs trens de rodalies que tenim triguen més ara en arribar de València a Castelló que cinquanta anys enrere. I seguim sense tindre cap enllaç ferroviari amb Europa, allà on tenim la major part dels nostres clients, amb ample europeu.
Mentre tot això passa, els nostres representants polítics fan poc més que plorar i queixar-se. Com a molt, ara ens volen amenaçar amb el fet que, si no els votem a ells l’any que ve, “vindran els altres”.
Al final, un pensa que el que de veritat passa és que qui mana de veritat, que és el mateix que manté la Dama d’Elx a un museu de Madrid i no li permet tornar a caa ni de visita, qui afavoreix una connexió ferroviària només per a passatgers i molt deficitària de València amb Madrid, qui permet que les taronges del tercer món arriben a Europa sense tractament fitosanitari, qui ha fet desaparèixer bona part de la flota de pesca dels nostres ports i qui, sistemàticament ens bombarda amb un argument del calibre de: “tu què prefereixes? Que un metge t’atenga en Valencià o que siga una gran figura de la medicina?”, ens considera enemics. En tant que no pensem com ells, que ens entestem en cultivar la terra, en mantindre indústries, en exportar els nostres productes, en prosperar per mèrits propis, i de passada, en parlar Valencià, no som com ells. I si no eres com ells i penses com ells, has de ser el seu enemic. Per això ens passa el què ens passa. Per això no ens en sortim. I també perquè, i ells ho saben, perquè som massa obedients. “Muelles”, en diuen ells, en la intimitat.
Per cert. D’allò del metge que ha de ser una gran figura de la Medicina malgrat que no ens entenga, res de res. El que de veritat passa és que els nostres metges joves, molt ben preparats amb els nostres diners, emigren a països on els paguen un bon sou. I ací, el sistema públic ha de contractar metges de països pobres disposats a treballar molt per mil euros al mes. El mateix que passa amb tants altres joves amb bones titulacions. Se’n van a treballar lluny i ens deixen sense el nostre millor futur. I clar; així no hi ha manera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!