Des de la Plana

Un grup d’escriptors valencians, amb la col·laboració de l’ajuntament de Vinaròs, de l’AELC, de la llibreria Espai Mariola – per cert, una passada de llibreria- de Caixa Vinaròs, del forn Ca Massita – quins cocs més bons que hi fan, a més a més del pa- i algunes complicitats més, han organitzat un dinar literari per aquest dissabte. Com era a Vinaròs, l’han anomenat “Llagostí literari”.

La única cosa que es demanava als participants era un poema o un conte breu relacionat, alguna condició sí que hi havia, amb els llagostins. Un crustaci justament afamat com a menja selecta; i els més famosos de casa nostra, els de Vinaròs. Els veïns tenen com a molt preuats els del Delta.

El cas ha estat que el grup, nombrós, d’escriptors i acompanyants, ens hem anat desplaçant per la ciutat de Vinaròs aturant-nos de tant en tant per tal que cadascú anés llegint la seua petita obra en públic. I en públic vol dir això. Hem llegit poemes i contes al Mercat Central, envoltats per venedors de tota mena de parades i els seus clients, a la pròpia llibreria Espai Mariola i també a l’obrador de Ca Massita. Us imagineu, un obrador atapeït de gent escoltant un poema darrere d’un altre? Tal i com ha dit la pròpia Massita, érem de poble, volíem fer poble i fer País. País Valencià.

Finalment, hem anat a visitar la fundació Caixa Vinaròs, que té una casa museu digna de veure i, a la darrera planta, a la sala Carles Santos, ens hem menjat uns cocs i una mica de cava per obrir la gana fins arribar al restaurant. Ca Rafel, lo Cristalero. Allà, havent dinat, hem acabat de llegir els qui encara no ho havíem fet. Direu que és un acte sense gaire transcendència, però a mi m’ha semblat important veure com persones compromeses de tot el País ens hem pogut reunir i hem constatat que la flama de la cultura continua viva. Si no ens han vençut després de tants anys, ja no ho podran fer mai.

Per si us ve de gust, us deixe ací la meua modesta contribució a aquest llagostí literari.

La notícia.

Mira que duia setmanes pensant en la trobada. I no perquè tingués cap interès en retrobar-se tota una estol d’amics, coneguts i saludats que es dedicaven, com ell mateix, a escriure. O no només. Perquè a alguns dels qui ja havien confirmat la seua assistència era cert que tenia moltes ganes de veure’ls. No. En realitat, i per això va ser dels primers en confirmar que hi aniria, el que el va atreure des del primer instant era el menú. No de bades, una trobada a Vinaròs amb llagostins damunt la taula era cosa difícil de superar. Sempre podríeu trobar, per descomptat, algú de Benicarló que us diria que la cuina de la carxofa dóna molt més joc. Però Vicent, que sempre havia segut allò que se’n diu “de bona barra”, mai va trobar cap incompatibilitat entre totes dues menges. I, certament, de llagostins, en menjava menys. I els de Vinaròs de sempre han tingut una qualitat i una fama que ni la gamba de Palamós.

Per això va anar al metge. Perquè just una setmana abans de l’esdeveniment, va sentir-se un doloret al peu.

—És que tu ja saps que sempre es fa una passejada pel poble. I de vegades, pels voltants i tot.

Li va explicar a la dona, per tal de justificar aquella consulta ell, que sempre havia fet bandera de gaudir d’una salut de ferro. Ella no li va respondre. Això sí; quan tornà a casa, no va poder evitar fer-li la pregunta, veient la cara de pomes agres amb què venia de l’ambulatori el marit literat.

—Que et passa, Vicent? Què estàs malalt de gravetat?

Va demanar-li. I ell, amb la derrota a flor de veu, va respondre:

—És gota, Remei. Gota!

—Gota?

Ara la dona estava desconcertada. Per un instant, ni sabia de què li parlava. Així que va esperar que ell li ho aclarís. I Vicent no es va fer esperar.

—Si, dona, sí. Gota. Que tinc l’àcid úric alt, m’ha dit el caracollons del metjot aquell. I diu que he de cuidar-me en el menjar. I sobre tot, sobre tot, que de marisc res de res. que diu que en té molt. A prendre pel sac, la trobada d’escriptors.

—Home. Igual pots anar. Et demanes alguna cosa més lleugera. Pot ser un bullit.

I ell no es va poder estar, pensant en el bullit al seu davant mentre tothom endrapava llagostins a cor què vols. Així que va cridar, irat:

—Bullit? Bullit? El bullit pa’ la mare que l’ha parit!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!