Ja fa molts anys que els grans “innovadors” de l’ensenyament van d’ací cap allà donant lliçons a tort i a dret. El denominador comú és que tot allò que fan els professors està malament i que cal substituir-ho per alguna cosa “innovadora”.
Quan dic molts anys, vull dir més de trenta. Fa més de trenta anys, no hi havia ordinadors, als instituts. Ni tampoc a la major part de cases. Internet no era ni tan sols un somni. Però llavors, els innovadors ja predicaven les seues grans novetats. Recorde que una de les primeres “revolucions” que em van intentar encolomar era projectar damunt d’una paret una transparència amb un text i que el presumpte expert explicara a partir d’aquella imatge que tots els alumnes podien estar mirant. En realitat, l’únic que l’ “expert” va fer va ser llegir allò que tothom podia també llegir sense escoltar-lo a ell. És a dir: que era una versió moderna d’aquell mal professor que es limita a llegir a classe el llibre de text.
Actualment, aquesta versió ja té fins i tot marca registrada. Si vostès es fixen, sempre que algú els oferisca una presentació en “PowerPoint” veuran que, com a màxim, llig el que apareix a les diferents postals. No li demanen res més que els ho posarà difícil.
Des d’aquelles beceroles de la “innovació” ha plogut molt. I ha baixat molt, també, el nivell acadèmic de tothom. Dels alumnes i dels professors. Això és lògic, perquè cada vegada hi ha més fills dels nous sistemes educatius (que ja no són d’ensenyament). I s’ha passat del aprendre al aprendre a aprendre. Dels objectius i les programacions, als objectius procedimentals, actitudinals i curriculars. De les competències a les intel·ligències de maneres com més creatives millors. Del rigor de les matemàtiques a la democràcia en el resultat d’una suma. D’aprendre a sumar, a aprendre el significat de la suma (que, siga dit de passada, només està a l’abast dels especialistes en àlgebra). Del saber treballar amb logaritmes a això ja no cal perquè les calculadores ja saben calcular logaritmes. Del saber llegir a no saber. I així, fins l’infinit.
Però ara, després de lleis i lleis d’educació que imposen veritables barbaritats com a dogmes de fe, sembla que hem arribat al projecte definitiu. A l’educació per competències. I ni diversitat, ni síndromes, ni intel·ligències emocionals, ni objectius, ni res. Tot això és un passat que s’ha de fer desaparèixer com més aviat millor. En la nova educació per competències, hem de tractar els alumnes com a plantons d’alguna verdura aprofitable. Perquè, al capdavall, de l’únic que es tractarà serà d’explotar-lo sense que es queixe. I per això, res millor que tractar-lo com una planta. Amb adob, aigua i llum. Tampoc massa, per si se’ns podreix l’arrel.
Un company m’ha fet arribar un vídeo que explica com va això de l’educació per competències. Quan el mires, sembla que estàs a un capítol d’aquella sèrie de “Barrio Sésamo”. Tu et passes el vídeo convençut que estàs al davant d’una paròdia. Però quan arribes al final i et veus la imatge del ministerio de educación y cultura, llavors és quan et quedes de pasta de moniato. Perquè és de veres. És això, el que pretenen.
Segurament, caldrà organitzar escoles extraescolars per tal d’ensenyar coneixements.
Per cert. Una única reflexió, de caràcter hortícola, que mon sogre va ser llaurador. Dels planters, del què més es treu de tots és de les tomaqueres; però també són els que donen més feina. Per contra, les colflors, es crien pràcticament soles. Només cal “tirar-les de braç” i ja creixen.
Gaudisquen del vídeo i preparen-se. el millor sempre està per arribar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!