Des de fa tres dies hi ha manifestacions, cada nit. Tot ha començat amb la detenció d’un cantant de rap, Pablo Hasél, perquè la lletra d’alguna de les seues cançons, els jutges han considerada un delicte d’injúries a la corona, d’enaltiment del terrorisme i, una vegada ja tancat, també d’amenaces.
El cas és que més enllà que les cançons d’aquest cantant agraden o deixen d’agradar, només són això. Cançons.
I a les manifestacions en contra del que es pot considerar un atac terrible a la llibertat d’expressió sempre acaba havent violència. Una violència que sovint comença tot just quan apareixen els antiavalots.
D’altra banda, amb certa freqüència hi ha també manifestacions feixistes. En general, els participants en aquesta mena de manifestacions són pocs, però sempre amb missatges que es podrien considerar d’odi. Com aquesta darrera en la què una jove fa una mena de proclama en contra dels jueus com si res. O aquelles en les què es coregen crits que identifiquen els immigrants amb la delinqüència (per exemple, inmigrante maleante). En aquestes no hi ha mai càrregues policials. En tot cas, si hi ha una manifestació en contra d¡una manifestació feixista, la violència policial, les identificacions i de tant en tant els colps sempre recauen sobre els antifeixistes; mai sobre els feixistes.
I això no és d’ara. És de sempre. Fins i tot s’han pogut veure imatges de feixistes amb banderes franquistes fent-se fotografies amb els policies entre somriures.
Més enllà de tota la resta, aquesta aparent bona relació entre una part de la policia i certs col·lectius dóna que pensar.
Com crida l’atenció que el mateix dia que ha d’ingressar el raper a la presó s’allibere a Rodrigo Rato com si res hagués fet. O que polítics d’allò que se’n diu “tot l’espectre parlamentari” insistisquen tant en parlar dels “polítics presos” en lloc dels “presos polítics”. I en canvi, no diguen res sobre l’allau de processos judicials per corrupció que amenacen amb enfonsar el PP per sempre.
O que aquells tan progressistes i tant d’esquerres que manen a Madrid, aproven mig d’amagat pagar el “deute” del CASTOR com si no passés res.
O que els mitjans de comunicació només parlen “d’atacs a la policia” quan moltes de les imatges que es poden veure a les xarxes són de càrregues sobre manifestants pacífics.
El problema el veig jo en que tot això passa quan, econòmicament parlant, el panorama espanyol és força fosc. Amb un deute públic reconegut del 117% del PIB, que El País ja va dir que només s’havia superat després de la pèrdua de Cuba (i de les Filipines, Puerto Rico i Guam), un atur que en els joves arriba a més del 40% i una fuita de cervells que continua sense que ningú semble preocupar-se. La hostaleria tancada i la gent, massa gent, sense feina, sense diners, sense salut i sense esperança.
Mala peça al teler.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!