Des de la Plana

La invasió dels bàrbars era un quadre que estava al Museo del Prado i que es va perdre, segurament, en un incendi a la universitat de Valladolid quan la guerra. Però és també, el títol, i el fil conductor, d’una pel·lícula. Una pel·lícula del director de Borriana Vicent Monsonís.

Tal i com ell mateix explica, tot l’equip que ha intervingut és valencià. Excepte tres actors i un dels productors, que són catalans. I la pel·lícula, que descriu com era la vida dels valencians perdedors de la guerra a la València del 1940. Valencia del Cid, nom oficial del moment. I també ens explica com viuen ara els descendents dels uns i dels altres. Com ara els hereus de franquisme, que no perden ocasió de recordar-nos que ells van guanyar la guerra i que nosaltres la vam perdre.

Aquests dies, s’està fent l’estrena per diverses ciutats del País. I anit va tocar a Vila-real, als cines Sucre. Hi assistia el director, alguns actors i altres membres de l’equip. Fins i tot jo, que sóc optimista de mena, em vaig quedar sorprès. Els Sucre són uns multicines amb nou sales. La projecció estava prevista per a les set de la vesprada en una de les sales. Però davant de l’allau de persones que ens varem presentar, es va haver d’habilitat una segona sala, que també es va omplir (jo hi era en aquesta segona sala) i fins a una tercera.

Em va fer gràcia una senyora, que havia anat a veure alguna de les altres pel·lícules que s’hi projectaven que, en veure la cua que hi havia a la taquilla, va preguntar, astorada:

– Però què quina pel·lícula fan?

La història és molt potent i està ben narrada. Amb una qualitat tècnica que no té res a envejar a altres produccions fetes amb molts més diners. Però el més important és que parla de nosaltres. és una història dels nostres avis o besavis, de com van viure i sobreviure a una situació terrible que, ens molts aspectes, encara es manté gual, sota una aparença d’aparent normalitat. En qualsevol cas, una història que ens permet disposar d’unes referències pròpies. Perquè tot i que tenim la nostra pròpia història, sempre hi ha qui se n’ocupa que sapiguem més sobre les històries d’altres que sobre la nostra. I amb això, ens pretenen privar de tindre un imaginari propi. Penseu, a tall d’exemple, que tots hem vist moltes més pel·lícules de l’Oest americà que d’escenaris europeus. O del mateix Nova York més que qualsevol altra ciutat del món. I nosaltres tenim coses a contar i explicar de nosaltres mateixos, dels nostres pobles, veïns i ciutats, iguals que qualsevol altre poble del món.

En qualsevol cas, La invasió dels bàrbars és una història preciosa. Preciosa i terrible, a la vegada. I molt ben documentada. Allà hi trobareu l’enveja, la venjança, la honestedat a ultrança, l’avarícia, la bondat, l’amor i la maldat. I tot, en uns personatges que no només vos resultaran familiars, sinó que fins i tot és molt probable que en conegueu algú de semblant.

Si trobeu l’ocasió, aneu-la a veure, perquè malauradament, no hi ha pressupost per a publicitat. I només disposem d’altres mitjans per aconseguir que arribe a les sales de cinema. La única manera que arribe a la gent. I la veritat es que val la pena.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!