De sobte, a aquella província espanyola que s’anomenava Sahara Español ha tornat a esclatar la guerra. Una guerra que va durar des d’abans de la mort de Franco, quan el llavors príncipe Juan Carlos va regalar aquell territori a Marroc i Mauritània. Feia pocs anys que s’havia descobert un enorme jaciment de fosfats a Bucraa. I molt menys que s’havia començat a explotar. De seguida, Marroc va expulsar els espanyols, que fan fugir sense plantar cara en un episodi molt vergonyós. Els habitants del lloc van ser abandonats per Espanya tenint DNI i gual com els habitants de Segovia, per exemple. Llavors va començar la guerra. Mentre, la Legión, la força colonial que allà s’hi estava, va ser evacuada a Fuerteventura. La guerra va durar quinze anys; i va acabar com sovint acaben aquestes guerres. Sense un final clar. La ONU havia de garantir un referèndum que Espanya havia d’emparar i Marroc de permetre. Però els fosfats (i la pesca davant les costes atlàntiques) són molt llaminers i molts dels habitants d’aquells territoris van acabar a campaments de refugiats prop de Tindouf, a Algèria.
Ara, després de molts anys de promeses i d’incompliments, després d’anys on cada estiu venen a Espanya centenars de xiquets d’aquests camps per tal de fer-se tota mena de tractaments que als camps són impossibles, ha recomençat la guerra. De moment, es veu que l’objectiu és mantindre obert el pas de Guerguerat, amb Mauritània. Es veu que per allà passen moltes mercaderies cap al Marroc. I que per a aquest país és vital mantindre’l obert.
Total; que de sobte, el gran soci de l’Estat Espanyol està en guerra. Aquell on el qui mana anomenava “germà” al qui feia de rei d’ací i que ara està, diuen, a un emirat o altre pagant (amb els nostres diners) 11.000 euros per nit. De sobte, tots aquells empresaris que han fet grans inversions per tal de poder abaixar els salaris i cultivar al Marroc de tot, des de taronges fins a bajoques, es troben que el país de les seues inversions està en guerra. I això no és bo per als negocis. Especialment quan la frontera entre Espanya i Marroc ja té un llarg historial de problemes migratoris. Des de tanques immenses al voltant de Ceuta i Melilla fins a les màfies que controlen el pas de pasteres cap Andalusia.
Està clar que l’exèrcit marroquí, amb l’ajut dels francesos i els americans (que en treuen bon benefici dels recursos d’allà) és molt més fort que les milícies dels saharauis. Però les guerres només se sap com comencen. La situació econòmica del Marroc tampoc sembla ser massa boiant. Pel que es veu, la principal font d’ingressos del país són les transferències dels emigrants, seguida del turisme. Després ja venen els ingressos dels fosfats. D’aquests, els beneficis aniran a corporacions transnacionals. En qualsevol cas, els civils seran, com sempre, els qui més patiran.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!