Des de la Plana

Ahir divendres, a la sala de conferències de la Fundació Caixa Rural de Vila-real, Elena Fora ens va presentar la seua darrera novel·la: La decisió. Elena Fora és una escriptora relativament novell. Aquesta és la seua segona novel·la; però les seues històries tenen una força que enganxa el lector des del començament.

La decisió és una història de dones. Com passa sovint, també a la realitat, les dones són les protagonistes; les qui basteixen la història. Però no són, malauradament, les que prenen les decisions transcendentals. Aquelles que marquen les vides per sempre.

En realitat no és una història. En són dues. Dues dones s’han d’enfrontar a unes quantes decisions que les afecten. Que els marcaran la vida. Cap d’elles però, és qui les pren. Hi ha algú que decideix per elles i ni tan sols els demana parèixer. A elles tan sols se’ls deixa la tasca feixuga d’assumir i suportar-ne les conseqüències.

Cadascuna d’elles viu a un lloc i a una època diferents. Una història es narra en present i l’altra en passat. Una dura unes poques setmanes i l’altra dura ben bé tota una vida. En un cas, la protagonista, la Flors, viu a una gran ciutat: a Barcelona. En l’altre, Marina viu a un petit poble de muntanya. En cada cas, en cada personatge, s’aprecia la riquesa del llenguatge. No només pel registre, sinó també per la gran quantitat de verbs i substantius que fan referència a oficis que, o bé han desaparegut o s’han transformat tant que ja no són els mateixos.

Les dues històries corren paral·leles. En cadascuna, les protagonistes creuen que hi ha alguna voluntat suprema que els impedeix eixir d’un cercle que sembla que gira eternament. Però Elena ens recorda que no hi ha res, en tot l’Univers, que siga etern. Tan sols cal canviar l’escala de mesura per veure-ho clar. Ni tan sols les muntanyes ni els rius, duren per sempre. A final, una de les dues podrà gaudir d’una llibertat que a l’altra no li arribarà mai.

També hi ha un detall molt interessant, en La decisió. Com ja hem dit, hi ha dues històries. I totes dues corren paral·leles fins que s’arribaran a creuar, en un moment o altre. Però no estan separades d’una manera senzilla. a cada capítol al voltant de qualsevol pivot, una porta, una muntanya, algú que creua el carrer, l’autora ens transporta d’una història a l’altra. Alguns d’aquests canvis resulten molt cinematogràfics.

Cal remarcar el mèrit de l’editorial Onada al publicar aquesta novel·la. Perquè La decisió s’ha presentat a uns quants premis literaris que s’han declarat deserts. No m’agradaria pensar malament; però és una circumstància que també m’ha afectat a mi i que em crida l’atenció. No és el mateix perdre contra algú altre que senzillament, un jurat determine que cap dels originals, cap ni un, tinga una mínima qualitat.

En qualsevol cas, els puc assegurar que La decisió és una novel·la que val la pena. Segur que se’n parlarà. Per la meua banda, estic content d’haver aportat el meu granet de sorra a la seua difusió.

Fotografies de Joan Rubert.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!