Aquesta setmana han collit les hernandines. Aquestes són les taronges que es cullen ara. Encara són del tipus mandarina però més tardanes que les clemenules, per exemple. I jo, com que m’acabe de jubilar, vaig haver d’anar a “veure la collida”. En realitat no és feina. Només s’hi ha d’anar, mirar que no es deixen taronja dalt dels arbres, que es pesen correctament els caixons i que es compten tots els que es carreguen al camió. Per aquesta banda, cap problema. Al final, quan s’acaba la collida, s’han de recollir els “paperets”. Uns fulls on es recull tota aquesta informació: quilos, nom del llaurador, del transportista, nombre de caixons… Es recullen els paperets i cap a casa.
Però el que em va cridar l’atenció van ser els collidors.
Fa anys, els llauradors de la Plana vivien de “cuidar el seu”. Que vol dir que cuidaven els seus propis horts. I el temps que els quedava lliure, el dedicaven a anar a treballar “llogats p’a d’altre”. Es llogaven cada dia, a un lloc concret de cada poble, a boqueta nit. Era un espectacle molt interessant. Hi havia molts homes per a llogar-se i no tants per a llogar. Moltes de les feines que es feien a mà es van anar mecanitzant. Fa molts anys que no es treballa ni es cava a mà, ni es fan gaires cavallons. Ara, a mà quasi només queden dues feines. Es tallen els horts (s’esporguen) i es cullen les taronges.
Fa anys, anar a collir taronges era una feina ben pagada. I calien moltes mans. Era de temporada, només des del setembre fins el març o l’abril. Però la demanda de mà d’obra era tanta que fins i tot molts estudiants anàvem a collir els caps de setmana. Era una bona manera d’aconseguir diners per a no demanar-los a casa.
Amb els anys però, aquesta feina també ha anat degenerant. Al principi, les inversions a les cases dels llauradors es feien “quan cobrem les taronges”. L’ingrés important era la collita de les taronges. Amb el pas dels anys, aquest ingrés va anar minvant en favor del jornal. D’anar a collir o a tallar, bàsicament.
A poc a poc, el preu de les taronges va anar baixant. I l’edat mitjana dels llauradors va anar pujant. Ara, els qui es dediquen a la taronja a la Plana són molt majors, de mitjana. Els fills i els néts no en volen saber res, de la terra. Treballen a les fàbriques, al sector serveis o se n’han anat fora. I ja fa anys que, per a collir les taronges, que és la feina que més mà d’obra necessita, venen temporers de fora. Cada vegada de més lluny. Primer venien de la resta de l’estat. Andalussos, per exemple. Més endavant, del Magrib. I ara de qualsevol lloc. Des del Paquistàn fins el país africà que vulgueu.
El cas és que de tot l’equip de collidors de les hernandines (la quadrilla), el conductor del camió era magrebí. Possiblement del Marroc. La resta, ni tan sols això. Homes joves, amb ganes de treballar, però molt pobrament vestits. Són d’aquells que mai es veuen, passejant pels pobles de la Plana. Perquè poden vindre de lluny. Des de cinquanta quilòmetres o més. Venen en furgonetes per a vuit o deu passatgers, treballen i se’n van en la mateixa furgoneta. Són iguals que aquells que vivien a la nau abandonada de Badalona que es va cremar. Tots treballen sense careta. Probablement perquè les caretes costen diners.
Al cap de vint anys llargs del segle XXI, les taronges valencianes, les millors taronges del món, aquelles que tanta gent compra a cadenes de supermercats de tota Europa a preus de tres euros el quilo o més, el llaurador les cobra a trenta cèntims el quilo. Si tot va bé. Les cullen uns treballadors que venen de molt lluny per a guanyar-se la vida com poden i que ni tan sols sabem d’on venen.
Probablement, ni les autoritats valencianes, ni les espanyoles ni les europees són plenament conscients del fet que, si tenim una part de la població que no manté mesures preventives, tant és els collidors de les taronges com els països pobres que encara no han pogut accedir a les vacunes, el virus continuarà circulant amunt i avall. I nosaltres no aconseguirem eixir d’una espiral en la què alternem els tancaments amb períodes de falsa esperança en un final que, com més anem, més lluny es veu.
Probablement, no hi ha més solució que pagar preus justs a tots els qui treballen. Per a que puguen viure en condicions dignes. Segurament, això és incompatible amb el model de societat en la què vivim ara mateix. De manera que, si alguna vegada veieu furgonetes aparcades a l’entrada d’un hort de taronges, heu de saber que és molt probable que allà hi haja collidors. I que hagen vingut de molt lluny, per a collir-les.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!