Des de la Plana

Josep Usó

11 de desembre de 2020
0 comentaris

Foc.

A Badalona s’ha cremat una nau industrial abandonada. Hi ha hagut tres morts i més d’una desena de ferits, tres dels quals estan en estat crític. Perquè tot i que la nau estava abandonada des de fa dotze anys, hi havia moltes persones que hi vivien. Que, d’una o altra manera l’havien convertida en la seua llar. Abans o després coneixerem les causes de l’incendi; però hi ha dues dades que criden molt l’atenció. D’una banda, que potser hi arribaven a viure, allà, fins a dues-centes persones. D’aquelles que no tenen altre lloc on aixoplugar-se. Immigrants pobres o persones que s’han vist excloses, sense saber com, d’una societat que sembla estar-se convertint en una carrera suïcida on només té dret a sobreviure el primer que hi arribe a una meta que es va fent enrere a mesura que correm.

D’altra banda, em resulten molt sorprenents les declaracions de l’alcalde d’aquella ciutat, Xavier Garcia Albiol, que de seguida es va afanyar a dir públicament que els qui vivien allà eren molt indesitjables. I els indesitjables no són persones de debò. Són aquells que tothom vol lluny de sa casa.

Em sembla que ningú es dedicaria a malviure a un lloc on se’l tracta amb hostilitat si té qualsevol alternativa millor. I malviure vol dir haver de sobreviure sense disposar d’una casa amb les mínimes condicions. Sense aigua, electricitat o calefacció, per exemple. I també em sembla molt fàcil criminalitzar els més pobres, que també són els més indefensos.

Mentre, els fons d’inversió que han comprat a bon preu els milers d’habitatges que han enfonsat els bancs, continuen desnonant els seus habitants perquè el seu negoci consisteix en obtindre la màxima rendibilitat de les seues inversions. Una rendibilitat que es mesura, com no podria ser d’altra manera, en diners. I que la benedicció de totes les autoritats. Les mateixes que, per a referir-se a un menor d’edat que ha arribat sol a casa nostra, sovint després de passar penalitats terribles, el considera un Menor d’Edat No Acompanyat (un MENA). I, a poc que puga, el retorna al seu país d’origen de seguida.

Sembla com si totes aquestes autoritats no saberen que no fa pas tant, érem nosaltres, els qui havíem d’emigrar, sovint sense condicions. Perquè no hi ha res que dure eternament, malgrat que hi haja molta gent que s’ho crega.  Tant de bo cap dels qui ara volen criminalitzar les persones que malvivien a la nau cremada, ni cap persona que s’estimen, s’haja de veure mai obligada a anar-se’n de sa casa, del seu país, lluny de la seua gent, només per a poder sobreviure. La vida de l’emigrant sempre és dura i difícil. No té res a veure amb el turisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!