Ja fa molts anys que es parla de revolucions educatives. I d’incloure noves tecnologies, a l’ensenyament. De fet, a casa nostra ja fa dècades que hi ha experiències de tota mena. Un dels problemes que ha hagut -i que encara hi ha- és que aquests experiments es fan amb alumnes de veritat. Alguns instituts, a la dècada dels noranta del segle passat, es van passar uns quants cursos “avançant la implementació de la ESO”. Mentre els instituts del voltant continuaven impartint el BUP (que ja estava descafeïnat respecte a l’antic batxillerat superior), els instituts on s’avançava la ESO es dedicaven a experiments del calibre de tindre una hora i mitja a la setmana de Biologia i Geologia o una hora i mitja de Física i Química. Qualsevol que sàpiga com funciona un institut es pot imaginar com es pot quadrar un horari amb mitges hores quan tots els períodes són de una hora. Després de dos anys, els responsables van pensar que allò només es podia sostindre si hi havia un nombre parell de classes del nivell en qüestió. I com això, tot. Mentre al poble del costat s’explicava a classe, a la ESO experimental els alumnes havien de “descobrir” els coneixements. Per exemple, se suposava que uns alumnes que llegien sil·labejant (molts anys d’innovació fan molt de mal) havien de descobrir, ells sols, la llei de Coulomb. Com diria Xavi Castillo, que què?
Al final de cada curs, als professors se’ls demanava un informe sobre com havia anat tot. Els informes eren demolidors; però mai es va fer cap modificació. Com a màxim, es van acabar quadrant a un nombre sencer per setmana les hores de Biologia i Geologia o de Física i Química.
Després d’aquell desgavell, allò de la ESO va arribar a tot arreu. Va ser com la pandèmia de la COVID, però amb l’ensenyament. Els professors de més edat, es van refugiar als batxillerats i es van jubilar tan bon punt van poder. I des d’aleshores, només hem empijorat. S’ha deixat de parlar d’assignatures, de matèries i fins i tot de notes. Es pretén que els alumnes siguen feliços. I els instituts s’han omplert de departaments d’orientació. Nous funcionaris que orienten els alumnes sobre el seu futur. Difícilment puc entendre com una persona que no ha vist més Química o més Matemàtiques que la que hi ha en el currículum obligatori fins els quinze anys pot orientar ningú sobre les possibilitats professionals de la Química o les Matemàtiques. Però així va.
Finalment, la darrera “innovació” és l’ensenyament per projectes. Es busca una idea qualsevol. Per exemple, construir una bicicleta. I al voltant de tan gran idea, s’articulen totes les “matèries”. Al final del curs, s’haurà construït una bicicleta que segurament no funcionarà. Ningú es planteja que amb una bicicleta es pot explica molta Física, es pot aprendre a anar en bicicleta i que també és interessant saber quina és la raó per la qual només es bolta si s’atura, però no mentre es va en marxa (recta). Però les matèries, qualsevol matèria, ja ha desaparegut. Ja no hi ha, Matemàtiques, Biologia, Física, Història o Geografia. Hi ha només les ciències i les lletres. Com a molt, els idiomes. Però l’objectiu principal és que els alumnes s’ho passen bé. Perquè si gaudeixen, es veu que tot els va millor. I tot allò que siga difícil o done molta feina, cal evitar-ho. Perquè en cas contrari, tot seran problemes. Fins i tot et vindrà un pare o una mare, sense cap ofici més enllà “d’anar a la fàbrica” a explicar-te allò que tu no saps (malgrat els anys de facultat o d’investigació) sobre electroquímica, càlcul logarítmic o literatura catalana del segle XV.
I tot això, sense mitjans més enllà de disposar d’ordinadors per a tothom. Perquè les noves tecnologies són només la informàtica. I internet, que “allà està tot” i els professors ja no calen. I tot són lloances cap als “nous models d’aprenentatge”. Però el cert és que el que s’està aconseguint és que tots aquells que s’ho poden permetre, vagen a col·legis privats o concertats. I que l’escola pública es quede com assistencial, només per aquells que no tenen altre lloc on anar.
Perquè pel camí, només des de la pandèmia, els instituts han perdut els laboratoris (ara són aules). O la biblioteca o qualsevol mena d’espai. S’han massificat. I això passa perquè no s’inverteix. Quan el conseller (que ara aspira a pujar més amunt) diu que han construït tants i quants centres, té raó. Els governs anteriors no tenien prou per a furtar; però es deixa que ha imposat allò dels projectes sense consultar a ningú. I que no es poden tornar els laboratoris a la seua funció perquè els alumnes no caben en un centre massificat.
Per tot això, els alumnes cada vegada ixen més ignorants. L’únic objectiu que compleixen tots és la edat. I no han patit mai una frustració (més enllà que els pares no els hagen comprat el mòbil que ells volien). I després, s’hauran d’enfrontar a un món dur on la feina s’assembla perillosament a l’esclavatge. I on no hi haurà treball per a tots. On no guanyaran prou, treballant, ni tan sols per a pagar-se un lloguer. Però mentrestant, tothom continua molt content i lloant les virtuts dels nous models educatius.
Això és la evolució. Cap al desastre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!