Des de la Plana

Josep Usó

6 de juliol de 2018
0 comentaris

Encontre.

Carme va mirar damunt de l’armari de la cuina. Allà hi havia tres pitxerets de porcellana. Els va mirar amb molta atenció, però no va dir res. Va continuar cap avant i va arribar al menjador. Era molt gran, aquell menjador. Amb cura de no tocar res, perquè a ella no li agradava que ningú pogués dir que era una xafardera, es va fixar que, al damunt d’un moble hi havia unes ampolles de vidre antigues. Dues d’elles eren exactament iguals que unes que ella tenia guardades al seu aparador. Però tampoc va dir res. Llavors va ser quan va fer mitja volta. De seguida les va veure. A l’altra banda del menjador hi havia dos balancins. I aquelles eren les seues. n’estava ben segura. I ella no li les havia donades al fill. Ni a ningú tampoc. Perquè ja li ho havia dit la seua tia Paquita: Al qui donació en vida faça, li haurien de picar el cap amb una massa.

Però aquelles eren les seues. Perquè una l’havia heretada de sa mare i l’altra, l’havia agafada de casa la sogra, ja feia molts anys. I aquesta, la va haver d’arreglar, que tenia el seien de reixeta esgarrat.

De sobte, es va obrir la porta i va entrar la nora. Però no li va dir res. Va continuar caminant com si no l’hagués vista. De manera que va ser ella, qui li va parlar.

– Bon dia.

Però l’altra va continuar com si res.

– Bon dia – va repetir, més fort. Però res. Llavors va ser quan va anar cap a ella. Va allargar la mà per cridar-li l’atenció i va descobrir, sorpresa, que la nora només era un fantasma. Ella podia passar al seu través com si res.

I, de sobte, ho va entendre.

– Beatriu. Jo m’he mort, veritat? Veritat que tot això que tens meu i que jo no t’he deonat mai ho tens perquè ho has heretat?

Però l’altra va continuar ignorant-la.

– És perquè no em veu.

Va dir-se Carme, en veu baixa. Va deixar anar una llàgrima, va fer mitja volta i se’n va anar.

Beatriu va entrar al menjador de casa, inquieta. Li semblava com si hi hagués algú, allà. I ella sabia que estava sola a casa. Tot just mentre passava pel costat d’un dels balancins, li va semblar notar com un corrent d’aire. I era molt estrany, perquè totes les portes estaven perfectament tancades. Després se’n va oblidar. Encara havia d’acabar de fer el dinar abans d’anar-se’n a treballar.

Però un parell de dies més tard, li va semblar que un dels balancins l’havien canviat de lloc. Però devia estar equivocada, perquè ningú de casa l’havia tocat. Al capdavall, aquells balancins, molt bonics i antics, només es feien servir com a objectes decoratius. Eren una herència de la sogra; Carme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!