Des de la Plana

Josep Usó

17 d'agost de 2022
0 comentaris

Els valencians estem de dol.

Els valencians estem de dol i en tenim motius. Ja no és que ens maltracten sistemàticament. Ens infrafinancen (segurament se’n podria dir ens roben). No tenim una sanitat prou potent ni una educació com cal. Ni infraestructures. No tenim. Però encara ens teníem a nosaltres mateixos. I les nostres cases. I els paisatges.

I ara tampoc. El país se’ns crema, sense remei. I no hi ha remei perquè venim d’una primavera molt plujosa. I el bosc, que creix perquè els cultius s’abandonen, té molta vegetació. I quan ha vingut la calorada de tot un estiu, tot s’ha assecat. I ni tan sols ha calgut un piròman. N’ha hagut prou amb una tempesta seca. Un sol llamp ha encés la Marina i ja du cremats més de cent quilòmetres quadrats. Per a que se’n facen una idea, imaginen-se una carretera recta. I conduisquen deu quilòmetres. Aquesta recta immensa, que els servisca de costat per a un quadrat. Tot l’interior, cremat. I a Begís, el foc encara la farà més grossa.

I es veuen els esforços dels bombers, l’angoixa dels evacuats i la por. La por de tots, davant d’unes flames que són impossibles d’aturar, que s’ho empassen tot, atiades per una secor i uns vents que semblen confabulats en contra nostra.

De seguida apareixen aquells que exerceixen d’autoritats. I van a visitar la zona i es fan la foto. Perquè venen eleccions i s’han de deixar veure. I envien missatges d’ànim per tothom. Per als bombers, els mateixos que fa anys i panys que es convoquen oposicions per estabilitzar el seu lloc de treball, per als evacuats, per als ferits si n’hi ha, o per aquells que han perdut el seu mitjà de vida. I fan cara de preocupats i de circumstàncies. El problema és que tot és fals. L’únic que els interessa és eixir a la foto. Una foto que uns mitjans de comunicació que ells mantenen amb els nostres diners s’encarregaran d’esbombar. L’endemà estaran lluny del foc, fent-se la foto amb uns firaires, amb els banyistes d’una platja o allà on hagen enviat el retratista.

En realitat, si se’ls pregunta per què hem arribat a aquesta situació, no reconeixeran que ells formen part del problema, Que han contribuït, des de fa anys, a que viure del camp siga impossible. Que els llauradors o els ramaders fa anys que no es guanyen la vida dignament, malgrat que produeixen menjar, el producte més valuós de tots. Sense comptar que són qui mantenen el paisatge. Els qui tenen cura del camp, dels boscs i mantenen els camps llaurats. Per un camp llaurat i net, no passa el foc, igual com ho fa quan el mateix camp està ermat i ple de malesa. Això, quan no es donen contrasentits de la mida d’enviar abans a lluitar contra el foc els bombers de Benidorm que els de Oliva. Perquè el foc està en la “província” d’Alacant mentre que Oliva està a la de València.

I ara, quan ja es veu la impossibilitat d’aturar el foc, els bombers malden per salvar cases i pobles. Llavors, el polític de torn ix corrent a dir que és primordial salvar vides i propietats. I ni tan sols n’és conscient que una casa de poble sense els seus bancals, els seus prats per pasturar el ramat, sense els fruiters que s’han cremat… no serveix per a viure, perquè ho hi ha de què viure, als pobles. Això, sense comptar que tampoc és ja possible, salvar sempre les cases. El despoblament de l’interior és això. I pavimentar quatre carrers, penjar dues banderetes i fer festes a l’agost no reviscola un poble. L’acaba d’enfonsar. Els pobles menuts necessiten tindre escola, metge i bona comunicació. Però sovint, ni tan sols tenen comunicació per wifi.

Quan s’apague el foc, que serà perquè ja ho ha cremat tot o perquè ha plogut, ens trobarem un paisatge desert i negre, sense vida. Però aquells als què paguem per a fer d’autoritat, estaran molt enfeinats fent-se fotos en altres llocs, per tal que no els oblidem i els tornem a votar. Els bombers, com els mestres o els sanitaris, continuaran amb els seus llocs de treball precaritzats. Els llauradors i ramaders seguiran maldant per a viure d’una terra ermada. I els vells, que són els darrers habitants dels pobles, ploraran només de recordar allò que era el seu món i s’ha tornat a cremar. I tots esperarem que passe el temps, que la vegetació torne a créixer i a que es torne a cremar. Com en la maledicció de Sísif. Per això estem de dol; perquè coneixem la nostra veritable condemna.

Per descomptat, no cal que esperem cap dimissió ni destitució de cap responsable de res. Al capdavall, malgrat que tots sabem que aquestes desgràcies es repeteixen, ens fan creure que són inevitables i que és la providència, qui ens té enfilats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!