Des de la Plana

Josep Usó

5 de desembre de 2020
0 comentaris

El trastorn III.

Arribat el moment en el què ja no hi havia cap altra manera de justificar que hi havia un bon percentatge d’alumnes que no estudiava, calia trobar algun culpable. Ja no hi havia més possibilitats: Els professors ja havien assumit la seua culpa i ja inflaven les notes; les “matèries” (abans assignatures) havien vist reduïts els seus continguts en favor d’una bona sèrie de capacitats, actituds i altres conceptes difusos. Les diferents teories i experts en teories mai havien aconseguit passar de les bones intencions. De manera que només quedava una possibilitat. Els culpables havien de ser els alumnes que no estudiaven. Però, a la vegada, ells no podien tindre la culpa. Perquè ja havia quedat clar que ells eren des de fa temps la generació “més preparada de la Història”. “Els que havien rebut més recursos en la seua formació”. Llavors van començar a aparèixer uns altres experts. Si no podia ser altra cosa, havia de ser una malaltia.

I van començar a aparèixer els síndromes. Les hiperactivitats, que s’associaven a xiquets moguts (com tots els xiquets) i que es tractaven amb metilfenilat. Els resultats acadèmics d’aquests tractaments estan per veure; però molt probablement, algun dels efectes secundaris de l’administració d’aquests estimulants de manera continuada a joves adolescents quan no directament xiquets acabaran apareixent, abans o després.

El problema de les hiperactivitats però, era que en realitat es tractava d’una malaltia; i no es podia diagnosticar una malaltia a un percentatge massa elevat de joves sense alçar sospites. De manera que calia trobar alternatives positives. Convertir els estudiants que no estudiaven en uns incompresos. I es va passar a les “intel·ligències” de maneres. Hi havia intel·ligència emocional, que curiosament no apareix en la teoria original i moltes altres variables. La idea és que l’alumne sempre té una gran intel·ligència de al menys un tipus i que la resta del món no l’entén. Això va mantindre ocupats al llarg d’uns quants anys els “experts” de tota mena, però no va aconseguir millorar els resultats acadèmics d’uns alumnes desmotivats per un sistema que havia deixat de oferir el mecanisme d’ascensor social que se suposa que és el que ha de proporcionar l’educació i l’accés al coneixement.

Quasi al mateix temps, va començar una epidèmia d’alumnes “superdotats”. Sistemàticament, defraudaven unes expectatives quasi sempre fora de lloc. Perquè no hi ha pitjor comportament que dir-li a un xiquet que és el millor. Immediatament, assumeix el seu paper i deixa de treballar per a millorar. No s’ha d’esforçar perquè ja és el millor. És superdotat.

Per això, finalment (de moment) ha aparegut una recepta fantàstica. El Trastorn educatiu. És algun problema que impedeix aprendre a l’alumne malgrat que no hi ha cap dubte que ho intenta i que té un interès apreciable per aprendre. El més celebrat en aquests darrers temps és el “no especificat”. El TANE. És a dir: que hi ha algun trastorn, alguna cosa, que impedeix que l’alumne aprenga. Però com que no se sap quin és perquè no està especificat, no hi ha ningú responsable ni cap tractament conegut per aquest trastorn. De manera que tothom, especialment els qui es dediquen a diagnosticar tot allò que “impedeix aprendre”, ja no tenen cap responsabilitat sobre res. Quan un alumne no aprèn, la culpa la té la “Providència”. Però mai serà perquè no ha volgut estudiar. De manera que no hi ha cap motiu per a que en arribar les festes de Nadal, o l’aniversari o el final de curs, se li negue al jove estudiant amb mals resultats allò que li fa tanta il·lusió. Des del nou model de telèfon mòbil fins al carnet i el cotxe, tan bon punt complisca els divuit anys.

D’altra banda, aquests joves seran adults incapaços de conèixer la diferència entre un litre i un metre cúbic; sense saber aïllar la incògnita d’una equació senzilla de primer grau o incapaços d’entendre quan un producte determinat d’un supermercat és més barat que un altre. Al capdavall, com moltes vegades pregunten aquests alumnes a classe, “Això a mi per a què m’ha de servir?”. I com una vegada li va respondre el professor Horst Knörrer a un alumne, “Per a servir cafès a un Starbucks, tot això no serveix de res¨”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!