Des de la Plana

Les associacions de llauradors de Nules, Moncofa, Vila-real i la Vilavella han fet una felicitació de Nadal que ha tingut un cert èxit. Com a mínim, el vídeo a Youtube té alguns milers de visites i uns quants comentaris elogiosos. El problema d’aquests llauradors és que al pas que anem seran els darrers del seu ofici. I no podem oblidar que sense llauradors no hi ha menjar. Només cal veure l’edat mitjana dels participants en el vídeo.

Trobe a faltar, en els seus comentaris, dos detalls. D’una banda, la llengua. Perquè tant a Nules com a Vila-real, a Moncofa o a la Vilavella, els llauradors són valencianoparlants. I en tota la pel·lícula no diuen ni bon dia per a quedar bé.

I en segon lloc, van descrivint molt bé totes les propietats beneficioses del seu producte. Res menys que les millors taronges del món. I no és una exageració.

Però són les millors taronges que any rere any s’han de vendre a preus baixíssims mentre que les grans plataformes distribuïdores, des del Corte Inglés fins a Lidl, van venent, fins i tot a casa nostra, taronges sense qualitat procedents de països que no tenen garanties sanitàries. Ni tampoc han de complir cap protocol de seguretat fitosanitària com el que se’ls exigeix als nostres llauradors. I a més a més, aquestes taronges, són confeccionades, que vol dir que es posen dins de l’envàs final com a mínim, per empreses d’ací. Martinavarro i companyia, per exemple, en el cas de les taronges del Corte Inglés.

Més enllà de la barra immensa de les grans distribuïdores i d’aquells que s’autoanomenen autoritats, que sistemàticament menystenen els llauradors valencians a canvi de mantindre subvencionats cultius d’aquells que només es planten per a cobrar la subvenció, hi ha un altre tema important. Els “comerciants”. Aquells que fan d’intermediari entre el llaurador i el consumidor. El qui té un magatzem, que compra la collita dels petits propietaris, la confecciona i abasteix els mercats de tot arreu. El mateix que sempre ha anat regatejant tant com ha pogut amb el preu. El mateix que va arribar a aconseguir que els llauradors els vengueren les taronges sense preu; “a comercialitzar”. El mateix que va fer, amb els beneficis provinents en bona mesura de no pagar les taronges als llauradors, grans plantacions. Primer, a Andalusia; i més endavant, al Marroc. El mateix a qui aquests llauradors envellits i arruïnats encara tracten amb reverència.

Darrerament, a més a més de veure com als supermercats es pretén enganyar el consumidor amb la barreja del nom d’un comerciant d’ací i una procedència de la fruita de ves a saber on, ens han dut pestes noves. Com a mostra, el cotonet de les Valls.

I això ens passa perquè els llauradors no són conscients del poder que tenen. Perquè encara pensen que les seues autoritats no és possible que els tracten com a moneda de canvi d’altres interessos que ací sempre passen de llarg. Perquè a hores d’ara encara no tenim possibilitat d’exportar taronges per ferrocarril. Ni els llauradors pinten res davant d’unes plataformes de distribució de dimensió europea.

Ja fa temps que es va dient que hi ha massa clemenules, al mercat. Però possiblement, si el consumidor hi tingués accés, en menjaria moltes més. Només que allò que ven el Corte Inglés foren clemenules d’ací, ja augmentaria molt el consum. O Lidl. O Consum. O qui vulgueu… Perquè si els llauradors d’ací pleguen, mig País Valencià es convertirà en un erm. I ja n’hi ha prou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!