Des de la Plana

Ahir mateix vaig llegir un article de l’Andreu Barnils que parlava d’una fallada d’alguns motors dels vehicles VW. I em va colpir, perquè quan t’enfrontes a una empresa molt poderosa, sempre tens les de perdre. I el cas és que se’m va acudir una idea per transformar aquest problema en una història de ficció. I aquesta és la que us presente ara. El primer conte que escric en el nou any 2017. No és ben bé blanc, però tampoc negre. Al capdavall, sembla que tot és gris, més o menys fosc.

Ací us el deixe. Per si hagués passat, que no ho sé, el dedique a aquells que han patit un accident per allò que a les estadístiques anomenen “una errada mecànica”.

Bernat.

Bernat estava una mica desconcertat. La resposta de Joan, el mecànic, el va deixar sense paraules.

—Ho sent, Bernat. No hi ha res a fer. No es pot reparar.

—Però home – respongué ell, de seguida— vols dir que no es pot fer res? sempre m’has solucionat els problemes. A més a més, jo tampoc faig servir el cotxe per anar molt lluny. De casa a la feina i, els caps de setmana, per anar a la caseta del poble. No necessite un vehicle amb grans prestacions, jo…

Però el vell mecànic es va limitar a moure el cap a banda i banda, abans de concloure:

—Res, Bernat. Quan has trencat la corretja de la distribució, els pistons han embogit i has rebentat tot el motor. Caldria canviar-lo.

I allà fou on Bernat oposà la darrera resistència.

—I això, quan em costaria?

Però la sentència fou inapel·lable.

—Res, Bernat. Aquest model fa gairebé vint anys que ja no es fabrica. No hi ha recanvis. I un motor sencer és del tot impossible.

De manera que Bernat va tornar cap a casa capcot. Després de tants anys d’anar amb el mateix cotxe, ara no li quedava altre remei que canviar-lo.

I tots aquests automatismes nous que duen ara els cotxes, segur que m’atabalaran. No sé si m’aclariré a conduir-lo, un de nou.

Anava pensant de camí cap al seu pis.

*****

Arquimedes Cárdenas estava completament indignat. Encara no feia ni una hora que aquell malparit ho havia penjat al seu bloc i ja havia rebut més de tres-centes mil visites.

—Això és massa! – exclamà a mitja veu. Després, pitjà la tecla que el connectava automàticament amb Roser, la seua secretària.

—Digue’m, senyor Cárdenas.

Va demanar-li ella, sense passar de la porta. Ell, estava tan indignat que ni tan sols es va prendre la molèstia d’admirar aquell prodigi de bellesa i eficiència.

—Convoca’m als membres del Consell d’Administració per avui mateix, Roser.

—Per avui?

Demanà ella, sorpresa. Però el Conseller Delegat no semblava estar per orgues.

—Sí. Per avui mateix. Que vinguen tots d’allà on collons estiguen – i, sense esperar cap resposta, començà a parlar-se sol. Allò només ho feia quan estava molt nerviós. Roser, veient-lo, féu mitja volta i tancà la porta al seu darrere. Amb el senyor Cárdenas sempre era millor no entropessar.

—Cal fer alguna cosa amb aquest malparit del B. Badenes. L’haurem de comprar. Comprar-lo o… o fer el que siga. Però això no pot continuar així. I el que no puc entendre és d’on treu la informació. Ha d’haver algú que li la passa. Perquè aquest home, aquest fill de la gran… Només ho pot treure de dins, tot el que explica.

Rosegava ell, sol al seu despatx. Mentre, Roser anava enviant missatges de citació a través del correu confidencial de la corporació. Entre moltes altres feines, ella era qui gestionava les iniciatives del excel·lentíssim senyor Arquimedes Cárdenas, Conseller delegat del quasi totpoderós Banc Internacional d’Inversions; el famós i polèmic BII.

Aquella mateixa vesprada, a la sala de reunions de la dotzena planta de la seu central del banc, els nou consellers van decidir, desesperats, fer una oferta al malparit de B. Badenes.

—Ha de ser alguna cosa que no puga rebutjar.

Postil·là Joan Josep de la Ferreria-Nicomedes-Garcés-Picón, el representant de a decadent aristocràcia del país a l’accionariat del banc.

—I no el podríem eliminar?

Demanà Felicià Salvador, representant de les accions dels Emirats.

Les propostes eren totes tan vagues que, després de més d’hora i mitja, fou el Conseller Delegat qui alçà la mà per imposar silenci i va fer la “seua” proposta. La definitiva.

—Demà mateix li faré una proposta, a aquest fill de puta. I m’asseguraré de que no la puga rebutjar. Només vull que sapigueu que ho faré amb el vostre recolzament i amb total i absoluta discreció. Ningú ens podrà relacionar amb la oferta si cap de vosaltres – i els anava mirant fixament als ulls a cadascun dels presents mentre els ho deia— no se’n va de la llengua. M’heu entès?

Cinc minuts més tard, els consellers ja havien abandonat l’edifici. Una vegada sol, el Conseller Delegat va anar al seu despatx, va obrir un calaix tancat amb clau de la seua taula i en va treure un telèfon mòbil que només feia servir per ocasions molt especials.

—Sí?

Li demanà una veu d’home, molt tranquil·la.

—Escolte’m bé. Tinc una feina delicada per a vostè – començà a explicar.

*****

Bernat va eixir del concessionari una mica nerviós, però al cap de pocs minuts ja estava molt tranquil. El cotxet que s’acabava de comprar anava com una seda.

—Sembla mentida, com han canviat els cotxes. Aquest va pràcticament sol.

S’anava dient, mentre observava amb sorpresa com a la pantalla que presidia el tauler de comandaments, una petita fletxa roja assenyalava la posició del vehicle, que s’anava movent al llarg d’una trajectòria destacada en color malva per damunt d’un plànol de la ciutat.

—I el canvi, automàtic.

Mormolà, astorat. Mentre, una veu agradable li anava anunciant:

—A cinquanta metres, gire a la dreta i, després, mantigue’s a la dreta.

—Això és massa.

Mussità Bernat, extasiat. Li havia costat una bona picossada, però tenia tots els avenços. Però és que el venedor era un bon professional. Li havia sabut vendre molt bé el producte.

Gairebé sense adonar-se’n, ja havia arribat al davant de casa. I, fins i tot la maniobra d’entrar fins al segon soterrani, on tenia la seua plaça d’aparcament, la va fer pràcticament tot sol el vehicle. Una hora més tard, assegut al davant de l’ordinador, acabà de redactar el darrer apunt del seu bloc. Mentre escrivia, anava repetint en veu baixa les paraules escrites, paladejant-les.

—…la infamant oferta de suborn provinent de les altes esferes del BII demostren ben clarament que tot el que s’ha publicat en aquest bloc sobre les seues activitats il·lícites és cert. En cas contrari, mai s’haurien atrevit a plantejar un tracte d’aquesta mena a una persona insignificant com jo; que tan sols recull la informació que, això sí; molt fragmentàriament, van publicant els diferents mitjans de comunicació…

*****

Arquimedes Cárdenas es mira la pantalla de l’ordinador. Està enfurismat. No pot arribar a entendre que aquell malparit, el miserable autor d’aquest bloc infamant, haja pogut rebutjar una oferta com la que li ha fet arribar. Amb les dents serrades, rosega:

—No hi ha res a fer. Aquest bordegàs ens ha rebutjat una proposta que li suposaria molt més del que podrà guanyar en tota sa vida. I encara es permet el luxe d’esbombar-ho. I això no ho puc permetre. De cap manera. No puc…

Quasi sense pensar, obre el mateix calaix que va obrir tres dies abans i en treu el mateix telèfon mòbil.

—Sí?

Li demana la mateixa veu.

—Ha rebutjat la oferta.

Escup Arquimedes Cárdenas, sense cap preàmbul. La seua veu destil·la ràbia i impotència. Però de seguida descobreix per quina raó li costa tants diners, poder recórrer als serveis del desconegut propietari d’aquesta veu tant pausada.

—No s’amoïne, senyor. Ha hagut un canvi en la situació que encara ens afavorirà.

Ara, és el flamant i corretjós Conseller Delegat del BII qui està desconcertat. Mentre, la veu li parla lentament; quasi amb dolçor.

—Sí, senyor. El client ha tingut una avaria en el seu vell vehicle. I el cas és que se n’ha comprat un altre.

—I a mi què m’importa? S’hauria pogut comprar un reactor, amb el que li he ofert. I m’ho ha rebutjat, el molt…

Comença a cridar. A mesura que parla, s’enfurisma i encara apuja més el to… però la veu l’interromp, aprofitant que s’ha d’aturar per agafar aire.

—El cas és, senyor, que s’ha decidit per un model nou. Amb molt bones prestacions. Entres d’altres, amb localitzador GPS i Gestió Integral Automatitzada de darrera generació.

El conseller Delegat respira a fons per tal de continuar amb el seu reguitzell d’insults i improperis; però la veu, immutable, no atura el que li està dient.

—… i això significa que en tot moment el vehicle està localitzat. I que, a més a més, hi ha un accés a través de la xarxa, força discret però molt eficient, a aquesta Gestió Integral Automatitzada de la qual parlàvem…

—I què?

Escup l’executiu. I es queda sorprès en escoltar la resposta:

—Res, senyor. Deixe-ho a les meues mans. Per cert; la tarifa de sempre.

L’executiu bancari es mira el telèfon que té a les mans. Fa uns segons que s’ha quedat en silenci.

—M’ha penjat. El fill de puta m’ha penjat. A mi.

Mussita, quasi fora de sí.

*****

Bernat, condueix tranquil·lament. Després de només una setmana, ja està completament encantat, amb el seu nou vehicle. Ara ja es mira amb incredulitat tots els anys que ha mantingut el seu cotxe, vell i atrotinat.

—La veritat és que això va com una seda – mormola. I fa una ullada al seu davant. Ara mateix està en un tram recte i amb bona visibilitat. Com no li ve ningú de cara, engega l’intermitent, mira al seu darrere i comença a avançar el camió que té al davant. Només xafant lleugerament el pedal de l’accelerador, el cotxe gairebé ha botat cap avant.

—Quin réprise.

Mussita. Però just un segon més tard, quan ja està a la mateixa alçada que el camió, de sobte el cotxe sembla que perd potència.

—Què passa? És com si s’hagués quedat en punt mort.

Es demana en veu alta, mentre pitja a fons l’accelerador. Però és en va. Encara està tranquil, però ja comença a perdre la serenitat. Allarga la mà fins la palanca del canvi de marxes, tractant de resoldre un problema que ni tan sols sap quin és. Però està al seu lloc. “Marxa avant”.

—Tot està bé, però no va. Per què no va?

Es pregunta ara. I continua avançant a la mateixa velocitat que el camió. Sembla que l’ordinador del vehicle ha decidit que tots dos continuen en paral·lel. Bernat alça la mirada i veu com, al seu davant, hi ha un altre camió que s’apropa.

—Collons!

Exclama, angoixat. Pitja el fre i descobreix que tampoc li obeeix.

*****

Arquimedes Cárdenas sent la vibració del mòbil. Sense pensar-hi, l’agafa i en mira la pantalla.

—Però què és, això?

Es demana, sorprès i molest alhora. Algú li ha enviat un enllaç a la pàgina de successos d’un diari.

—Què collons…?

Comença. Perquè la notícia que obre la pàgina és la d’un accident de trànsit a una carretera qualsevol. Però, inconscientment, llegeix el titular:

“Espectacular accident. Aquest matí ha perdut la vida en un aparatós accident, el conegut blocaire Bernat Badenes. Sembla que el desgraciat succés ha tingut lloc quan ha intentat avançar un camió d’una manera imprudent i s’ha estavellat contra un altre camió que circulava en sentit contrari. El conductor del vehicle, B Badenes, ha mort a l’acte, mentre que el conductor del camió ha resultat il·lès. Els bombers han hagut de treballar gairebé dues hores per aconseguir excarcerar el cadàver…”

Sense poder-ho evitar, Arquimedes Cárdenas somriu. El seu problema s’ha resolt “a l’acte”.

Però de tota manera, li he de pagar la tarifa. Mai estaré segur que no ha segut un accident.

Va pensant. Ni tan sols sap que ja l’ha pagada, perquè el propietari de la veu té accés a la Gestió Integral Digitalitzada de la seua pròpia i luxosa berlina. I no només. També disposa d’una bona ferramenta informàtica per entrar a uns quants comptes reservats del banc. I la jugada serà perfecta. Els diners canviaran de mans i el culpable es suïcidarà llançant-se amb el seu vehicle per un penya-segat. El cas quedarà tancat.

*****

El propietari de la veu es mira, quasi amb reverència, el petit telèfon mòbil que fa servir. De fet, el software que incorpora per tal de distorsionar una mica la veu és fantàstic. Ni tan sols sembla que la distorsione, però està clar que el Conseller Delegat no té ni la menor idea de qui és ell.

—I ara, només caldrà forçar la propera reunió per tal que m’anomenen a mi, com a nou Conseller Delegat.

Mussita, satisfet.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!