Fa molts anys, crec recordar que eren els darrers mesos del 1981, jo vaig fer el CAP. El Curs d’Aptitud Pedagògica. Era un requisit per a poder-se presentar a les oposicions per a professors agregats de batxillerat o per a les de catedràtic (tot això de la secundària va arribar molt més tard).
El curset, que durava unes quantes vesprades, es podia fer mentre es cursava el darrer curs de la carrera. L’avalava l’ICE (l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València). L’impartien professors en actiu. Concretament, en el nostre cas vam poder triar un antic professor nostre de Química General que era catedràtic a un institut de València. Ens varem matricular un grup de companys amb interessos diferents, amb la única característica comuna que tots érem de la Plana.
En unes quantes vesprades, quatre o cinc, aquell professor ens va anar donant consells sobre com abordar un tema, com corregir un examen correctament, com plantejar diferents qüestions i com resoldre els conflictes i problemes més freqüents a l’aula. A més a més, varem haver d’assistir, com a oients, a unes quantes classes, per a veure com eren. I, per fi, ens va donar la oportunitat d’explicar a nosaltres. Recorde que entre quatre persones, varem explicar el tema d’oxidació-reducció a un grup de COU.
El professor, que era un home molt preocupat per l’ensenyament, ens va comentar que, per a ampliar els nostres coneixements, havia aconseguit que un pedagog “de veritat” ens fera una xarrada una de les vesprades. Ho recordaré tota la vida. L’home se’ns va presentar i ens va dir que el seu cognom era Salinas. A continuació es va plantar al davant de la pissarra i va començar dient-nos que mai de la vida havíem de fer unes lliçons llargues i avorrides. Que calia aconseguir que els alumnes participaren de la classe.
A continuació, ens va deixar anar una llarga i farragosa xarrada de dues hores i cinc minuts. Com que ràpidament varem detectar que allò que ens anava dient no tenia res a veure ni amb la Física, ni amb la Química ni semblava aplicable al seu ensenyament, uns rere altres, ens varem anar desconnectant. En el meu cas, vaig estar-me molta estona jugant a “barquets” (nosaltres jugàvem amb paper quadriculat; Ara en diuen “enfonsar la flota”). Quan per fi l’home va callar, es va acomiadar i se’n va anar sense preguntar-nos, ni per cortesia, què ens havia semblat la seua actuació.
El professor va tractar de justificar-lo; però no va aconseguir convèncer-nos que aquella tabarra tenia qualsevol utilitat. Amb els anys, d’aquell grup de companys, uns ens hem dedicat a la docència, altres han fet carrera acadèmica i algú mes s’ha dedicat a la indústria. Però mai cap de nosaltres ha fet servir res de tota aquella xerrameca dessubstanciada que ens va oferir aquella vesprada el professor Salinas.
Per això, cada vegada que algun expert en pedagogia (i que normalment compagina amb una incultura científica que fa feredat) ha tractat d’ensenyar-me com he d’ensenyar, o per quina raó he de fer unes programacions que han arribat a uns nivells d’absurditat descomunal, o per què he d’ensenyar una matèria que no domine, l’he deixat parlar i no li he fet massa cas. És la conseqüència lògica d’aquell primer contacte amb uns teòrics que només comparteixen el no xafar una aula. Bé; i també un discurs de suposada progressia que compaginen amb uns quants tòpics sobre la intransigència dels científics.
Ara, aquell curs s’ha convertit en un màster. La principal diferència és que dura tot un any i costa més de mil euros. Però l’únic profit (i parle perquè un fill l’ha fet fa poc temps de Matemàtiques) és la petita temporada que es passen a un institut amb un tutor de pràctiques veient com es dona una classe o donant-ne unes quantes. La resta, tòpics i refregits. Com a conseqüència lògica de tot plegat, es perd tot un any abans no et pugues presentar a oposicions. Cas que les arriben a convocar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!