Ja fa temps que se’n parla, del mocador al cap. Concretament, de les musulmanes. Pel meu poble o per la resta de pobles de la Plana, se’n veuen moltes, de dones amb aquest mocador. I sempre vestides amb aquelles bates sense forma que els donen un aspecte peculiar. Tot va començar quan alguns partits polítics que es defineixen a ells mateixos com “d’esquerres” o “progressistes” van començar a defensar que les dones musulmanes el dugueren com una mostra de la seua llibertat. Més endavant, a Iran, la Policia de la moral va matar a una jove d’una pallissa perquè no duia el sotsdit mocador ben posat. Allò va servir de detonant per a que moltes dones iranianes es rebel·laren i se’l llevaren en públic. Fins i tot el cremaren. I desafiaren unes forces policials que res tenen a envejar a les més violentes. Des de llavors, aquesta policia ha mort un nombre indeterminat de dones. I també d’homes. Fins i tot han arribat a segrestar un jugador de la selecció de futbol per donar suport a les dones del seu país. I han silenciat internet per evitar que el món s’assabente del que fan.
Però a casa nostra, el silenci dels polítics, especialment d’aquells que diuen que són d’esquerres, ha sigut eixordidor. Només s’han pronunciat tard i d’una manera molt tèbia.
No sé si és perquè es juga el mundial de futbol (diuen) allà a Qatar, on les autoritats també són d’obligar les dones a anar tapades del tot. Tampoc sé si és perquè hi ha crisi econòmica i aquella gent té molts diners i no convé emprenyar-los.
El que sí que sé és que això del mocador al cap no té res a veure amb la religió. És una imposició intolerable en la vida de les dones per part d’uns misògins que s’atribueixen aquest dret.
A la Plana, les dones també en duien, de mocador al cap. Les meues àvies, sense anar més lluny. Sempre les vaig veure amb un mocador negre al cap que els cobria del tot els cabells. I quan va morir e meu avi, ma mare es va posar un “velet”. Una espècie de tros de tela negra al cap que li tapava mitja cara. I el va dur quasi cinc anys. “Per respecte”, en deia ella. Per contra, mon pare, va dur una temporadeta corbata negra i un braçalet negre al braç. Després, amb un botó negre a l’ullal de la jaqueta ja tirava, mentre ma mare continuava amb el velet.
Ara, les dones iranianes s’han rebel·lat contra una tirania tan criminal com ridícula (només cal tindre en compte que tenen una policia de la moral que se n’ocupa de la vestimenta de les dones i que és capaç de matar una dona perquè no du el tros de tela que li ha de cobrir el cap ben posat). Al mateix temps, unes esquerres que a casa nostra són incapaces d’aconseguir que els pobres mantinguem el nostre nivell de vida, que no s’aclareixen a defensar la llengua davant de les provocacions dels supremacistes i que cada vegada que algú els critica l’acusen de feixista (al mateix temps que donen visibilitat als feixistes als mitjans de comunicació que controlen), han pensat que el vel islàmic és una mostra de llibertat de les dones. Tal qual. I fan grans escarafalls quan algú diu que això del vel és una mostra de masclisme intolerable. I ens parlen de “tradicions” i de “cultures alternatives”. Però no són capaços de defensar la nostra cultura. I davant dels abusos de la tirania iraniana, callen. Perquè la rebel·lió de les dones davant d’una imposició que les considera com a mers objectes els ha pillat a contrapeu.
De manera que ho hauré de dir jo. Les religions són una lliure elecció de cadascú. I cadascú té dret, a sa casa, de vestir-se com li done la gana. Però als espais públics, i més als espais públics de casa nostra, (que se suposa que és un país laic) han de complir unes normes de vestir. I les religions s’haurien de restringir als seus àmbits. A les esglésies, mesquites o temples de cada religió. I para de comptar. I allò de la manera de vestir de les dones musulmanes és masclista, excloent, denigrant i tot allò que vulgueu dir. Em podreu parlar de la tradició i de la voluntat d’anar vestides com si foren un sac. Però la rebel·lió de les dones iranianes desmenteix del tot aquella fal·làcia de la llibertat. I que un home puga anar vestit de persona mentre que una dona no tinga ni aquest dret, em sembla intolerable. Igual com quan ma mare duia velet i mon pare només un botó negre a la jaqueta. I no se’l volia llevar “per si diuen de mi”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!