Sembla que està ple de col·lectius que s’oposen a la instal·lació de horts solars o de parcs eòlics. Les raons sempre són molt maximalistes. Des de l’estètica fins a la afectació definitiva d’unes parcel·les que ara són fèrtils. Clar que hi ha alternatives. Però aquestes no passen per pensar que estalviarem i que si el 2050 no s’arriba a l’objectiu de renovables no s’acaba el món, com afirma Joan Caball, El problema, en realitat, no és aquest. El cas és que actualment, a Espanya en general i a casa nostra en general, hi ha poques instal·lacions productores d’electricitat que no siguen les convencionals: hidroelèctriques, nuclears o centrals tèrmiques de diferents combustibles tradicionals. Que, a més a més, sempre són dels mateixos. De “les elèctriques de l’IBEX”. I per a poder arribar al 2050, tal i com van les coses, hem de reduir i molt l’emissió de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. En cas contrari, anem a trobar-nos cada vegada amb més freqüència problemes com els d’aquest mes de maig quan al cercle polar àrtic les temperatures han arribat a més de trenta graus centígrads. I si això desglaça el permafrost, l’emissió de metà que està just per baix, pot arribar a ser catastròfica en molt poc temps. Per no parlar de les onades de calor que ja duem estius patint a casa nostra.
No deixa de ser curiós que tots aquesta gent preocupada per conservar, que tant s’oposen a que es posen plaques solars o molins de vent, no diguen gran cosa sobre les centrals que cremen gas, per exemple. O que mai expliquen quins són els veritables problemes de les centrals nuclears (els residus de llarga durada). Per no malparlar, ni tan sols són tan bel·licosos amb els creuers (que embruten molt i només duen turisme d’aquell que no es deixa ni un euro allà on atraca).
En realitat, si no augmentem molt i de pressa la producció d’electricitat eòlica i fotovoltaica, ens veurem obligats a reduir el consum d’energia elèctrica. I això suposarà deixar de viatjar, per exemple. O de tindre aire condicionat als habitatges. O als centres comercials. O reduir tos aquells electrodomèstics que ens fan la vida tan còmoda i que tan poc “embruten”. Ja embruta la nuclear o la tèrmica convencional.
Haver de tornar enrere, perdre comoditats o possibilitats, sempre és dolorós. I tal i com anem, més prompte que tard, ens veurem obligats a acceptar-ho perquè tot allò que farem tindrà una despesa en contaminació que ho farà massa car.
Probablement, és cert que un molí de vent és lleig. Tampoc un camp de futbol és especialment bonic i a tothom li sembla bé. I les plaques solars tampoc és que hagen de cobrir tot el territori. Es poden plantar en línies i alternar-les amb els conreus o amb les pastures. També és sorprenent la poca superfície necessària per abastir una bona quantitat de població. I no s’haurien d’instal·lar en determinats camps. Ni massa lluny del punt de consum. Al cap i a la fi, actualment, una tercera part de l’energia es perd en les línies de transport.
Tots els arguments en contra d’aquestes instal·lacions, em recorden aquell tan famós de “jo mai menjaria res que tinguera Química”. Que malauradament encara circula. I circula perquè la pobra gent que el repeteix desconeix que tot allò que s’empassa, des de l’aire fins a l’aigua i qualsevol mena de menjar, no deixen de ser substàncies químiques. O com els que prefereixen morir-se a vaccinar-se.
I és que la ignorància sempre ha sigut molt atrevida. Després, quan arriba la clatellada és quan ens arriben els acudits de posar la llavadora per la nit. Amb plaques i bateries, es pot posar a qualsevol hora. I si un dia plou, es finança amb la venda dels excedents. A la Plana en canvi, no tenim prou vent ni prou constant per a la instal·lació de molins.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!