Aquesta és una dita que posa en evidència la diferent manera de la qual veuen uns fets semblants uns i altres.
El cas és que, ja fa més de tres anys, a Catalunya va haver un referèndum. Per tal d’evitar-lo, l’Estat Espanyol hi va enviar una gran quantitat de forces policials (però insuficients per a aconseguir evitar-lo) que van atonyinar molta gent només per haver anat a votar.
Immediatament després, es va suspendre l’autonomia i el govern del president Rajoy va assumir les competències d’allà. Poc després, una bona part del govern de la Generalitat va ser empresonat. Més endavant jutjat i condemnat a penes de presó molt altes. Allò va passar en un judici molt espectacular, a Madrid, al Tribunal Supremo.
El cas és que estem parlant d’una part del govern. El president i alguns consellers, van anar a Bèlgica (o a Escòcia) i es van presentar a la justícia d’allà. Des de llavors, ha hagut tot un ball d’euroordres d’extradició que no han aconseguit el retorn, ni del President Puigdemont, ni de la consellera Clara Ponsatí, Antoni Comín i Lluís Puig.
No només. Després de diferents sentències en contra, per part dels tribunals alemanys, belgues, suïssos i escocesos, tres dels quatre exiliats són eurodiputats. I ara fa quatre dies, un tribunal belga va negar la extradició de l’ex-conseller Lluís Puig perquè, entre altres motius, “a Espanya hi ha risc de vulneració de la presumpció de innocència“. Poca broma.
D’altra banda, com que es veu que la Unió Europea es regeix per criteris de quotes de personal corresponent a cada estat, vet aquí que l’alt representant per afers estrangers és el espanyol Josep Borrell. Anterior ministre d’afers exteriors amb Pedro Sánchez i també ministre d’obres públiques amb Felipe González, entre altres càrrecs.
El cas és que, el senyor Borrell, exercint les seues funcions, ha anat a Moscou i ha demanat al ministre d’afers exteriors rus, Serguei Lavrov, l’alliberament del dissident i opositor Alekxei Navalni, empresonat en tornar a Moscou després d’haver patit un sospitós enverinament. I el ministre Lavrov li ha respost, es veu que de manera prou contundent, que la Unió Europea no s’ha de posar en els assumptes interns de Rússia quan a un país de la Unió Europea, Espanya, hi ha presos polítics catalans i la Unió Europea no en diu res.
De seguida, la ministra d’afers exteriors espanyola, Arantxa González Laya, ha respost que a Espanya no hi ha presos polítics. Que hi ha polítics presos. Un bonic joc de paraules (tractant d’esquivar la propietat commutativa de nom i adjectiu) que ja fa temps que s’usa; però que no evita que ja fa mesos que el rei emèrit està lluny de l’abast de la justícia suïssa que l’investiga per emblanquiment de capitals. O que hi haja nombrosos càrrecs públics imputats per causes que, en general estan relacionades amb diners, que no estan presos.
I com la realitat és tossuda i l’exèrcit roig és molt poderós mentre que l’exèrcit de la UE no ho és, avui mateix, Rússia ha decidit expulsar diplomàtics alemanys, suecs i polonesos per haver participat en manifestacions no autoritzades de suport a Navalni.
Sembla que el preu de callar i protegir a qualsevol soci de la UE amb raó o sense ella, com diuen les normes de la legión, està pujant de preu a cada minut que passa. Imaginem, només imaginem, que davant l’escassesa de vacunes, cal comprar-ne de les russes (que en tenen). Quin preu caldrà pagar?
I és que, davant de qualsevol conflicte, sempre hi ha dues maneres de resoldre’l. Parlant o sense parlar. I si no se’n parla, mai se sap com acabarà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!