Des de la Plana

Des de ja fa un temps, les reaccions de la Comissió Europea a les demandes d’opinió per part dels representants dels processos sobiranistes escocés i català, anaven sent molt tímides. Això era també raonable peerquè ningú va a mullar-se de bestreta per un procés que no ha arribat a la proclamació de la independència. Però no deixava de ser curiós, per recordar un cas, la diferència de les posicions dels països bàltics amb la del president Durao Barroso. Aquest es dedicava, una vegada rere l’altra, a posar aigua al vi. Per entendre’ns. D’altra banda, també assenyalava una gran diferència entre el procés escocés i el català. Bàsicament, perquè el primer partia d’un acord entre els governs del regne Unit i el d’Escòcia per fer el referèndum mentre que el govern espanyol està enrocat en un “No a tot” permanent.
Però darrerament, el govern de Londres ha canviat la seua posició. Ara ja li sembla que amb el referèndum no n’hi hauria prou, per tal que Escòcia assolís la independència. Caldria que acabaren bé les posteriors negociacions entre els dos governs. I va i de seguida, apareix novament el president Barroso i confirma la posició del govern britànic. Juntament amb aquesta insòlita pretensió, també anunciava que el “reingrés” dels escocesos (i de passada dels catalans) a la UE seria un procés llarg i difícil.
Però justament l’endemà d’aquestes declaracions, la portaveu de la Comisió, ha desqualificat públicament el seu president.
I, per què? Us podeu demanar. Aquesta és, al meu parer, la questió clau. Per què i per què justament ara?

Tots sabem que al maig hi ha eleccions europees. I també que les enquestes assenyalen una previsible abstenció en augment en tota Europa. I, segurament, un augment dels partits d’extrema dreta. Perquè és sabut que, quan l’esquerra (i també el centre o la dreta moderada) traicionin, triomfa la extrema dreta. I l’extrema dreta europea és molt poc europeista. Ara mateix, ja hi ha partits euroexcèptics potents al regne Unit, a Alemanya, a França, a Itàlia, a Hongria, a Grècia, a Àustria i segurament a tot arreu.
I el brou que alimenta aquesta gent és molt senzill. La Unió Europea havia deixat, al menys fins ara, d’interessar als ciutadans. Sembla que el seu únic propòsit siga aconseguir que les multinacionals europees mantinguen els seus nivells de benefici. I si és a costa del benestar dels europeus, doncs cal tindre paciència. Només en aquest context s’entén la claudicació davant dels productors i venedors de combustibles fòssils tornant enrere els ajuts a les energies renovables. O mantenint la obligatorietat a ultrança de pagar primer el deute i després els sous als treballadors imposats, per exemple, a Grècia.
Així, ara mateix la imatge que es té, que tenim molts de nosaltres, és de una Unió Europea que només vol explotar-nos, però que no ens ofereix res de positiu a canvi.
Segurament, en algun lloc on hi ha poder en la burocràcia europea, ja saben que les enquestes no els son favorables. Que, si no canvien de rumb, la seua perspectiva de futur és nul·la. Que en pocs anys pot desaparèixer.
I la importància política de la UE també ha quedat molt retratada en la posada de pota d’aquella diplomàtica americana parlant amb un altre membre de la seua delegació sobre la situació a Ukraïna. “Nosaltres fem via i a Europa que li’n donen pel sac”. és evident que la dona demanà disculpes. Faltaria més; però la frase deixa clar el nivell d’importància com a negociador de la UE.

De manera que algú ha decidit que cal fer una renovació a fons del plantejament. O, com a mínim, a mi m’ho sembla. I, de moment, el canvi de rumb sembla favorable per les aspiracions d’escocesos i catalans.

Ara que venen les eleccions europees, crec que hauríem d’anar a votar i no deixar-nos véncer pel desig d’abstindre’ns amb aquell argument tan usat de “tots són iguals”. No. Tots, no són iguals. Però el que si que hem de tindre clar és que els qui han segut majoritaris els darrers anys són els mateixos que ens han posat un dogal al coll, a tots, però especialment als habitants dels països del sud, i malden per aconseguir que, abans que recuperar les nostres malmeses economies, paguem uns deutes injustificats i injustificables.
Caldrà anar a votar i propiciar un canvi que, segurament, des de dins mateix de les institucions europees ja s’ha començat.

Espere que a finals de maig la situació ens siga més favorable. Crec també que ens ho mereixem. Ja n’estem una mica farts, de pencar, pagar i callar. Pot ser ja ens toca l’hora de dir la nostra. cadascú la d’ell. Com es diu en democràcia. Un home, un vot. O dona, tant se val.