Des de la Plana

Hui al matí, al Congreso de los Diputados de Madrid, s’ha votat una proposta de UPyD per tal d’impedir que l’Estado Español cedisca a Catalunya les competències per a fer un referèndum.
D’entrada, una proposició d’aquesta mena, ja sobta. A un país que s’anomena democràtic, com és possible que un referèndum es vulga impedir costi el que costi? Però cal tindre en compte qui és la cap de UPyD. Rosa Díez, Ex del PSOE, ex consellera d’Euzkadi en un govern amb colició amb el PNB, reconvertida a “renovadora de tot” per tal d’aconseguir “que la sobirania del Pueblo Español” quede restringida a un “Parlamento” on només es puga votar cada quatre anys i encara es podríen permetre el luxe de decidir, per descomptat ella i els seus, quins partits es podríen presentar i quins no.
Això és una barreja de la Falange i del tribunals de la Pureza de sangre que tot llinatge castellà ha de provar per tal de ser reconegut com a tal. Per posar-li una data a fi de veure com en son de moderns i progressistes, segle XV, any dalt, any baix.
Com no podia ser de cap altra manera, el PP s’ha afanyat a votar a favor d’aquesta proposta tan “innovadora, progressista i democràtica”.
Això ja ho sabíem. estava cantat. Però el que també estava cantat, i es veu que encara hi ha qui es sorprén del fet, és el vot del PSOE. El partit que s’anomena a ell mateix “Partido Socialista Obrero Español”. Un partido que s’autodefineix com d’esquerres, progressista, federal, (si, si, heu llegit bé. Federal. En els seus congressos així ho diuen) i més coses i tot. Però que, en realitat, ha perdut dues de les lletres de les seus sigles. En realitat, és només el PE (partido español).

Què ha passat? Doncs està clar. Resulta que el poble de Catalunya,però tot el poble, no només els catalans que hi duen vivint anys i panys, sinó també els nouvinguts de tot origen i condició, amenacen amb anar-se’n. En deixar la Sacrosanta Unidad de la Patria per als qui els faça il·lusió. I apanyar-se sols, com ho han fet, amb millor o pitjor fortuna tots els territoris que han format part de la Corona española i ara ja no en formen. Des de l’Argentina fins la Florida. Des de les Filipines fins a Guinea. Des de Flandes (Nederland) fins al protectorat del Marroc. Aixo, sense comptar el desastre de la retirada (o fugida) de l’antic “Sahara español” on no els és permés anar ni de visita.
I no només se’n volen anar. No. és encara pitjor. Ho plantegen com ens ho juguem a cara o creu. Ho votem i, si guanyem el referèndum, ens en anem i en paus. Quina ofensa! Davant de tal desafiament, tot espanyol que es vulga vantar de de ser-ho, ha de defensar la Pàtria amenaçada. Especialment si la part que se’n vol anar, és sistemàticament saquejada, menystinguda, maltractada i insultada. Què farien, si no tinguessin a qui maltractar o explotar per tal de poder continuar vivint sense treballar?
Cal afegir també que ara mateix, el Reino de españa té molt pocs amics, en la esfera internacional. Bàsicament pel seu comportament.

I ací és on jo volia arribar. A l’hora de la veritat, els membres del PSOE. Alerta. Els qui viuen d’això, no la gent del poble, que prou fotuda està. No; els qui manen i tenen sou: diputats, assessors, aparell del partit, parents i demés endollats, a més dels dirigents o ex-dirigents que cobre nòmines astronòmiques per pertànyer a consells d’aministració d’empreses que es dediquen, sisitemàticament, a oferir serveis dolents i cars (elèctriques, telefònia, petroleres, etc) veuen perillar el seu modus vivendi.

Aleshores, el senyor Rubalcaba, s’haurà reunit a un lloc discret amb el senyor Rajoy i la senyora Díez, quins tres personatges, i s’hauran dit:
Això ho hem d’acabar.
I au! A votar. I a votar tal i com ells entenen la democràcia. A saber. Si el senyor Rubalcaba alça un dit, pose per cas, cal votar SI. El botó de la dreta, per entendre’ns. Si n’alça dos, cal votar NO. El botó de l’esquerra, com si diguéssim.
I us demanaréu. I si algú s’equivoca? Doncs multa. I amenaça. Si no respectes els interessos del partit, et foterem fora. A les properes eleccions, l’aparell no et posarà a lloc on pugues continuar essent diputat. Perquè no defenses els interessos de la Pàtria. És a dir, els NOSTRES interessos. Els meus, el d’aquest senyor que fa com que és l’opossició i els d’aquella senyora que vol fer que el gran canvi siga el seu posat de vella rondinaire per comptes del barbut del plasma que tenim ara.
I, dit i fet. A l’hora de la veritat, hui al matí, han votat el mateix que el PP i que PPyD. Però encara no s’han quedat satisfets, amb això. A més, han eixit a explicar el seu vot. Però no dient la veritat. Això no, que els deixaria amb el cul a l’aire. No. Ens expliquen per què és millor que els mateixos que ens exploten, ens menyspreen i ens volen anihilar, és millor que ens continuen dominant com fins ara. No fóra cosa que, si ens governem nosaltres mateixos, ho férem malament. I seria pitjor per a tots. (per a tots qui?, em demane jo). Això vol dir que:

a) Ens neguen el dret a exercir la democràcia més senzilla. Només votar què preferim.

b) Ens expliquen per què no podem exercir el dret de vot en la seua democràcia.

Això vol dir, ras i curt: Que ens han venut al nostre pitjor enemic i que a més a més ens prenen per estúpids.

Afortunadament per nosaltres, ells ja no tenen el veritable poder. El seu temps ha passat. Malgrat els seus desesperats intents per controlar l’incontrolable, el temps, la tecnologia i el poble, els han, els hem deixat enrere. Molt enrere. Encara tenen la sensació que algú escolta les seues consignes buides, sense sentit. S’imaginen que algú els farà costat o que els guardaran un lloc amb prebenda quan se’ls ensorre el seu país.

Però no. Hui s’han hagut de retratar. I s’han fet la foto bona, millor encara que la del Pere Navarro amb la corbata rosa i el cava de ves a saber on. I aquesta foto els perseguirà mentre visquen. Ara tant és, el que puguen dir. Estan sols. En són només un grapat i tan sols es representen a ells mateixos.

Dins de poc, seran només un record. N’estic segur. Per començar, del PSOE només resta el PE.