Des de la Plana

Josep Usó

12 de març de 2014
Sense categoria
0 comentaris

Avui fa deu anys.

Avui fa deu anys, vaig acabar d’escriure un conte al voltant de l’atemptat de l’11-M. El vaig escriure molt de pressa; deu pàgines en menys de vint-i-quatre hores. I em resulta curiós que ningú encara l’haja volgut publicar. L’únic que he aconseguit, de moment, és que un parell d’instituts d’Alemanya, facen servir una traducció (meua) al castellà per a les seues classes d’espanyol.

Avui fa deu anys justos, vaig acabar d’escriure “Els ulls del xiquet”. Jo mateix vaig quedar sorprés, perquè fins i tot em sentia culpable d’escriure una història tant en calent sobre una tragèdia tan grossa. Però va ser així. Possiblement, jo també necessitava treure’m totes les emocions, les pors i els fantasmes que aquells assassins havien desfermat en mig de la gent innocent que anava a treballar, a estudiar o, senzillament, al poble del costat.
Vaig tindre’l mesos tancat a un calaix, sense gosar presentar-lo enlloc. Em feia un cert pudor. I encara més perquè immediatament després d’aquell atemptat vaig assistir, com tothom, a una gran operació d’intoxicació informativa. Els esdeveniments avançaven tant de pressa que el fet d’haver escrit allò em semblava irrellevant.
Però el cas és que, mesos després, el vaig treure del calaix i el vaig rellegir. Tampoc em semblava tan malament. Em va parèixer molt respectuós amb les víctimes i ni tan sols esmentava cap possible “via d’investigació”.
Per si ja esteu interessats, us puc dir que vaig triar un protagonista innocent. Un xiquet de només dos anys que va amb sa mare en un dels trens atacats.
Després de moltes peripècies, que ell és qui explica des dels seus ulls de xiquet molt menut, acaba a un hospital. Evidentment, no entén res. Ni sap per què l’han dut allà (ell no té cap ferida) ni sap on està sa mare, ni per què ningú li fa cas quan ell demana tornar a casa, ni res de res. I al final, es formula una pregunta en veu alta davant de la infermera que se’n fa càrrec mentre algú el ve a buscar: Què deu ser, estar mort?

Convençut que allò no estava tant malament i que de pitjors me n’havien publicat, el vaig presentar a uns quants concursos literaris. Però enlloc me’l publicaren.
Ara, deu anys després, crec que ja sé el motiu. A mi, colpit com tothom per la barbàrie dels atemptats, només m’havia cridat l’atenció, en escriure la història, el patiment de les víctimes. I les havia personalitzades en un xiquet sense cap maldat. I es veu que això no tocava. Que el país no estava per orgues. Calia esbrinar si hi havia Goma2 ECO o Tytadine, si els terroristes musulmans eren o no guàrdies civils disfressats, si totes les víctimes eren innocents o hi havia algú que se’n volia aprofitar de la mort d’un fill, o d’un germà o d’un pare en l’atemptat.
L’únic que vaig aconseguir és que, aprofitant l’amistat amb alguns professors de castellà a dos instituts d’Alemanya, el féren servir com a text literari per als seus alumnes. Això si; el vaig haver de traduir al castellà.

Hui l’he rellegit. I he pensat que ho tornaré a intentar. Per dues raons:
En primer lloc perquè pense que segueix tenint una certa vigència i que ara, algú se’l pot mirar amb millors ulls.
I, d’altra banda, perquè pense que a més de vigència, està prou bé. Un parell de lectors de confiança així m’ho han tornat a confirmar.
A veure si els ulls del xiquet poden mirar-vos ara, deu anys després.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!