Avui s’ha commemorat a Castelló el 89 aniversari de les Normes de Castelló. Les regles consensuades fa quasi un segle per a dotar de regles ortogràfiques el valencià. L’acte ha esdevingut una manifestació en defensa d’una llengua maltractada.
Sembla que ara tot val, contra el valencià. Tant a casa nostra com al Principat. O a les Illes. A tot arreu. Una allau de sentències judicials tendeixen a crear o a atiar conflictes relacionats amb la llengua.
El Valencià, com qualsevol altra llengua, serveix per a comunicar-se. I també representa una determinada manera de ser. La nostra. Tots els valencianoparlants, més enllà de la llengua, no tenim cap altre tret diferencial exclusiu que oferir al món. Per això no s’acaben d’entendre, tots aquests atacs. No s’entenen si es pensa d’una manera racional.
Per contra, una possible explicació podria eixir de considerar que aquells que l’ataquen, tant persones individuals com altres amb càrrecs importants (jutges, per exemple) o periodistes i tertulians de tota mena, són estranys; diferents. Que no poden tolerar qualsevol mena de diferència. Es com si estigueren tan insegurs d’ells mateixos que no poden suportar que qualsevol altre pense, actue o parle d’una manera diferent. En una altra llengua, per exemple. O no siga seguidor abrandat de l’equip de futbol del qual ho són ells.
En el cas concret de la llengua, al meu parer això només pot provindre d’una gran sentiment d’inferioritat. Perquè no és només amb el Valencià. Em sembla escandalós que, després de molts anys d’estudiar tots els xiquets anglès, el percentatge de persones adultes capaços d’entendre’s en anglès siga tan baix. Això no passa enlloc d’Europa. El mateix es podria dir del coneixement de Ciències que té la població que ara mateix està acabant l’ensenyament secundari, que és molt poc si el comparem amb el coneixement que tenien els que eixien fa només vint anys.
Com em sembla escandalós que hi haja tanta gent d’extrema dreta al temps que aquells que s’anomenen a ells mateixos polítics consideren que ser feixista és com una opció política més. O que encara hi haja més morts a les fosses comunes anònimes que a quasi qualsevol altre país del món (en segon lloc només al darrere de Cambodja).
Com m’ho semblen tantes altres coses. Com el preu de l’electricitat.
I al final, pense que “els altres” no tenen cap mena de projecte de futur. Ni per a ells ni per a res. I la única manera que tenen de sentir-se vius és atacar algun enemic; a ser possible, un enemic que no ho siga, com ara els valencians o els catalans; perquè si fora de veritat, ells saben que serien derrotats. Perquè allò que s’anomena Espanya, més enllà de les guerres civils, fa molts anys que no guanya cap guerra. Ni tan sols quan ha anat a fer de comparsa a les guerres d’Iraq o d’Afganistan.
Total. Que les Normes de Castelló han complert 89 anys i estem igual. Com si el temps no haguera passat. O com un hàmster fent voltes a la seua roda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!