Des de la Plana

Josep Usó

16 d'abril de 2014
Sense categoria
0 comentaris

A per l’escola. A sac.

Sembla que la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana ha decidit assolar l’escola. Com a mínim, la que ensenya en valencià.

Més de trenta línies escolars en valencià es tancaran, si no passa res, el proper curs només a les comarques de Castelló. Més de trenta línies. Això suposa, en termes aproximats, més de nou-centes places.
Sembla que la idea és retallar tant com siga possible les línies en valencià a les comarques del nord. D’una banda perquè ací son les més demandades. I d’altra banda, probablement, perquè som territori fronterer amb Catalunya. I, amb aquesta intenció, la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, encapçalada per la il·lustre consellera, Maria José Català Verdet (que és catalanoparlant encara que se n’ha disculpat públicament per ser-ho) ha decidit que cal anar esporgant com més de pressa millor aquest terrible viver de valencians joves i conscients de ser valencians que son les escoles.

Però, de moment, no els van eixint les coses tal i com segurament esperaven. Els pares dels alumnes, lluny d’enfrontar-se amb els mestres, s’hi han unit. I han començat a produir-se tancades a les escoles. Tancades que, la setmana passada, foren prou nombroses i esteses per tot el territori.
Realment, la feina que han vingut fent les escoles els darrers anys ha segut ingent. Poc i mal coneguda, però enorme. Pensem que, prou anys després de mort Franco i de començada la transición, encara no hi havia cap possibilitat d’estudiar absolutament res en català. Enlloc. Només estaven els cursets de la fundació Carles Salvador i poca cosa més. Com a gran cosa, es tolerava que alguns professors féren classes de català als seus alumnes, fora de l’horari escolar i, per descomptat, sense cobrar.
Després, quan s’inicià el programa d’ensenyament en valencià, parle dels anys vuitanta del segle passat, la Conselleria d’Educació del moment, ja començà a posar pals a les rodes.
D’una banda, era prou difícil que es concedís a una escola una línia d’educació en valencià (PEV programa d’ensenyament en valencià). El més normal era que es concedís una PIP (programa d’incorporació progressiva, que a la pràctica es resumia en que l’assignatura de Coneixement del medi es donava en valencià).
Des que començà a manar el PP s’estroncà quasi del tot la concessió de noves línies en valencià. Però malgrat totes les dificultats que s’anaven posant, com no demanar el requisit lingüístic als nous professors que s’incorporaven, o no fer cas de les demandes dels equips directius quan es demanava professorat per a línies en valencià i enviar professors monolingües en castellà, l’ensenyament en valencià ha anat guanyant-se un merescut prestigi any rere any, curs rere curs.

Per això, malgrat tots els entrebancs, s’ha consolidat una realitat molt forta. Més de dos-cents mil xiquets estudien ara mateix en valencià (en català) al llarg de tot el País Valencià. En això, a més dels mestres, han tingut bona part de responsabilitat els pares, perquè han segut aquells més preocupats pel millor aprenentatge i formació dels seus fills, els qui han començat a demanar línies en valencià i també han segut ells i els seus fills els qui han anat augmentant el prestigi acadèmic d’aquestes línies.
Possiblement per aquesta raó, perquè els alumnes que estudien en valencià son en general millors (fins i tot en castellà), en els darrers anys, la Conselleria havia iniciat una nova tàctica disgregadora.
Havien arribat les armes secretes. Primer, amb el xinés. En els darrers anys del conseller Font de Mora, es promocionà l’estudi del xinés, perquè “aquesta anava a ser la llengua del futur. I si es volia treballar, caldria parlar-lo”. En un primer moment, semblava fins i tot creïble, perquè la crisi ja havia esclatat i qualsevol cosa semblava bona per lluitar en contra seua. Però ni tinguéren diners per a trobar professors de xinés ni ningú els recolzà.
Aleshores fou quan s’inventaren això del trilingüisme. Resulta que els alumnes han de tindre una formació en tres llengües: Valencià, Castellà i Anglés. I s’anuncien assignatures en anglés a escoles i instituts. I es comencen els cursos d’anglés per a professors.
Però clar. En realitat, l’objectiu d’aquest projecte, calcat del TIL de Bauzà a Ses Illes, és únicament aconseguir un ensenyament monolingüe en castellà. I es que com moltes vegades diuen els apòstols del castellà universal i segona llengua més parlada a tot el món (i per extensió a tota la Galàxia) el castellà (ells en diuen español) és la única llengua que s’escriu igual que es pronuncia. Quan vas i els dius que això passa en totes les llengües, no t’entenen. Mai. Perquè quasi sempre, ells en parlen una i prou.
I és que al País Valencià, com a tota Espanya, les llengües estrangeres sempre s’han explicat com si foren llengües mortes. Després de deu anys estudiant anglés, és inversemblant que un alumne siga incapaç de mantindre una conversa en anglés. Això passa perquè mai l’han hagut de parlar. Només han estudiat gramàtica, han fet frases fetes i alguna traducció. De manera que ara mateix, aquest ensenyament trilingüe no és res més que un pla sobre el paper. Ni es disposa de professorat suficient i prou destre en anglés com per donar classes ni se l’espera.

I mentre, els pares demanant cada vegada més línies en valencià. De seguida es veu que no son uns bons pares. No accepten de bon grat les mentides i les manipulacions matusseres que se’ls presenten embolicades com a “més modern i molt millor”.

Aleshores, sense que s’ho esperaren, va i apareix el desafiament català (de Catalunya, no de la consellera). I, després d’un temps de negar la evidència, les elits del poder central i omnímode s’adonen que la cosa va de debò i que allà(al Principat) ja ho tenen tot pràcticament perdut. I de seguida comencen a atacar la llengua en la resta de territoris de parla catalana. Cal establir un cordó sanitari. Apareix el LAPAO a la franja d’Aragó (Senyor, quin paperàs han hagut de fer, aquells polítics d’allà), el TIL i l’embogiment en general del govern Bauzà a Ses Illes (que a hores d’ara ja ha cremat tota mena de ponts entre ell i els seus possibles electors. Amb la resta no hi havia gaire res per a cremar). I, finalment, ací, es comença una ofensiva brutal. En poc més de dos anys es tanquen tots els mitjans públics de comunicació en català. Tots. I després, es comença amb l’escola.

El principal problema que jo els veig, a tota aquesta gent, és que el seu temps ja s’ha esgotat. Quan escric açò, és el dia 16 d’abril. Falta menys d’un més per començar la campanya electoral de les eleccions europees. I com “ells” sempre s’agafen totes les eleccions en clau de “primàries” per a les úniques importants, “les seues”, aquelles que decideixen qui és el nou inquilí de la Moncloa, si les perden els serà molt difícil continuar amb els seus plans. tant perquè l’altre partit dinàstic, el PSOE, els voldrà fer fora després de quasi vint anys de no pintar res a València com perquè no han aconseguit, ni aconseguiran, que s’inicie una recuperació econòmica. I ho saben.
Si estigueren segurs que podran continuar manant uns pocs anys més, l’atac no seria tan brutal. Però ells també saben que ja és questió de dies. Que no poden amagar ja la corrupció, ni la misèria de la gent empobrida. Ni els nombrosos i terribles delictes pels quals molts d’ells, cada dia més, estan imputats. Fins i tot ara els amenacen, des de fora, amb suprimir-los l’anomalia del privilegi dels aforats de no poder ser jutjats per un tribunal ordinari. Que també són pebrots. Com a exemple, Paco Camps declara per correu que no sap res de res, mentre que Bill Clinton, per allò de la becària va anar al carrer. Imagineu-vos si hagués segut enxampat amb sobres, com… com tots els del PP. Els del PSOE s’han de conformar amb els fons de formació, es veu que a mitges amb els sindicats i les patronals.
Per tot això, i per més coses encara, estan desesperats. Volen acabar amb tot abans d’anar-se’n.
Salvant les distàncies, els alemanys, en la seua retirada, també procuraven destruir totes les evidències que els pogueren vincular amb els seus crims.
El problema dels nostres governants és que, segurament, ja no tindran temps de destruir gaire res més. Que ja han destruït prou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!