Des de la Plana

Josep Usó

8 de gener de 2022
0 comentaris

A Nules

Anit vaig estar a Nules. Allà, el club de lectura Cosas & Musas, m’havia convidat a parlar una estona sobre el darrer llibre que havien llegit: El carrer era de terra. La veritat és que va ser una vesprada fantàstica. Perquè poques coses hi ha tan plaents per a un escriptor com xerrar amb els seus lectors. I respondre tota mena de preguntes. I poder-los explicar detalls, emocions, sentiments o motius que es barregen dins d’una història que ells ja coneixen.

Hi ha alguns aspectes que m’agradaria destacar, d’una xarrada que es va allargar dues hores. En primer lloc, que tots els participants del club de lectura eren dones. Si algun dubte em quedava sobre la importància de les dones com a pal de paller de qualsevol societat, anit se’m va esvair. Tots els qui havien llegit la història, eren dones. Un grup nombrós de persones que són capaços de trobar temps per a llegir-se un llibre cada mes i de reunir-se després per a comentar-lo, si es pot amb la presència de l’autor o si no, sense.

En segon lloc, que moltes de les participants són castellanoparlants. i em va tocar a mi l’honor, que m’ho varen explicar elles mateixes, de ser l’autor de la primera novel·la que llegien en Valencià (elles em varen dir el primer llibre, que encara amplia més el seu interès per la lectura). I els havia agradat. els havia arribat a remoure sentiments. I havien agafat estima, o antipatia o fins i tot odi cap a determinats personatges. No vos podeu imaginar el goig que em fa.

En tercer lloc, els havia agradat el fet que la història passara al poble del costat. Allò va ser un detall que em varen comentar moltes vegades. Que la història els havia semblat molt propera. Perquè, al capdavall, qualsevol història, per a ser creïble, ha de passar a un lloc que l’autor conega.

Val a dir que, malgrat que érem molta gent, molta més no havia pogut vindre, perquè la variant omicron fa estralls a tot arreu. En qualsevol cas, espere que aquesta no siga la darrera vegada que ens trobem. Al cap i a la fi, passar una bona vesprada en bona companyia sempre és un plaer al qual no s’ha de renunciar mai. I estaria bé que, abans o després, ens poguérem reconèixer sense mascareta. Perquè anit, només ens veiem els ulls. que no és poc; però que no és prou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!