Des de la Plana

Josep Usó

27 de setembre de 2021
0 comentaris

A la Valldigna, també.

Aquest cap de setmana ha sigut redó. Havia d’anar, amb el xiquet del cotxet, a llegir un fragment de “El carrer era de terra” a la setmana del llibre de la Valldigna. Al mateix monestir. I hem estirat el temps a tot el cap de setmana. El dissabte, l’hem aprofitat per a visitar, en primer lloc, la ciutat de Xàtiva. Molt recomanable. Una ciutat que basa la seua prosperitat en controlar el pas natural des de l’Altiplà fins a la mar. Amb dos castells inexpugnables i també bressol de la família valenciana més important de la Història. Els Borja. Poca broma, per a una ciutat haver sigut el bressol de dos papes de Roma. Per no parlar dels seus museus, molt interessants, més enllà del famós quadre de l’Almodí on, un il·lustre vila-realenc, Carlos Sarthou, va penjar cap per avall a Felip d’Anjou, com a càstig simbòlic per haver cremat la ciutat. De socarrat a socarrat.

D’allà, a sopar i a dormir a Otos. Un poble menut que s’ha sabut reinventar, de la mà d’un homenot com Joan Olivares, com el poble dels rellotges de sol. Una visita guiada als més importants permet comprovar que el prestigi de la col·lecció ja és tan gran que aquells que es construeixen (o es compren) una casa al poble, ja se’n fan un de propi. I alguns molt interessants, per cert. Amb el detall sorprenent que, en arribar a un dels rellotges on part de les hores estan substituïdes per pebrots (que a Otos diuen primentons, a València pimentons i a Vila-real pebreres), ens varen explicar que l’autor l’havia dissenyat, en bona mesura, com un homenatge a Vicent Andrés i Estellés, que té un poema dedicat als pimentons torrats. Quan la guia va demanar algun voluntari per a llegir el poema, els veïns del grup em van assenyalar a mi i el vaig haver de llegir jo. És el que té anar acompanyat de bons amics. Que no te’n pots refiar ni un pèl.

Per fi, per la vesprada i sota un sol de justícia, cap a Simat i cap al Monestir. Allà, després de regirar totes les parades, de visitar tot el que hi havia obert del Monestir i de saludar a amics i coneguts, varem arribar a l’almàssera del monestir. I en arribar-nos el torn, el xiquet i jo varem llegir un fragment d’El carrer era de terra. De manera que el fem arribar fins allà on ens és possible.

Vos deixe alguna imatge de l’acte, per a que us feu una idea.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!