Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

7 de juny de 2011
1 comentari

Fer-se vell i la síndrome déjà-vu

Un dels problemes que hom es té quan et fas vell, és que comences a patir la síndrome déjà-vu.

A finals d’aquest més faré 50 anys i malgrat encara em sento amb forces per gaudir fent excursions en BTT de 70 quilometres per la Selva Negra, noto que el meu pensament ja no gaudeix per fer certes excursions en moviments polítics o cívics de caire independentista.

Recordo fa uns deu anys enrere vaig començar a sentir el desassossec i una desgana pel que havia estat en aquell moment la meva professió a la que hi havia dedicat cos i ànima: La informàtica.

Vaig tenir la sort de començar amb ella, el 1984 quan encara estava en beceroles i he viscut apassionadament amb la seva evolució fins a principis del 2000 quan Internet va fer explosió. Dies i nits, pencant de valent durant més de 17 anys em van permetre gaudir del plaer que dóna dissenyar, crear i aplicar diferents programaris per la industria. Saber que a moltes plantes químiques, refineries, de cement, d’alimentació i algunes de farmàcia, estaven controlades per un programa que havies dissenyat i programat, m’omplia d’orgull. Però també aquesta feina, té un fort desgast quan tens que anar a resoldre els problemes que tard o aviat sempre sorgeixen. Al principi, el repte d’enfrontar-te a un problema en una planta que cada hora que està aturada costa una milionada, i solucionar-ho de forma reeixida també et dóna plaer. Però si es repeteixen força aquests problemes amb molt d’estrès, fa que el cervell acabi associant males vibracions al fet de fer programes.

Al final, poc a poc, quan comences a dissenyar i programar un programa nou, els problemes que t’has trobat en els altres, guanyen a la curiositat que tens per veure els resultats i t’envaeix un alarmant sentiment de déjà-vu de com serà el resultat i sobretot els problemes que comportarà.

Després de dedicar-hi la major part del meu temps de la meva joventut adulta cremant les pestanyes al monitor i aprofitant una reestructuració de l’empresa, vaig decidir canviar d’aires i dedicar-me a temes més comercials i consultoria. Es pot dir, que els darrers 10 anys, no he programat mai més, a part de quatre scripts en l’Excel i algun web.

En la política m’ha succeït el mateix, el 1994 em vaig posar de ple dins d’ERC al poble com a President de la Secció Local, després d’estar militant 3 anys. Allà hi vaig deixar-hi la pell (i alguns neumàtics rebentats i llums anti-boira trencats del cotxe) per redreçar el partit al poble i de pas, ajudar a Catalunya. Al final del 1999 també vaig decidir deixar-ho, entre altres coses, cansat de picar a ferro fred per la independència, d’haver viscut la dura batalla fratricida interna quasi des de la primera fila, entre Colom i el Carod-Puigcercós, i de no veure clar, com més hi tractava, que aquests darrers estiguessin a l’alçada per liderar-nos cap a la independència. No vaig plegar de militant, perquè malgrat tot, no hi veia cap altra alternativa possible per ajudar al meu país.

Fa uns anys, amb l’aposta suïcida del Carod-Puigcercós a favor del PSC-PSOE, em vaig tornar a embolicar, malgrat les meves males experiències anteriors, amb Reagrupament. La gent que hi havia darrera, em va fer creure que seria possible redreçar el rumb d’ERC. No va ser possible. Més tard, el Puigcercós-Ridau van fer fora al Carretero, i es va crear Reagrupament com a associació per aconseguir una candidatura unitària i transversal per fer forat al Parlament. Érem conscients que al primer cop, arribar i triomfar era impossible, però teníem l’esperança que serviria per d’aquí 4 anys poder fer el tomb definitiu per aconseguir la independència.

Quan em decideixo fer una cosa, ho faig amb cos i ànima. I aixì ho vaig fer amb Reagrupament. La intuïció ja m’avisava que no acabava de funcionar quan no érem capaços d’aconseguir incorporar la majoria dels lideratges de la societat civil com també d”altres líders d’altres forces polítiques, per després les dissidències internes que van patir, però malgrat tot, vaig decidir lluitar fins al final. M’agrada acabar les coses que començo.

(continua)

El resultat del 28N, va ser pitjor del que jo m’imaginava, però no gaire més. Al final amb la traïció del Laporta i l’aparició dels aprofitats del Tena i Bertran, sabia que la cosa estava molt difícil. Però en veure que el Carretero no dubtava que ens havíem de presentar per donar sentit a tot el que havien fet durant més de 2 anys, malgrat la meva temença que seria quasi impossible, vaig decidir implicar-me a totes fins al final. Recordo que a les darreres setmanes, la meva percepció des d’Alemanya era més pessimista que els companys que parlava per telèfon o per correu electrònic. Recordo que la darrera setmana hi havia porres internes pels resultats i jo al principi vaig negar-me a dir la meva. Al final em van forçar a dir-la i la meva resposta va ser si trèiem 1 a Girona, tindrem 3 a Barcelona. Em van dir que era molt pessimista.

El resultat final va ser que varem quedar lluny d’aconseguir el de Girona i encara molt més lluny a Barcelona, Tarragona i Lleida. Un desastre sense cap pal•liatiu.

Reagrupament amb el seu missatge innovador de radicalitat democràtica, de treball i sobretot de proclamar unilateralment la independència al Parlament, no va arribar als electors, malgrat haver fet un miler d’actes per tot el territori . I en canvi els tres aprofitats que es van fer servir dels dos anys de treball de Reagrupament i part de les consultes pels referèndums, amb una tercera part dels dels actes ,van entrar al Parlament, això si, pels pels. En canvi Esquerra va treure el previst, de fet una mica menys del que jo vaig preveure l’octubre del 2008 quan vaig apostar que trauria menys de 12 escons.

Pel conjunt de l’independentisme : Tot un desastre per les expectatives que hi havia un any abans.

Posteriorment, com no podria ser d’altra manera, el grup dels aprofitats es barallen i el Laporta els hi paga amb la mateixa moneda que va pagar a Reagrupament. Solidaritat, sense el qui va fer possible que sortissin, ara gràcies a quatre espectacles histriònics del Lerma passats i que vindran, més la fama de conspirador de saló del Bertran, malgrat el paper digne del Strubell, el compte enrere per l’extinció d’aquesta formació política ja ha començat.

El 22M ho ha acabat de ratificar el que jo ja preveia: El moviment independentista polític està més dèbil i dividit que quan el 1999 vaig decidir deixar la política activa i no sembla que és solucionarà aviat. Almenys metre hagin els líders actuals.

Igual que amb la informàtica, les males experiències viscudes amb ERC i després amb RCat (la crisi del Gener-Febrer, la vaig viure molt de prop, doncs 3 dels 4 que la varen protagonitzar eren amics meus en aquell temps), em va fer veure que tot el referent a crear un partit polític és un déjà-vu i em deprimeix quan penso el futur poc prometedor que m’espera si m’hi implico en aquesta lluita.

No vull perdre més temps, del poc que ja em queda abans d’anar a l’altre barri, lluitant per fer un partit, contra els típics problemes generats per les ambicions entre els pretendents a líder del partit o típics aprofitats per veure si poden aconseguir tocar cuixa o simplement els infiltrats d’altres partits o directament dels serveis secrets espanyols que hi posen la zitzània necessària per dinamitar-lo. Però no m’agrada també l’accentuació de les divergències entre els partits polítics independentistes, que és genera només pel fet d’existir varis partits que juguen a aconseguir el vot independentista.

Per això, he decidit retirar-me de la vida política activa i només dedicaré a comentar alguna jugada i notícia rellevant en els blocs i al Facebook, mentre espero que surti quelcom (potser l’ANC?) que ajudi a aconseguir l’únic objectiu que he perseguit: La independència de la meva nació.

Realment m’estic fent vell ja que quan penso amb el futur que veurem a la política independentista, per culpa dels partits catalans existents, em venen ganes de només pensar en fer excursions amb bicicleta, que malgrat molts cops vaig pels mateixos llocs, no tinc mai la sensació de déjà-vu

Malgrat tot

Endavant les atxes!!

  1. Mai havia llegit tant de pessimisme en un article teu!. Segurament es realisme, pro en boca teva sona a “drama nacional”. 

    Jo soc molt mes vell que tú (aviat faré 69) i tot i que soc conscient que les “vaques no volen”, encara crec que la Independència de Catalunya (encara que sigui per pura cronologia)….. la tenim més propera que mai.

    Crec egoistament que Catalunya, millor dit, la política catalana, no pot prescindir de gent “sana” com tú….. i per altre banda, tampoc crec que puguis deixar la política sols en mans dels partits polítics.

    Abans de llençar la “tovallola reagrupada” definitivament, el dia 19 tenim el IV Congrès a Vic, on desitjo que es faci una profunda reflexió sobre el futur de RCat. Diuen que rectificar es de sabis…. i encara som a temps.

    Jo també crec la Independència es massa important per deixar-la nomès en mans dels partits polítics actuals .

    pit i amunt… o endavant les atxes!
    alfons
     

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!