D’avinguda de l’OEST a Avgda. d’Isabel-Clara Simó Monllor

L’actual avinguda de l’OEST és una de les arteries més controvertides de la urbanística del Cap i Casal. Fenomen que es perllonga al llarg de tot el segle XX  amb tot de va-i-véns polítics sent un cas poc estudiat des del meu punt de vista.  I que caldria aprofundir per entendre la situació de dependència i col·laboracionisme polític indígena. Per això, segurament, ha estat poc analitzat, si més no, des del punt de mira a què faig referència.

Sí, amb un acriticisme quintacolumnista i col·laboracionisme colonial que fa eriçonar les neurones, com per exemple F. Taberner Pastor, arq. (València entre el ensanche y la reforma interior.1987, pàgines 84-86).

Ben diferent és l’obra de l’historidor en Daniel Benito i Goerlich, qui sense tindre un bri de valencianisme polític, sí que té rigor intel·lectual i sap nodrir-se’n de les descobertes de les falsificacions de propietats fetes des de Madrid amb les desamortitzacions de convents i altres propietats per especuladors a les ordres d’Alcalá Galiano com Ramon López  per Real Órdenes d’adjudicacions a València, per a apalancar el poder forà, com sí fa J. Brines i Blasco (El desarrollo urbano de València en el siglo XIX, la incidencia de la desamortización de Mendizábal.  Pàg 394.València 1978) que va exhumar aquests robatoris a distància en les seues investigacions.

Aquestes són les raons darreres d’aquell subjecte imperial, per a adonar-nos-en de què es tracta allò d’España.

 

El projecte d’obertura de l’Avinguda de l’OEST fou encarregat per dissenyar a l’arquitecte municipal Frederic Aymamí, en 1907 dins del Pla  de Reforma Interior, en 1908 fou portat al ministeri de Madrid, demanant des d’allà ésser modificat i reformat fins a 1010. S’hi aprovà en 1912 i, després de tanta burocràcia, fou arxivat en els calaixos, oblidant-se’n en els posteriors planejaments. 

En 1940, en entrar les tropes españoles a València i el seu ariet, els membres  La Falange, fou recuperat per a enriquir els membres del dit cos d’ocupació que anaven desembarcat al Cap i Casal. Doncs amb les expropiacions en la València ocupada es pretenia recuperar els 1.360 metres que uniria la plaça de sant Agustí (antic portal del sud) amb el pont de Sant Josep (situat en l’antic portal de la muralla a nord-oest).

L’ample original d’Aymamí, era de 25 metres d’amplada enllaçant una sèrie de squares o places, i els falangistes pretenien que fóra de 50 metres, tot enderrocant-hi i esventrant tot el barri del Carme. I ells, amb els solars afectats edificar-hi al llarg de tot eixe quasi quilòmetre i mig com a botí de guerra.

Per sort, calia enderrocar tres palaus (un d’ells, el dels Exarchs) que pertanyien a famílies valencianes que havien estat al costat dels vencedors d’aquella contesa i l’operació només es va dur a cap entre la plaça de Sant Agustí i l’actual plaça de Bruges (part posterior del Mercat Central). Aquest episodi, que jo sàpiga mai no ha estat estudiat en aprofundiment.

Observeu el llenguatge usat pels ocupants (tant a València com a Barcelona) n’era “ejército de Ocupación” mentre quan entren a Madrid n’és “ejército de liberación“.

El llenguatge mai no és innocent:

Com passa sovint l’avinguda de l’OEST, en aquesta època va passar a dir-se Avinguda del Baró de Càrcer. És a dir, rebé el nom del primer batle franquista de València, que en fou en Joaquim Manglano i  Cucaló de Montull. Tanmateix, com passà amb la Diagonal, que mai els barcelonins vam deixar de dir-li Diagonal a l’oficial Avenida de José Antonio Primo de Rivera.

Ací, els ciutadans continuaren dient-li AVINGUDA DE L’OEST.

En els darrers dies sona pel Cap i Casal, la possibilitat de dir-li Avinguda d’Isabel-Clara Simó i Monllor (escriptora).

Nosaltres, a l’Estudi, des de fa prop més d’un any vam intentar de donar-li una nova concepció quasi peatonalitzant tot el recorregut -tot trencant la planeïtat mitjanjant alterons, petites dunes, monticles, etc  inserint-hi canals d’aigua, vegetació a doll, llocs on asseure’s i interaccionar alhora que mantinga els usos comercials, de passeig i esplai per a emplaçar-se els vianants residents i turistes, protegint-los dels vehicles i carril bici, com puguen tindre les avingudes de referència contemporànies sense oblidar l’ús d’accés de vehicles, autobusos, taxis, etc.  que podeu veure en aquesta galeria d’imatges o si voleu acudir directament al web del nostre Estudi d’Arquitectura i veure’n en gran les imatges, si cliqueu ací

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*