Des de l'Exili

Darrerament m’ha succeït una sèrie de fets que m’he estan fent reflexionar. L’altre dia, la meva amiga i regidora de CiU de Malgrat de Mar, el meu poble conjuntament amb Blanes, em va fer una observació a un article meu La por de l’esclau a ser lliure.

La Neus Serra em retreia que utilitzo unes paraules molt fortes i no sempre de manera justificada per qualificar els polítics que no comparteixen les meves adscripcions polítiques. Em retreia que si em creia patriota, hauria de respectar els altres patriotes que no comparteixen els meus punts de vista. En comptes de cercar la unitat o sumar per la llibertat de la nostra nació tal com predico, ella m’observa que el que estic fent gràcies a les meves fortes paraules és crear rebuig.

Per l’altre costat, he comès una greu equivocació escrivint un comentari al bloc d’un company blocaire que varem compartit al bloc amb estrelles, i que malgrat em sento molt identificat amb el que escriu, darrerament degut a la passada crisi que va succeir a la junta de Reagrupament ens hem distanciat. El seu bloc, lo full de ruta va ser molt crític amb el que va succeir i el Joan , el blocaire que ho escriu, va utilitzar paraules, tal com diria la Neus, “molt fortes i no sempre de manera justificada” per manifestar el seu rebuig de com es va resoldre. Possiblement és per aquesta manera que té d’expressar-se que m’agradava llegir al Joan quan escriu del que estava succeint a la política catalana. Però és clar, quan veus que les seves fortes paraules eren per desqualificar ara al que tu defenses, fa mal. Molt de mal.

Em fan tant de mal, que a l’inconscient em queda quelcom que em fa llegir posteriorment el que no ha escrit. L’altre dia, amb les preses i després de portar varis dies intercanviat correus amb un altre crític de les terres tarragonines i de llegir algunes noticies tendencioses contra Reagrupament en alguns mitjans electrònics partidistes,  vaig escriure un comentari de resposta a un article del Joan interpretant totalment diferent i equivocadament el que ell havia escrit. Vaig llegir-ho com un atac als qui defensem l’opció de Reagrupament quan no era cert. Realment la vaig espifiar de ple i estic molt avergonyit. Per culpa d’aquest desafortunat fet, he perdut confiança amb la meva capacitat d’interpretar el que llegeixo.Però també em fa pensar que el que jo escric també és interpretat en sentit diferent al que jo voldria o he escrit, pels qui s’han sentit ferits per les meves fortes paraules en els meus articles. 

(continua)

.

Sóc conscient des de fa temps que les maneres que tinc de dir les coses no són molt agradables. No sé pas si per educació, que segons la meva dona va ser espartana quan era infant i m’ha provocat una tendència a ser brusc, radical o sec quan m’expresso, o pels meus gens què provoca que pateixi, en certes condicions de cansament i estrès, una petita dislèxia en confondre paraules o interpretar-les de manera no adequada. No ho sé, però el que està clar, que tot plegat fa que potser no sóc la persona més adequada per escriure un discurs polític positiu, diplomàtic i integrador.

Porto d’ençà finals del 2006, escrivint en diferents blocs i al Facebook, articles i comentaris a on defenso l’opció d’aconseguir la independència. Darrerament estic apostant plenament per Reagrupament i la proposta llançada per Joan Carretero de crear una candidatura unitària i transversal que proclami la independència al Parlament. Per bo i pel dolent, el meu nom està associat a Reagrupament.

M’agradaria que quedés clar que per mi Reagrupament és una eina, un mitjà i no una finalitat per si mateixa. Penso  que és una de les millors eines que ens queda als independentistes catalans per aconseguir capgirar el rumb de la nostra dissortada història. Però penso que per desgràcia la meva manera d’expressar-me, tal com he explicat abans, fa que sigui vist quan parlo de política catalana, que defenso Reagrupament de manera partidista. Quan això és la darrera cosa que voldria!!.

Sempre he dit i he defensat que Reagrupament no és, ni ha de ser un partit. El dia que ho vulgui ser s’acabarà autodestruint-se o si té sort, sent un partit amb el seu nínxol de mercat electoral. En qualsevol dels casos deixarà de ser per mi, una eina per aconseguir la independència.

També m’agradaria que quedés clar que dedico temps que hauria de dedicar a la meva família, a la meva carrera professional i al doctorat que estic començant a fer,  purament perquè vull veure la meva nació lliure. No estic associat a Reagrupament per interès personal, ja sigui per vanitat o per mirar d’aconseguir reconeixement dels meus companys o per ambicions polítiques. Ho faig per confiança amb la gent que conec que hi ha, per la seva proposta innovadora de promoure la regeneració democràtica de la política catalana i sobretot per la idea de fer la candidatura unitària i transversal que proclami la independència.

Però després de les observacions de la Neus i de la desafortunada equivocació que vaig fer a l’escriure el comentari al bloc del Joan, com també algun article i comentaris que no hauria d’haver escrit en el passat, estic arribant a la conclusió que no estic ajudant a la lluita per la independència. Per això he decidit deixar d’escriure cap comentari i articles sobre la política catalana. Ho deixaré de fer, perquè hi ha certs indicis que em diuen que en aquests moments, que no sóc capaç d’interpretar correctament el que s’escriu ni de trobar les paraules més adients alhora d’escriure sense que perjudiqui a l’objectiu d’aconseguir la candidatura més unitària i transversal.

Com a conseqüència he decidit que no escriuré sobre política catalana fins després de les eleccions al Parlament. Hi ha massa en joc. Després, segons com estigui el panorama, i sempre que no perjudiqui a la lluita per la independència de la nació catalana, m’esplaiaré dient el que penso de tot plegat.

Endavant les atxes!!

Karlsruhe 25 de juny 2010

Manel Bargalló

Nota: Això no vol dir que no escrigui articles sobre altres punts de la vida, com són els que he escrit respecte a temes personals, de cultura, de ciència i salut. Al bloc de deumil.cat, seguiré escrivint cada dimarts sobre política però sense referir-me directament als actors de la política catalana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!