Des de l'Exili
Per una nació catalana independent, republicana i pròspera
Ho reconec, sóc una persona que m’emociono fàcilment. No ho puc dominar. Quan sento i veig actes que el d’ahir a Sabadell, no puc reprimir-me l’emoció.
Ahir després de posar els meus fills petits a dormir, vaig baixar cap al soterrani a on tinc el despatx amb els ordinadors. Eren dos quarts de nou. Com sempre faig un repàs del que succeeix a casa, a Catalunya.
A Vilaweb llegeixo que hi ha la possibilitat de veure en directe l’Acte d’Estat de Sabadell. Collons!!!. Quina sort, em dic a mi mateix. M’hi connecto i surt en Lopez Tena parlant. Ràpidament vaig al Skype al xat de la Vegueria d’Exteriors, i els comunico que hi ha aquesta possibilitat als que hi estan actius.
De seguida una colla de reagrupats que vivim a l’exili, a Toronto, a Munic, a Amsterdam, a Colonia, a Karlsruhe, a Laussana, a Colòmbia , a Basel, a Essen, ens connectem emocionats a veure l’acte. Com que estem sols, comencem a escriure el que sentim al xat mentre veiem en directe per Internet.
No tinc paraules per transmetre el que vàrem sentir. La nostra comunió era total. Recordo quan en Francesc Ribera “Titot” va explicar que volia viure plenament l’experiència del dia que la independència fos proclamada, vaig escriure al xat que aquell dia no pensava dormir , no voldria perdre’m ni un minut d’aquest històric dia. Ni un!!. Tothom volia el mateix que jo.
Molts estaven emocionants, a la Vegueria d’Exteriors de Reagrupament hi ha companys que porten més de 30 o 40 anys fora de Catalunya. Alguns varen patir presó i realment van haver d’exiliar-se. No és el meu cas, jo m’he definit com un exiliat econòmic, no polític. Un exiliat modern, que cada vegada n’hi haurà més, atès l’empobriment que esta patint l’economia catalana. Però tots si que tenim en comú que volen morir en una terra alliberada.
De tots els discursos, l’Alfons López Tena només vaig poder-lo escoltar ja començat i com sempre va ser molt incisiu i genial. Em va agradar la comparació de que Espanya podia renunciar a la seva independència per ser una comunitat autònoma de França.
A mi em va agradar molt en Joan Carretero, el seu discurs va ser el d’un estadista. No va ser un discurs per abrandar a la gent. Com sempre ho fa, va dir les coses clares amb una lògica aclaparadora. Sense importar si el que diu és “políticament correcte”. En Joan Carretero, no vol seguidors que el segueixen, vol que la gent reaccioni i actuí de manera intel·ligent, vol que actuïn com a patriotes i no com a titelles atrapats en els discursos ideològics o partidistes. Va demanar que tinguem clars quins són els nostres interessos, i per a ell, l’únic que hauria d’importar és esdevenir un Estat propi. També va dir que calia al Parlament haver una majoria de diputats disposats a proclamar la independència. Va dir que per guanyar un referèndum, cal primer proclamar la independència al Parlament. Va acabar dient que els referèndums els guanyà sempre els Estats, i per això, primer cal proclamar Catalunya com un Estat propi al Parlament. Va apel·lar que fem com fan els Estats.
Jan Laporta, va ser el més fluix de tots. Va sortir en un vídeo en diferit i el que va dir, és el mateix que ha dit fins ara, fins i tot, diria que el seu discurs va ser més moderat. No va anomenar la paraula independència, només va apalar als sentiments romantics de ser català.
Francesc Ribera “Titot”, va ser molt emocionant, com he explicat abans. La seva cançó-discurs va ser molt sentimental i a la vegada educatiu: Ens barallàrem molt, però només per definir la constitució catalana i no per aconseguir la independència.
Josep Guia, commovedor, hi estic molt d’acord amb el que ell diu. Sempre he admirat el coratge i tremp dels catalans del sud, dels valencians. Són els que ho tenen més clar i estan disposats a donar-ho tot. Estic segur que quan Catalunya esdevingui independent, el País Valencià ens seguirà.
L’Oriol Jonqueras, va ser molt i molt valent en el seu discurs. En comptes de fer un discurs abrandat, va mirar d’advertir-nos del que succeirà, alliçonar-nos com a historiador de la situació actual, la millor per aconseguir la idependència segons ell diu, però en canvi va dir que semblava que no estiguéssim prou disposats a arriscar-nos com ho havien fet els nostres avantpassats. Aquí se li va notar, que semblava que volia justificar la postura del seu partit, d’ERC, de renunciar a la independència. No li va acabar de sortir bé, però potser amb els seus companys de partit ho té molt difícil. Després de les renuncies que ha fet la direcció d’ERC, el millor que podria fer l’Oriol, és demanar que ERC, torni als orígens. Com va dir ell mateix al final, cal que al Parlament hagi una majoria independentista. Jo li dic, una majoria independentista, disposada a proclamar la independència de Catalunya.
De tot plegat, des dels que estem a l’exili, fa temps que des de fora veiem absurt que els politics catalans no vagin junts per aconseguir la independència. Ens costa creure que Alfons López Tena, amb el que diu, aposti per votar a CiU. Ens costa creure que l’Oriol Jonqueras digui que s’ha de votar a ERC.
Es costa de creure que ells dos, amb el “Titot” que va dir al seu bloc fa 8 mesos enrere que no votaria mai reagrupament perquè eren de “dretes”, ara després del que van dir ahir, no estiguin d’acord en votar una candidatura unitària i transversal per proclamar la independència al Parlament. No ho puc creure.
Aquest acte em referma que la unitat es possible i que cal continuar treballant fortament per constituir la candidatura que proclami la independència al Parlament aquest 2010.
Ho podem aconseguir, només depén de nosaltres.
Llàstima que al final , no es va sentir els Segadors per la retrasmissió d’internet. Estic segur, que m’hauria posat de peus, allà sol , al meu soterrani de Karlsruhe, i hauria cantat a pler pulmó deixant-me les cordes vocals estripades. Al xat, ho desitjàvem de tot cor poder-ho fer.
Tots al final ens vam acomiadar escrivint al xat:
Visca Catalunya Lliure!!!
Endavant les Atxes!!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Posats a fer clar partidisme com tu fas, a mi també em costa de creure que pensis que votar Reagrupament i criticar altres partits nacionalistes és el camí. Eleves a Carretero a la categoria de lider messiànic i, francament, la veritat absoluta no la té ningú.