5 de setembre de 2009
3 comentaris

DIARI DE SARDENYA: MENYS CATALÀ, A L’AEROPORT DE GIRONA POTS PARLAR QUALSEVOL LLENGUA

3 de setembre de 2009

Ens
llevem ben d’hora al matí per anar a l’estació d’Arc de Triomf per
agafar l’autobús cap a l’aeroport de Girona, on hem d’agafar el vol cap
a l’Alguer. Embarquem, primer passen la meva mare i la meva àvia,
després jo. Quan estic recollint les coses de la cinta, veig que ma
mare s’està discutint amb un guàrdia civil, concretament li diu que no
ha de perquè parlar castellà. Resulta que l’àvia duia un esprai de laca
a la bossa i la dona de seguretat li ha dit que no es podia passar però
que li pregunta al guardia civil. I el guardia civil en qüetió li diu a
ma mare que parli en castellà.

 

Jo
m’ho miro uns segons astorada, i acte seguit vaig directe a ma mare i
li dic “mama, la guardia civil no són persones per discutir-hi, fes el
favor!”. A la dona de seguretat li agafa un sentit de servei a la
comunitat espontani i li fa una traducció simultània a la guàrdia civil
“está diciendo que no sois personas!”.
Total,
que uns quants comentaris lingüístics més, entre ells ma mare que els
diu “can you understand english?” i la guardia civil li diu “yes” i ma
mare li replica “because you are interested in”, venint a dir que si no
entenia el català era perquè no els donava la gana. Total, que el
guardia civil (eren parella home-dona) salta: “venga usted que la vamos
a denunciar por faltarnos al respeto”, i s’enduen ma mare a la seva
habitació. Jo encara al·lucinant li dic a l’àvia “la mama és per
matar-la, que a hores d’ara no sàpiga que no s’ha de discutir amb la
guàrdia civil, és per matar-la”. I va i la guàrdia civil que s’havia
quedat allà diu “perdona, eso de matarla sí que lo he entendido, eh?!”.
Jo flipant en colors, pensant que ho ho enten, o no ho enten, però que
no vingui amb tonteries, i no em puc estar de dir-li (i en castellà):
“estoy diciendo que es para matar a mi madre, y a mi madre la mato si
me da la gana!!” “Ah, es que eso de matar tiene muchos sentidos eh?”,
em diu. Per un moment vaig pensar que sort que els nostres pensaments
no són constitutius de delicte…

 

I
res, la mare al “quartelillu”, jo que no sabia si matar primer la
guàrdia civil o ma mare, i l’àvia dient que a veure què feiem… cridem
una guàrdia civil que corria per allà: “perdoni, que trigarà gaire a
sortir la meva mare?” “No la entiendo”.
“How
long time…” “No la entiendo”. Respiro fons, penso que per l’actitud
de ma mare de discutir amb aquella gent, jo hauré de baixar del burro
el doble, per ella i per mi, però el temps passa i estem perdent el
vol… “Tardará mucho en salir mi madre?” “Es que tenemos que hacer la
denuncia y esto tarda un poco, depende del ordenador. Además estamos
tardando más porque su madre se niega a colaborar y no nos habla en
castellano, y nosotros no la entendemos”. “Pero si mi madre no tiene
que decir nada” “Son ustedes que ponen lo que quieren en la denuncia,
ponen los datos de mi madre y ya está”. “Nosotros no ponemos lo que
queremos, ponemos lo que ha pasado. A demás su madre tiene que decir su
versión.”. A aquestes alçades, ja els dic que això és igual que quan el
franco, al que el guàrdia civil (tornaven a ser una parella mixta) em
respon “usted vivia entonces, señorita?” Jo li responc que poc temps,
però la meva àvia que era al costat més. I la guàrdia civil diu “A
algunos les iva muy bién”. Vaig estar a punt de dir que la meva àvia i
era, i la besàvia no sabia castellà i alguna vegada li havien etzibat
“puta, habla en cristiano” quan anava en autobús, però me’n vaig estar.
Només vaig pensar que realment, tot segueix igual. Arribats a aquest
punt, els dic a la parella “menos mal que hay otras cosas que no
cambian, como algunas organizaciones que van cumpliendo aniversarios”.
Es van mirar entre ells pensant que els deia alguna cosa xunga que no
arribaven a escatir. Al final els vam dir que nosaltres teniem el dret
a parlar català i ells tenien l’obligació si bé no de parlar-lo, sí
d’entendre’l. “Donde dice eso!” va dir incrèdul el guardia civil. Vaig
passar de començar a parlar de l’estatut i de la llei de política
lingüística, que a més en aquell moment em van semblar encara més paper
mullat que de costum.

Total,
que mentres tant tenien a ma mare allà al “miniquartelillu”, amb una
guàrdia civil fent-li preguntes. La tipa parla amb un superior per
telèfon i li diu “tenemos una señora que profiere insultos varios, por
ejemplo si le preguntas donde estamos dice que en Girona y que no sabe
donde está España, y además se niega a hablar en castellano”. Ma mare
diu que li va semblar que li contestava “pues pongale un cero en
geografia y sueltela”, però mai ho sabrem. El que sí sabem és que va
respondre “a sus órdenes!”. En aquell moment va dir que la propera
vegada havia de demanar un
interpret
(enlloc de que tenia obligació de parlar en castellà com deia fins
aleshores). Al final va venir el superior a fer-li un discurs de que
les normes eren europees i no s’havia de posar així per una laca. Ma
mare va aguantar el discurs sense dir res de que ja ni recordava la
laca i la van deixar anar. Massa tard, havíem perdut el vol. I no li
van fer cap denúncia al final, o sigui que no podem denunciar la
guàrdia civil per fer-nos perdre el vol.

 

Al
final vam comprar un vol a Cagliari pagant bastant més al vespre, vam
reservar un hotel i finalment, a la nit, vam poder dormir a Sardenya, a
l’altra punta de l’illa on teniem previst ser.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!