ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

L’arquitectura com a esdeveniment.

Deixa un comentari

PÒSIT CONCURSAL (2009-2015)

Des de 1991 fins a l’any 2000 només hi havíem concursat en quatre ocasions: el Centre de Salut de Vilamarxant, la intervenció residencial i rehabilitació de l’escorxador de Tortosa, el Concurs restringit del concessionari de Ford a la pista de Silla i els habitages de Promoció Pública del IVVSA als carrers de Quart-Carrasquer de VLC.

Entre l’any 2000-2008, en plena efervescència constructora només a quatre mes: Entorn urbà del centre històric de Sueca, la seu de Gandia del CTAV, Promoció del PAI Grau-Vell a Massamagrell i el del Logo de l’empresa CYPE d’Alacant.

És a partir de l’aparició de la crisi de treball de 2009 on comencem a replantejar-nos la finalitat dels concursos tan vilipendiats i discutits en la majoria de casos amb traces d’irrealitat realitzable. Sobretot per la manera de ser plantejats. Sempre amb l’espasa de Damocles penjant sobre els caps sobre l’existència de “tongo”. Que tot veient el resultat final sembla donar la raó als malpensats.

Per a nosaltres sempre ha estat una eina de coneixements. Deiem amb sornegueria: “ens agrada presentar-nos-hi i perdre’n”. Per tal d’enfortir la moral de derrota i esperonar-nos a trencar el malefici algun dia. Després de vint-i-tants concursos ja tenim material suficient per a detectar un pòsit que hem acumulat. També tenim el costum de revisar els guanyadors i accèsits, tot comparant amb el nostre que fa de patró de mesura. Per a saber on estem fallant.

No hem estat exempts de discussions dins de l’Estudi per tal de filar més prim i en els darrers temps hem fet un tomb cap a fixar millor la presentació i l’estètica dels prototips presents. Tendència contrària a la meua pròpia que negava presentar res que no fos construïble de manera seriada, industrial i econòmica. Els col·laboradors joves s’enfrontaven amb la meua dèria…en veure els guanyadors d’alguns concursos que eren incostruïbles i sols forjaven magnífiques representacions. I he acabat donant-los la raó, tot conjuminant una sèrie de trets que em costen, per formació, renunciar a la realitat íntima.

Entorn natural i urbà, ús de recursos no exhauribles i gratuïts, sostenibilitat real (no “propagandista”), modulació industrial, optimització de qualitat/preu, intent d’implementació de l’economia del Bé Comú, distribucions senzilles, insercions contrastants, programes oberts, l’arquitectura com a esdeveniment. I, sobretot, la gent, la societat ad hoc, l’activitat humana, animal, vegetal i mineral que relliga tot l’anterior perquè, sense elles, aquest teixit quedaria deixatat i inharmònic.

 

 

 

Ací hi ha una relació d’algunes de les nostres propostes.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.