8 d'agost de 2005
Sense categoria
0 comentaris

La granota i l’alzina

Dilluns tot i que som dilluns
Una altra vegada, com sempre, al principi va ser dilluns, com qualsevol cosa: una gota d’aigua, un tros de sobrassada, la cara amable que no es recorda d’una cançó, cantada amb els pares, quan érem petits, un neguit, una estimulació, un tornar a comunicar amb els esperits que suren en aquest ambient. Potser un noi sense pares que vol comunicar-se, hi és present, sota la llum de les espelmes, al fons es veu una finestra que deixa traspassar la llum solar. És el matí i fa sol. A les fosques nosaltres, en aquesta sessió d’esperitisme apta només per al ésser sensible, susceptible, que es deixa influir pel que sent i pel que senten els altres, agombolats en aquest matí en què fa sol i potser després quan volguem sortir a l’exterior, plourà i alguna cosa haurem d’ajornar, però som massa joves, el temps el recuperarem sense pensar en aquesta tarda plujosa que ens fa fer altres coses, diferents, sotmesos a una voluntat aliena, la que s’expressa en la seguretat de l’home del temps, el mirarem amatents, hi creiem, a ulls clucs, és la nostra certesa, és veritat que es pot equivocar, al cap i a la fi només és un pronòstic, però sempre serà millor això que no tenir-ne cap del temps que farà demà. Costa tant haver de prendre una decisió sense cap ajut!. Una paraula que ens faci confiar, una opinió que no estigui massa distorsionada per interessos partidistes i més si aquests són contraris al nostre, únic interès de sobreviure sense dolor, sense la por, qualsevol por que ens faci replantejar-nos massa depresa el que ahir encara pensàvem i justament dir que són el contrari de tot plegat, que a nosaltres ja res ens fa por, que n’hem vist de tots els colors, mentida passatgera que ens fa sortir del tràngol, una petita modificació en el nostre passat no farà mal a ningú- pensava jo i ell mentre ens deiem que encara el marrec no havia sentit cap himne, això sí, ens havia acompanyat a reciclar als contenidors no massa allunyats de casa, a prop, ben a prop mai fora de la bombolla hermètica, el bosc és lloc de trobada i aquí són gent afable, amiga dels nostres amics, desconfiats un pèl amb els que encara no són els nostres amics, gent sense amics, fàmilies curtes, gent sense gaire amics, fàmilies estranyes, exercici d’amic a hores, i ja m’està bé, que coi!, m’agrada com sóc jo, així… a vegades quan el temps no m’obliga, quan la lluita contra mi mateix s’apaivaga, tot és més lent, sóc capaç d’aturar-me, no desitjo al cap de cada deu minuts fer alguna cosa diferent a la que estic fent, observo com les coses poden ser diferents amb una altra mirada i m’adono que això no pot ser etern, que una vida diferent li caldria un indret diferent, petites treves això sí, per a després tornar a gaudir, ni que sigui mitja hora, d’aquest sol que encara llueix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!