Pau Comes

Mariano Rajoy es lleva un dia, amb un gran maldecap, i s’estranya de sentir un silenci inhabitual, ni tan sols el dels dies festius, o les vacances…

Mira el relotge, i s’horroritza en descobrir que són les 11.13. “Però si havia dit que em despertessin a les 10!”, pensa. Es lleva, es vesteix, i baixa al menjador. Pel camí no es creua amb ningú: ni els assistents, ni el servei… ningú. Baixa a la cuina per demanar l’esmorzar, però està deserta, i ha d’acabar fent-se un cafè i unes torrades. A fora no se sent res, ni un cotxe, ni un autobús… res.

Després d’esmorzar, va cap al seu despatx, pensant què pot haver passat. Un desastre nuclear, una inundació? Home, l’haurien avisat, oi?
Mentre camina, sona el mòbil.

– Home, Soraya! On ets? Saps què? M’ha passat una cosa estranyíssima: aquí a la Moncloa no hi ha ningú! Xi, xi, xi, ningú!
– Mariano, que no recordes la nit passada?
– Ara que ho dius, crec que vaig veure una mica massa… tinc una ressaca!
– Així, no recordes allò de Catalunya?
– No! Què?
– Doncs vas dir que acceptaves que Catalunya fos independent! I a la gent li va faltar temps per marxar cap a Catalunya.
– Ostres! Quin desastre! Així que només quedem tu i jo?
– No, Mariano, només tu: jo et truco des de Sant Cugat.