ARCHILETTERS

Quan vam esbossar en el primer lliurament sobre l’urbanisme especulatiu ja vaig avançar-hi quines claus eren necessàries -per a fer el PAI amb la nova LRAU- que vam urbanitzar amb l’enginyer de camins, canals i ports J-L Arnandis, amic i company, amb qui vam inciar la proposta de PAI. En aquella època tan iniciàtica no es sabia a ciència certa com s’havia de desenvolupar aquest nou instrument de planejament. Amb la “Proposició Econòmica”  que era un senzill full on marcava un valor que incentivava – teòricament- a que hi haurien més contraofertes per a urbanitzar un Pla Parcial.

De tan bon punt que l’ONCE de Miguel Duran, de bon començament creà un equip d’enginyers que presentaven contraofertes a tots els PAI’s que anaven sorgint arreu del País Valencià. La veda s’havia acabat. És a dir, un nínxol de negoci on una empresa amb gran poder econòmic des de Madrid podia quedar-se un bon mos sense tan sols tindre un mil·límetre quadrat de terreny i on ell, com a agent urbanitzador, podria fer i desfer al seu antull.

En rebre l’oferta de l’ONCE l’ajuntament de la Pobla de Vallbona, l’amo dels terrenys i nosaltres s’escarotàrem. I anàrem a que Paco Blanc,  (l’ideòleg de la LRAU junt a G. Roger), ens explicàs si era possible que tot l’equip quedàrem descavalcats després d’any i mig de preparació de tota l’operació. Vam comprovar que ningú entenia bé aquella nova llei. I se’n desféu el tort en favor nostre.  Endemés la intervenció del batle en Vicent Alba, que intercedí per nosaltres.

Bo i reorganitzat tot l’afer administració prosseguírem el seu desenvolupament normal. El promototor com a agent urbanitzador dels seus propis terrenys i nosaltres, els tècnics, com arquitecte i enginyer. Simultàniament vam desenvolupar el projecte d’urbanització signat per tots dos, però Arnandis com a tècnic primer i jo com a secundari. Visant en el col·legi d’enginyers de camins el projecte. I com a arquitecte vam desenvolupar fins a 16 tipologies diferents sobre sis models aproximadament pareguts. Amb preus descompostos en mà d’obra i mateials tant de la urbanització com de cada tipologia. Un treball de xinesos. Doncs el promotor volia subcontractar per oficis cada partida i que els tècnics coordinàrem tot a peu d’obra.

Fins al punt que cregué que nosaltres, també, hi havíem de fer “d’encarregats” a peu d’obra i ell “estalviar-se’n” tal despesa. Fet el projecte d’urbanització i dels d’arquitectura de les diverses unifamiliars aïllades (o independents) què deia “l’amo” i les aparellades lateralment o apegades pels testers. Una tipologia estranyíssima que em vaig inventar i que sols podia ser admesa per un “gola” econòmic d’aquesta mena. En volia la closca, el tel, la clara i el rovell de l’ou i la resta que n’hi quedara per als que pul·làvem junt amb ell per allà. És a dir: no-res.

Ja aconseguida la llicència d’obres de la urbanització vam començar les obres i els promotor va adquirir uns “caterpillar” enormes:

Enmig del denvolupament de les obres i la descomunal pressió econòmica que n’exercia -el promotor- doncs ens tenia a peu d’obra un dia sí, i l’altre també, es va produir un infart de cor d’Arnandis en mig de totes aquelles turbulències amb el promotor, que quasi matà Arnadis, i vam acabar les obres com bonament poguérem, i jo, fastiguejat per la situació li vaig malvendre tot el producte i el vaig deixar amb la seua “amistançada” a mig camí. Li havia dissenyat una unifamiliar enmig de la urbanització per a ell i l’amistançada que tenia de secretària. Em produïa angúnia veure la dona del promotor enllitada a causa d’una malaltia degenerativa i ell, seixantanyer passat, pegant-se rebolcons amb la secretària trentanyera.

I l’arquitecte que em substituí i en signà el producte va seguir fil-per-randa, tot allò que havíem elaborat des de l’estudi. Sempre és un honor que qui ve darrere arrosegant-se no puga superar-te en la solució a l’objectiu que atansa el client. És la pena del copiador i “arquitecte-signant”.

El PAI havia estat signat per un tal Sanchis, enginyer de Torrent, de confiança de l’alcalde, que feia tots els programes existents al poble, tret d’algun que se li n’anà de les mans. O el d’enfront de Valforsa, SL, que vaig acabar de desenvolupar i urbanitzar jo mateix i el nostre estudi dins d’una macrooperació edilícia. Explicada en el apunt anteiror.

La PARCEL·LACIÓ, LA REPARCEL·LACIÓ I URBANITZACIÓ del P.A.I. (PLA PARCIAL) textualment:

“LA UNITAT D’EXECUCIÓ Nº 2 DELIMITADA PEL PLA PARCIAL REFERIT AL SECTOR “I-4” DEL SÒL URBANITZABLE DELIMITAT PEL P.G.O.U. URBANITZACIÓ “SANT MARTÍ”.

La referència al sant era una concessió del promotor a sa muller ja molt greument malalta. Tot un quadre típicament verament valencià d’una mentalitat molt interioritzada desproveïda de qualsevol ètica i moral sobre l’imperi de la hipocresia regnant.

 Certament la tècnica emprada per a construir aquests habitatges aïllats o adossats era ben comuna, tret de l’ús massiu del bloc de termoarcilla que feia jo, bo i que acabava d’entrar a l’estat espanyol de la mà del consorci empresarial i administratiu Hispalyt. A Alemanya l’havia vist usar anys abans. Els fonaments de sabata correguda dfe formigó armat, els tancaments com he dit de mur de Termoarcilla, que conjuminava la funció portant i de tancament. Normalment revocat exteriorment de morter de ciment (bastard o no), alguna tirolesa, o els primers monocapes. Teulades de teula de gran format o en algun cas teula adhesiva de betum asfàltic autoprotegida de les de la marca Chova de Tavernes de Valldigna. De vegades algun cèrcol en els buits o aplacats de rocalla. I els insofribles balustres “xaleters” que tant agradaven a les classes menestrals i proletàries valencianes.

Sols la “capsa de sabates”era trencada per l’afegit d’un porxe davanter compartit entre cada bloc d’aparellades. I l’aparença estranya que vaig “copiar” els trencaments de les cobertes d’algunes obres de l’inicial modernista vienès i posterior noucentista i gironí en Rafel Masó i Valentí.

Vistos avui aitals habitatges, amb la profusió cridanera de colors diversos de les vistes preses amb el Google Earth recorden un cert infantil anònim minimalisme.

Posiblement en les distribucions de plantes sí que s’intentà la creació d’espais mínims habitables per a gents amb molt pocs de recursos econòmics. Com vegem en la següent galeria de plantes i alçats. Obviem mostrar els nombrosos 16 tipus, car, en són variacions sobre el mateix tema. L’única lliçó vàlida rau en que per a prendre consciència de la barbaritat cal haver-la comès alguna vegada. Si no, no hi hauria acte de contricció i d’esmena.

Actuacions d’aquesta mena et fa explorar la relació íntima entre la reparcel·lació i la tipologia arquitectònica que s’hi insereix.