ARCHILETTERS

Des de l’època d’estudiant vaig estar contrari al corrent del postmodernisme en les seues dues versions.

1. L’europea comandada per la Tedenzza llombardo-ticina dels Aldo Rossi, Giorgio Grassi, Paolo Portoghesi, Mario Botta, etc. centrada en les preexistències i formes reconeixibles de tota la historiogragfia de l’arquitectònica de tostemps.

I 2. la nordamericana dels Robert Venturi, Michael Graves, Scott Brown, R. Stern, etc. basada en les formes reconoscibles tant del passat com les noves pouades de la iconografia pop-art i dels nous valors semiòtics típicament estadounidencs com ara la despresa de la ciutat desèrtica fins poc abans de Las Vegas, o pintors com Jasper Johns carregats d’ironia escèptica. Cal recordar-hi que eren els anys del desencís ètic i moral que suposava l’escola econòmica d’Escola de Chicago comandada pels neoliberals de Milton Friedman i l’historiador Francis Fukuyama i la seua fi de la història.

Tot provenia al meu parer de la necessitat de resignificació que Alan Coulquhoun explica en el seu “El simbolisme cultural de l’arquitectura i la crisi del moviment modern“.

També una mica esperonat pel que es coïa entre els professors de les Escoles d’Arquitectura de València i Barcelona del moment” que eren fortament influenciats formalment per aquella gents: Bohigas, Cirici, Bonet, Amadó, Tusquets, Clotet, Portaceli, Ros, Gisbert, Noguera, Vidal, González-Móstoles, Rivera, etc. que trobava que no hi havia estat capaç a capir.

Com dificilment un tastaolletes pot sostreure’s a intentar comprovar el perquè estava en contra sense experimentar-ho, vaig decidir fer-ne una intentona amb una promotora que s’addia amb aquella manera i estil que em resultava coent i contrari al sentir d’avantguarda tranquil·la que ha caracteritzat tota la meua trajectòria. La de donar garsa per merla, sens que el client ho trobara “radical i estràmbotic”. València sempre ha estat retardatària per a tot.

Tal i com vaig explicar a UFA a la Canyada o l’architettura povera. 1996 hi vaig prendre dos camins: el posmodern dels ôscar Tusquets i Clotet, que era força més fonamentat en la tradició mediterrània i la del retorn als cottages vernacles d’anglesos i escocesos que en el nostre cas seria una reformulació contemporanitzada d’alqueries, masies, cases amb pati i d’altres tipologies nostrades.

En aquest cas les condicions dels promotors “pijos-coents” joves d’una certa alta-burgesia confluïa amb la manca de disponibilitat económica degut que encara no manegaven sols els negocis d’ambdues famílies d’on provenien. Amb 14 milions de pessetes (84.000,00 € aprox.) s’havia de fer tot, inclosa la piscina.

Volien que tot el programa s’hi desenvolupara en una única planta. Que hi haguera molta entrada de llum. Matisada en les zones d’estar i distribuïdors. Vam resoldre l’estructura tota amb murs de càrega de blocs de morter. Sense usar-hi entramat de pilars, bigues etc. de formigó armat. la qual cosa dificultava força el repte, però almenys era ccoherent amb la “riproposta” postmoderna en el sentit original de la teoría arquitectónica. Malgrat els desnivells que suposava la realització dels dobles frontons de l’alçat principal quie convergien en un punt en el dibuix, però en la materialitat la gruixa existeix i acoblar-los no és gens fácil.

I la realització d’espais d’alçada i mitja en els dos distribuïdors, tant el d’accés com en el posterior dels dormitoris era un repte constructiu imperceptible per als no aveçats.

A la fi va eixir una peça ben gran com podem veure en les fotos del procés constructiu en comparar les alçades totals amb els homes que hi treballaven dalt de les bastides.