L’urbanisme especulatiu (1 de 2). Baixades a l’infern immobiliari.

De vegades cal baixar a l’infern. Cal baixar-hi per a conèixer els plecs ocults del teu ofici. Allò que no t’han explicat i que ni tan sols intueixes. Els viaranys de l’opacitat. Revisitant el llibre “Victorian Architecture” d’en Roger Dixon i n’Stefan Muthesius que vaig comprar en desembre de 1995 a la llibreria del R.I.B.A. a Londres, em vaig adonar de la força amb que l’urbanisme i el seu correlat més pregon -l’arquitectura domestica- imbricaven en els nous paisatges artificialitzats en què vivim. Urbanitzar i després edificar. O a l’inrevés. Un parell de cares d’una mateixa moneda.

Curiosament en aquella època de la compra vaig tindre dues intervencions urbanístiques que obrien la mateixa expansió. En 1994 s’aprovava la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU).

Una d’elles començà en 1993 i l’altra en 1995, quan no es sabia ben bé com funcionava la nova llei que seria el pivot de tanta conquista espacial al medi natural. Això és, tanta destrossa premeditada.

De vegades cal baixar a l’infern per a saber què es cou. He començant dient en aquesta entrada.

N’he elaborat un parell d’entrades per a explicar com hem fet un mal ús de l’urbanisme durant el segle XX. Curiosament he detectat que tenim antecedents increïblement semblants arreu del món.  Supose que per a aprendre bé l’ofici d’urbanista i arquitecte cal fer aquestes excursions indecoroses. En aquesta primera intervenció urbano-arquitectònica que explique va estar esguitada de sotracs des de l’arranc amb la concessió del treball a un enginyer de Torrent, quan teníem el Pla Parcial, la parcel·lació i la reparcel·lació i l’urbanització quasi elaborades, i un ventall de tipologies per a edificar-hi vam estar eliminats pels promotors a causa de trobar un tècnic més “BARAT”. Curiosament anys poc després van despatxar l’enginyer i acabaria reprenent la construcció de la urbanització i els habitatges poc menys d’un lustre després fins al final que vaig acabar construint i edificant tota l’àrea.

En la segona que publicaré, vaig donar totes les claus, fer el PAI amb la nova LRAU, urbanitzar amb l’enginyer de camins, canals i ports J-L Arnandis, amic que en mig de tota les turbulències amb el promotor  va tindre un cobriment de cor que quasi el matà, i jo, fastiguejat per la situació li vaig malvendre tot el producte i el vaig desar amb la seua “amistançada” a mig camí. Em produïa angúnia veure la dona del promotor enllitada a causa d’una malaltia degenerativa i ell, seixantanyer pegant-se rebolcons amb la secretària trentanyera. I l’arquitecte que signà el producte va seguir fil-per-randa, tot allò que havíem elaborat des de l’estudi. Sempre és un honor que qui ve arrosegant-se no puga superar-te en la solució a l’objectiu que atansa el client. És la pena del copiador i “arquitecte-firmó”.

 The terrace and semi-detached house, and the speculative builder

The buildings that have been described so far among the most influential Victorian houses, but they are only a small part of the mass of Victoruian housing. Terrace and semi-detached are byfar the largest group of any Victorian building type, and. more tan any other, they determine the carácter of Victorian cties….

The Victorian specultive builder was conservative in his techniques: although in other fields of construction great advances were being made, houses kept largely to methods established in the Georgian period.

Una de les paradoxes més grans en llegir el capítol sobre aquest període d’arquitectura feta als envoltants de Londres en el Early Time Victorian són les fortes concomitàncies amb el que s’ha esdevingut al País Valencià en els darrers vint anys 1995-2015.

A banda de la intrínseca insostenibilitat energètica del model, de la invasió gratuïta d’espais naturals i la subsegüent artificialització, desviació de torrenteres, modificacions contranatura de les configuracions vegetals, geològiques, topogràfiques i d’ubicació errònia del dels artefactes en el medi natural, l’aparició de centres d’oci aïllats dels nuclis urbans densos, del traçat d’infraestructures caríssimes que no complien els objectius socials per a què foren ideades, etc. vull rescatar alguns valors positius d’aquest “postfordisme” edilici. Veig en el llibre unes tipologies com són els habitatges unifamiliars (single house detached), o aparellades (semi-detached houses), blocs d’habitatges en filera (dwelling terraced) que fins a mitjans del segle XIX estaven dedicades a les classes socials altes, sols cap al tercer i quart quart de segle se’n fan a Anglaterra i França per a la classe treballadora, produint-se un fenomen de democratització. Entre nosaltres serà esperonades per la construcció de colònies industrials i casos aïllats com el bloc del carrer de Na Jordana (barri del Carme de València) dedicades als peraires i blanquers prop del riu Túria.

També observem el canvi de poder actual en contrast amb el cas de Hollande Park Estate a l’oest de Londres més selecte on William i Francis Radford construeixen 77 unifamiliars entre 1860-1879. Nosaltres, un petit estudi d’arquitectura, entre 1995-2000 possiblement doblem la xifra d’aquella gent significada en el cim de l’imperi més poderós de tots els temps. Esparvera la comparança. Amb un terç del temps avui podem construir el doble. L’únic consol passa per la democratització social del model. Si fa 150 anys qui hi accedia eren “gents respectables”, avui i ací, en són gent anònima i de classe treballadora.

En el següent plànol-fotografia marquem els habitatges construïts per nosaltres i urbanitzats sols a aquesta banda del nucli urbà de La Pobla de Vallbona, entre La Pobla i Lliria, a l’altra banda del poble, anat des de La Pobla cap a València els en doblem. Esglaia amb la distància temporal.

La velocitat i capacitat d’urbanització i edificació mostra també una  tendència depredadora actual de què hem estar conscients. A desgràcia nostra, si analitzem els habitatges de 1870 i els nostres, el valor afegit és ben minso gairebé poc després d’un segle.

Aconseguir construir quasibé 200 metres quadrats construïts amb 89.000,00 € actuals per cada habitatge totalment equipat tampoc no era una míssió senzilla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*