El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

12 d'octubre de 2010
0 comentaris

De “Hispanidad”, de Vargas Llosa i d’altres no-nacionalismes lingüístics

Aquest és un dels dies en què encara confirmes més que és imprescindible un Estat per al reconeixement d’una llengua. Sense vergonya, la seva “Festa Nacional” d’Espanya la fan coincidir amb l’inici d’un dels processos més durs de colonialisme lingüístic, cultural, econòmic i de substitució ètnica que mai no ha vist la humanitat (i que, de fet, encara continua, amb la culminació dels processos de substitució lingüística que s’estan produint arreu d’Amèrica).

A més, enguany se senten especialment satisfets perquè l’antinacionalista Mario Vargas Llosa, signant del recent Manifiesto por la lengua común,  ha declarat, en una nostra d’aquest no-nacionalisme, que “me alegra muchísimo, es un reconocimiento a la literatura en lengua española”, per la qual cosa, com ha dit el president del Govern espanyol, José L. Rodríguez Zapatero, ‘hoy estamos más dichosos por la concesión del Nobel de Literatura a Vargas Llosa. Como habitantes del territorio de La Mancha nos halaga que este reconocimiento venga a la lengua española, a este espacio de más de 400 millones de personas”. 

(…)

Què voleu que us digui? Tot plegat em recorda la famosa frase:

“Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”

Aquestes paraules, dites pel rei espanyol Juan Carlos I en el discurs de lliurament dels premis Cervantes el 23 de abril de 2001, resumeixen perfectament el que per a la majoria dels espanyols -i dels seus descendents o assimilats d’Amèrica- significa la Festa de la “Hispanidad”. Per això aquesta festa ha estat també anomenada, a Espanya i a l’Amèrica dita Hispanoamericana, amb el nom de “Día de la Raza”. Curiosament, o potser no tan curiosament, són pocs els estats hispanoamericans que ja no utilitzen aquest nom (que dit sigui de passada és insultant per a la població ameríndia i per als afroamericans): algunes de les excepcions són la Veneçuela de Chaves, on des del 2002 es diu “Día de la Resistencia Indígena”, o Costa Rica (amb una forta empremta de dirigents catalans), on es diu “Día de las Culturas” (en honor de totes les cultures de l’estat, tant la d’origen europeu com indi com africà)…

Per cert, a l’Estat espanyol també és coneguda com el Día de la Fiesta Nacional, el Día Nacional de España o el Día de la Patria, termes que tots plegats reflecteixen una Constitució espanyola on no hi tenim cabuda, si més no com a nació, les altres nacions que intentem de sobreviure a cavall d’estats tan decimonònics com l’espanyol o el francès.

Un aclariment: el “libérrima” vol dir “lliure”, és a dir, catalans, bascos, gallecs i uns quants centenars de pobles autòctons d’Amèrica hem après, segons aquest senyor, l’espanyol lliurement, sense que ningú no ens l’hagi imposat (sense comentaris). I a sobre hi ha qui es creu aquestes paraules a Espanya i en els propis països colonitzats.

Un dels exemples més clars, com dèiem a l’entrada de l’apunt,  és el del “flamant” premi Nobel de Literatura, que es declara en contra de tots els nacionalismes, però  ell, en canvi, és un dels màxims exponents de l’imperialisme lingüístic espanyol, signant de “Manifiestos por la lengua común”, i que no ha parat d’atiar el foc contra la llengua catalana i contra la voluntat de ser dels catalans.

Vargas Llosa amaga el seu nacionaliste, però, potser sense saber-ho (o sí), el que realment és és un imperialista lingüístic, per molt que Vargas Llosas intenti explicar que, en la seva novel·la darrera, El sueño del celta, encara que el protagonista sigui un nacionalista irlandès “Sigo siendo antinacionalista. Pero sí creo que, en una fase de su trayectoria, el nacionalismo tiene una cierta justificación, cuando se trata de defender la supervivencia de una comunidad…” -declarava Vargas Llosa a La Vanguardia divendres passat-. Potser els catalans ja no estem en aquesta fase?

Un magnífic, prudent i senyor  Robert Saladrigas intentava explicar en l’article Un peruano en Barcelona, també de divendres passat a La Vanguardia, el canvi radical de Vargas Llosa envers Barcelona i la nostra cultura (potser quan ell vivia el paper del català era tan secundari, qüestionava tan poc la supremacia absoluta de l’espanyol, que ni tan sols molestava més enllà de les disquisicions intelectuals sobre el Tirant): “me duele y lamento de veras que al cabo de varias décadas, liberados de la asfixia de la tiranía, la opinión del escriptor peruano respecto a la Barcelona democrática actual sea extremadamente severa. Desde sus posciones liberales y su aversión a todos los nacionalismos, para él sinónimos de cerrazón y mediocridad, repite una vez y otra que se ha vuelto introvertida, hosca y provinciana. Lo cual hace pensar que en élla no le sería posible escribir como en otra época lo hizo plácidamente en su casa barcelonesa de Tres Torres. ¿En verdad es así cómo ve la ciudad y el país, por extensión a los que vivimos en Catalunya? Me pregunto si, aparte de envejecer, tanto y tan profundamente hemos cambiado…”.

El dia que deixi de ser un colonitzat membre d’aquesta hispanidad que té no sé quants premis Nobel de Literatura per a major glòria de la seva llengua també jo deixaré de ser nacionalista, però, de moment…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!