Aquest cap de setmana passat, he estat a Brussel·les participant en aquesta iniciativa de la societat civil que ha volgut reivindicar el dret a decidir dels catalans. I, d’entrada, vull dir-vos que ha estat magnífic, emocionant, i que ha estat una rècarrega d’energia per continuar treballant per aquest país i per aquesta llengua.
M’he trobat amb gent molt i molt diversa: inspectors d’Educació, professors d’Universitat, catalans residents a Brussel·les, companys professors, activistes per la llengua i pel país de llarga trajectòria, escriptors -com l’amic Enric Larreula-, gent anònima que creu en el país -em va copsar especialment una perruquera jubilada que era el primer pic que sortia del país-, persones en cadires de rodes…
No sé si érem 3000, 5000 o 10000, però sí que sé que n’érem molts!!! I, sobretot, molt diversos.
Tot seguit us faig tres aportacions de caire sociolingüístic sobre l’estada a Brussel·les:
Per un dia, Brussel·les era una ciutat on el català era omnipresent: catalans que es parlaven en català i que feien sentir la seva veu com la fan sentir altres pobles més potents numèricament.
En una botiga, una dependenta belga ens va atendre en català: l’havia après en una estada d’un mes a Catalunya i parlant amb turistes! Que n’aprenguin molts dels qui porten mitja vida aquí i no diuen ni bon dia ni per equivocació (ahir, per motius laborals, vaig conèixer una professora d’institut que demanava el nivell C de català -i, que, per cert, per estudis, el tenia amb escreix) i que era incapaç d’articular un mot en català, tot i que “només” feia uns quaranta anys que vivia a Catalunya.
I, finalment, és clar, em va fer pensar la situació del neerlandès a Brussel·les, una ciutat oficialment bilingüe, però al bell mig de Flandes (un territori que comparteix llengua amb Holanda).
Tot i que ja em van aclarir que depenia dels barris (als afores la realitat era diferent, ja que feien frontera amb territoris oficialment monolingües flamencs), el cert és que a Brussel·les el francès era omnipresent, tot i que alguns cartells -noms dels carrers, dels metros i dels rètols fixos- eren bilingües. La llengua de moltíssima gent i, sobretot, de les persones d’origen migrant que atenen els comerços era el francès (també entre elles!). Cal pensar, a més, que a Brussel·les hi hagut des del segle XIX immigració francòfona i que les classes altes es van passar al francès durant aquest segle i començament del XX, ja que consideraven el neerlandès una llengua de pagesos… (us sona aquesta música, especialment a ciutats com a València?). Actualment els neerlandesos de Brussel·les no representen ni el 20% de la població. No és d’estranyar, per tant, que molts flamencs ens donessin suport durant la manifestació. Els processos de substitució s’assemblen tant a tot arreu! Una lliçó de la qual cal prendre nota, perquè sense la teva capital és molt difícil qualsevol procés de secessió.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!