Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Vertaderament és un mot rarenc
avui en dia: voluptuositat. Té una bella ressonància baudelairiana. 

El deix que
faci eco dins el meu cervell mentre mir aquest còctel explosiu que acab de fer
dins aquesta sala de l’apartament que he llogat al pobletxo de Salern per
preparar l’exposició d’en Robert. Cada cosa ve en el seu moment. L’he
sol·licitada, l’he escollida, és el cel qui l’envia o un simple atzar? El
naixement fou el principi. Per què vaig haver de tenir una mare que només creia
en el kumbaià, el feminisme i el «fer l’amor
i no la guerra»? Així foren les coses: mon
pare, Santi Morata, va ser un col·lega de la comuna que tota una tropa de
mallorquins i catalans s’havien muntat devers el final dels seixanta del segle
passat en una platja verge per devers Goa. Ell va fer un mal viatge d’àcid i
una nit fosca es va estimbar per uns penya-segats. Quan vaig arribar al món
mumare, Rosa Suasi, em va enviar a ca la padrina Joana de Búger amb una amiga
seva que tornava a Mallorca perquè s’havia cansat de l’espiritualitat índia, el
sitar de Ravi Shankar, el Mahabharata, els gurús i la meditació transcendental.
La fragilitat és un tema major per a mi, però no es tracta de la fragilitat
ontològica o de la finitud. Dit d’una forma planera, és la vulnerabilitat dels
éssers vius el que m’obsedeix. La vulnerabilitat dels sensitius, la
vulnerabilitat dels febles, dels idiotes, la vulnerabilitat dels sense-veu, la
vulnerabilitat dels infants quan neixen. Vulnus,
la ferida… He tractat de prendre’m seriosament les paraules de Nietzsche: no
tenim altra representació de l’ésser que el fet de viure. Quan Robert, aquest
galerista que m’empeny i em dóna marxa sempre seguit, em demanava l’altre
horabaixa, asseguts a l’ombra fresca de dos pins devora el caló dels Allaus,
per on anava la meva obra, li vaig dir només que el títol de la pròxima
exposició seria La força dels vulnerables.
Li vaig amollar sense pensar-ho, com qui tira un os a un ca rabiós i insistent
perquè calli. Ell em mirava com si fos un orat que desvarieja i no deia res.
L’horitzó de la mar gran i antiga era molt net. No hi havia ni un nigul. L’aire
exhalava transparència. Ell fumava amb calades curtes i nervioses i mirava les
ones com arribaven molt suaus damunt la platja de còdols de torrent grisos i
els feien mormolar una música silenciosa. Hi vaig insistir: si em demanassis
quin és tot l’esforç i l’energia que pos en el meu art t’ho diria ben
senzillament, voldria ser la veu de tot allò que és mut. I ara tot això em revé
quan mir aquesta obra que tenc damunt el sòl d’aquest estudi i on es mesclen el
sexe, la mort i l’obscenitat a parts ben diferents i que he batejat com a Sacrifici inútil. Entre la trama i
l’ordit de la tela hi deu haver sang de la regla de Marina i gotes del meu
verrim. Sí, tot em va venir quan boixàrem com animals fa tres nits. A ella
l’havia vista algunes vegades per la plaça del mercat que es fa els dijous
devora el petit port de pescadors. Era una al·lota menuda i molt benfetona amb
uns vaquers destenyits i una túnica groc canari. Em vaig fixar en les polseres
d’argent que li arribaven fins al colze i que feia cantar quan caminava. Duia
un fulard taronja. Tenia els cabells negres, llargs i arrissats, i els recollia
en una cua de cavall, i uns ulls clars que amollaven estrelletes. L’havia
sentida parlar amb les madones quan comprava la fruita i m’havia quedat
enganxat amb la seva veu ronca que em feia estremir. Un dia la seguia
d’amagatotis de lloc en lloc per beure aquelles harmonies vocals com un assedegat
que cerca la font on abeurar. Després no sé com la vaig perdre quan acabava
d’escoltar-la amb els ulls tancats. Aquell altre matí feia molt de sol, un sol
d’estiu al començament de la primavera. Havia anat al mercat amb una idea fixa.
Volia comprar ametles, dàtils i nous per posar a una natura morta molt
nutritiva que havia començat el dia anterior. Primer de tot vaig veure d’enfora
un remolí de gent, després, mentre m’acostava, vaig sentir la remor de la brega
i entremig aquella veu que prenia tots els riscs i cridava com una posseïda:
era ella que intentava treure de les bufetades i els cops de puny de dos
bergants un nin prim i escanyolit, envoltada d’una tropa d’espectadors que
badocaven davant la feta i molta d’altra gent que continuaven fent allò que
feien. La vaig ajudar a desfer-se, d’aquells malanats, i acompanyàrem aquell
al·lot, que nomia Mohamed Achaari, al petit centre de salut, on li varen curar
les ferides i li posaren cinc punts a una cella. Aquí va ser quan vaig saber
que ella nomia Marina, que el seu marit havia desaparegut amb el seu fill de
tres anys i que no n’havia tornat a saber res, que després d’això havia estat
moridora, que s’havia refet molt a poc a poc, que feia joies artesanals, que
tenia el gust de dir allò que no volia sentir ningú i mesclar-se en assumptes
que no li anaven ni li venien per fer una bona acció. Una frase seva em va
impressionar: de vegades allò que no és, revela allò que és. Dinàrem en un
restaurantet del port, S’Almúnia, on feien uns arrossos secs extraordinaris: en
compartírem un de sèpia ben negre i un de marisc ben saborós. Aquella Marina em
va venir a veure al taller el mateix capaltard. Em duia un ram de flors
ventureres: mecmeremecs d’albó florit, llevamans silvestres, espasetes lila,
frèsies carabassa, blauets i molt de fonoll com branques verdes de corall. Em
duia també un conte que havia escrit per a mi, Els escumífers canten a la lluna nova. No saps què són els
escumífers? Marina s’havia deixat els cabells a lloure i em mirava com una nina
petita que guiàs un cavaller perdut enmig del bosc de signes. Els escumífers
són individus que duen sabonera, escuma. No importa quines siguin les
característiques de la seva vida amorosa, ni la seva manera de ser o de
procedir, les seves qualitats o els seus defectes, les seves virtuts o les
seves depravacions, allò que els moralistes anomenen la bona o mala conducta,
els escumífers porten tots, en un lloc o altre del seu cos, la dosi d’escuma
que justifica el seu nom. En el centre de l’estudi hi havia una tela de drap on
havia començat a pintar uns cossos turbulents, enllaçats, turmentats, plens de
cruis. A la dreta de la tela s’acaramullaven dos munts d’arena que havia
carregat de les dunes del Salobrar perquè volia que aquella obra tingués unes
textures mareses plenes d’empremtes i ditades. No sé com començàrem. No sé com
començàrem a tirar-nos embostes d’arena. No sé com començàrem a despullar-nos
amb la lentitud dels segles. No sé com començàrem a riure sense aturall entre
besades. No sé com començàrem a arrabassar-nos els darrers teixits fins a
acabar nus. No sé com començàrem a banyar-nos amb aquells poals d’aigua de mar
que hi havia pels racons. I ens rebolcàvem un damunt l’altre per l’arena, i ens
enllaçàvem entre els dibuixos del drap i ens contorçàvem, i ens acaronàvem, i
ens abraçàvem, i ens caragolàvem, i ens nuàvem i ens penetràvem amb l’escuma i
la turgència dels nostres cossos vellutats, plens de pèls vibràtils que ens
duien cap als fondals de l’art de fruir. Va
ser un encontre deliciós, el deliri de la voluptuositat. El súmmum dels plaers.
Al matí quan vaig obrir els ulls perquè el sol entrava a les totes dins la
cambra, Marina havia desaparegut. Em vaig aixecar. Damunt la taula de la cuina
m’havia deixat un bitllet: la Festa dels cinc sentits s’ha acabat. Avui partesc
de viatge. No em cerquis. Només puc permetre’m aquests excessos amb les
persones que he de deixar. Ja m’entens, estimat. Au revoir! Per què aquelles
paraules em semblaven dictades per mumare? Era com si fossin un telegrama que
havia somniat feia poques nits i que havia escrit en un cornaló d’un quadre.
L’etimologia d’obscenitat és «de mal
auguri». Els mals auguris no els vull per
a mi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!