6 d'octubre de 2009
Sense categoria
2 comentaris

LES JOURS SONT COMPTÉS

EL CANT DELS SEBEL·LINS

 

HE VIST BOIRES TENDRES. Dins
l’ample mar translúcid del capaltard suraven uns nigulins que semblaven esfilaguessos
d’una mar desteixida. Enyorava un cel apedaçat i només trobava transparències. Havia
llegit Julien Green, el seu darrer diari, Le grand Large du soir, Journal,
1997-1998
(Flammarion), i encara estava tocat per les paraules dels darrers
dies, els seus darrers dies, que clausuren sa vida. El seu fill, Jean-Erik
Green, en un epíleg escruixidor i serè, conta la vida de Green fins al darrer
alè. 

(…)

Unes planes que són, com l’obra de Green, una lliçó humanal que m’ajuda a
viure. La cerimònia de l’ensevelisement tingué lloc a Àustria, en un temple catòlic. Després de la missa a l’església de Sank Egid, la Hauptstadtkirche de
Klagenfurt, perfumada per la música de Schumann i Bach, Jean-Éric va llegir en
francès el que Julien Green havia escrit al seu Journal el 15 de novembre de 1938:
«L’autre nuit, dans uns des rêves les plus mystérieux que j’ai jamais faits,
j’ai vu un bel oiseau du Paradis voleter dans ma chambre, puis se poser à terre
et marcher doucement vers la porte qui donne sur le couloir. Ses ailes et sa
queue étaient comme des gerbes d’azur. Quelqu’un dit alors au-dessus de moi:
“C’est un fâcheux présage, un présage de mort.” Puis un long silence, et une
autre voix dit, de beaucoup plus loin: “Un présage, oui. L’invisible s’est
entreouvert comme un grand rideau, pour envoyer dans le monde inférieur cet
oiseau superbe. Comme les hommes craignent la mort! Le plus rassurant des
présages les épouvante, et l’oiseau annociateur de joie porte la tristesse dans
leur coeur ignorant.” Ces paroles n’étaient pas dites; il s’agissait plutôt
d’un échange des pensées; le silence répondait au silence.»

La gravetat i la joia que
s’entrecreuen en aquest text, tot ple d’una ràbia justa contra els homes
ignorants, m’ha deixat siderat, pensatiu, amb el cap perdut. I ha estat aquí
quan la imatge d’un sebel·lí silenciós dins l’aire fosc i el cant llunyà dels
seus germans com si fossin un cor, m’ha travessat d’un missatge d’alegria. Un esdeveniment
interior: el vol de l’alegria.

El cant dels sebel·lins era
una conversació en els ametllerars negres.

  1. Tristesa. La mar desteixida i el vol de l’alegria. Es clou la nit com una parpella i en tencar els ulls es fonen les ombres i desapareixen. Bona nit 

  2. És vera: el vol de l’alegria. Els giscos dels sebel·lins -mon pare me’ls mostrava, de nin- no em sembla més que un cant…Són com un llamp entre dos silencis immensos. Torn a recordar la idea de vida de Nabokov: un llamp entre dues eternitats d’obscuritat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!