Arxiu de la categoria: NOSALTRES, ELS MOGOLS

Critical descriptions about facts, things and the mind of our political leaderships. Breaking the vicious circle.

ACTE DE VIOLÈNCIA ESPAÑOL CONTRA L’ESCULTURA D’ENRIC MESTRE

UNA ESCULTURA PÚBLICA DESAPAREGUDA, OBRA D’ENRIC MESTRE.

 

Tots, alguna vegada o moltes, hem vist / contemplat –en anar cap a l’aeroport de Manises, des de València– la presencia destacada de la seua escultura cerámica (580 x 800 x 100 cms) inspirada en la forma potent d’una ALA DELTA, amb colors blaus en degradació i un fort dibuix geomètric, que reforça l’estructura concebuda.

Obres Públiques l’hi va encarregar allà per l’any 1984.

Això de l’ART, amb majúscules, és la força tel·lúrica d’aquesta terra incansable.

I eixe ACTE VANDÀLIC el producte d’un Estat polític putrefacte i anorreador de societats civilitzades.

De fet, el catedràtic Enric Mestre, tenia ja preparades, al seu taller, algunes plaques ceràmiques per a fer reparacions a l’escultura.

No ha estat la primera vegada que, al llarg d’aquests anys, l’han pintat, picat o colpejat.

Hi ha gent així, que no respecta el patrimoni públic comú.

Vandalisme plural i pense que, encara hui, inevitable, per molta pedagogía que es puga fer a favor de l’educació artística compartida.

El fet vertaderament sospitós es que, fa uns dies el mateix Enric Mestre es va desplaçar a Manises, per a adquirir diversos materials per a seguir experimentant al seu estudi-taller.

I en arribar, al gran revolt que condueix cap a l’entrada de l’aeroport, va girar el cap, com ha fet sempre, per a saludar la seua peça… i l’escultura no hi era ja.

Máquines i camions removien / acumulaven la terra, prop de la carretera i del pont.

Preocupació, gestions, preguntes a l’Ajuntament, a l’aeroport, als ministeris implicats, a les persones que hi eren…

Ninguna sabia donar una explicació justificativa de la desaparició de la peça cerámica d’Enric Mestre, sense haver rebut, com calia, per la seua part, cap información o communicat, al respecte, de les possibles autoritats intervinents, com autor de l’escultura; subjecte, doncs, d’uns drets morals, propis de la seua autoria.

Tot fent la recerca de la misteriosa desaparició que hi han aparegut en diversos mitjans… sense poder trobar una mínima pista.

Per aquest motiu he redactat el present escrit informatiu… per si a les xarxes socials podem rastrejar algún fil conductor del que ha passat a la rotonda de l’aeroport…

També pense comunicar el fet a les associacions culturals implicades. Aquestes aventures institucionals (vandàliques) que afecten al patrimoni cultural no poden deixar a part les bones practiques… que tant ventilen els poders polítics, en interessar-los el tema.

Lamentable i indignant. el que estem vivint, en aquest cas…

Hi som, doncs, a la nostra terra. Una terra conquerida amb violència als seus ciutadans…que mai no cessa.

És la nostra TERR*RRA, però no tenim el domini sobre ella, encara, ni tan sols de nosaltres mateixos, els seus ciutadans.

Però el tindrem a no tardar //*//

LES SENYORETES D’HERNAN CORTÉS

EL COL·LEGI TERRITORIAL D’ARQUITECTES DEMANÀ L’ELABORACIÓ D’UN DOCUMENT QUE HEM CONEGUT ARA. US ADJUNTE LES CONCLUSIONS. EL DOCUMENT ESTÀ COMPLET EN PDF COM A ARXIU ADJUNT. UN SERVIDOR TAMBÉ N’HA TRET CONCLUSIONS DE LES MATEIXES. DE LLURS.

NUEVE.- CONCLUSIONES.

En síntesis, podemos concluir:
PRIMERO.- La valoración del primitivo proyecto -1893- de apertura de un gran camino-paseo hasta el mar de Casimiro Meseguer debe realizarse en su contexto histórico y, por tanto, asociado a la idea de ciudad-jardín de su autor. Profundamente modificada, la actual avenida evidencia una ejecución por tramos, desordenados e inconexos a partir de su encuentro con la avenida de Aragón.
La pervivencia del planeamiento desarrollista –PGOU de 1966- constituye una de las principales causas de la degradación tipológica y paisajística del barrio del Cabanyal, al que los abundantes derribos y sustituciones han privado de buena parte de su memoria construida.
Al diferir el PGOU de 1988 el planeamiento, posponiendo la solución de la conexión de la ciudad con la fachada al mar y los poblados marítimos, se retrasó excesivamente en el tiempo, la realización de un Plan Especial que posibilitara la rehabilitación y conservación integrada del barrio.
SEGUNDO.- Una concepción insularizada del conjunto histórico Cabanyal-Canyamelar ha determinado el aislamiento urbano del mismo, sin que operaciones de regeneración tan importantes como el soterramiento de las vías del ferrocarril, construyéndose la nueva estación del Cabanyal y urbanizándose la calle Serrería (1990-1993) o la ejecución de un nuevo Paseo Marítimo (1990-1994) hayan servido para poner en valor el conjunto. Con ello se ha perdido una gran oportunidad para la integración del núcleo histórico de los poblados marítimos, con la ciudad, habiendo primado propuestas de borde carentes de una visión unitaria y global, de escaso interés paisajístico y sin valor de sutura ni conectabilidad.
TERCERO.- Por parte del Colegio de Arquitectos ha existido siempre una clara voluntad de colaboración tanto con las instituciones, como con los diferentes colectivos
34
sociales. Ya en su informe de 1929, se invitaba a la corporación a recurrir al concurso de ideas para resolver el problema de la prolongación o no del paseo.
Los concursos constituyen auténticos bancos de pruebas, son cita con los problemas de la ciudad, camino para descubrir nuevas alternativas,… y la gran beneficiaria no es otra que la propia arquitectura y con ella la sociedad y la ciudad en su conjunto.
Su convocatoria, aunque tardía, habría ayudado a racionalizar un debate y hubiera posibilitado la valoración y análisis de un buen número de soluciones diferentes facilitando un mayor consenso social.
CUARTO.- La reducción a tres únicas alternativas, de la problemática de la conexión de la ciudad con el mar, que en 1988 se formula en el PGOU de Valencia, resulta errática y excesivamente simplista.
Desde un punto de vista conceptual, no sólo son muchas más las alternativas posibles, sino que a la vista de las características morfológicas del núcleo de ensanche del Cabanyal, son también numerosas las variables que desde un punto de vista del diseño urbano podrían haberse considerado.
Pese a ello, la decisión municipal de no abundar en mayores estudios y optar directamente por la alternativa 2 –directriz quebrada- se fundamenta en el ejercicio legítimo de su potestad discrecional de planeamiento y, por tanto, se ajusta a la legalidad urbanística vigente.
QUINTO.- Que el contenido técnico del PEPRI Cabanyal-Canyamelar redactado por los arquitectos Vicente Corell Farinós y Joaquín Monfort Salvador -Corell y Monfort Arquitectos- no hace sino plasmar la voluntad manifestada por la corporación de asumir la prolongación de la avenida de Blasco Ibáñez.
Con independencia de dicha cuestión, debemos destacar la gran calidad desde el punto de vista técnico-urbanístico del proyecto, que establece importantes condiciones de mejora urbana y conservación en el ámbito en el que interviene, acompañando además un estudio en profundidad de los mecanismos y fórmulas de gestión y financiación.
SEXTO.-La estructura urbana y una eficaz y mejor conservación integrada de los valores ambientales del conjunto –Carta de Venecia (1964), Carta del Patrimonio Arquitectónico Europeo- (Ámsterdam, 1975) son conceptos jurídicos indeterminados, para cuya concreción se aplican criterios de valor urbanístico, medioambiental, histórico, arquitectónico-artístico o socio-económicos, sobre los que difícilmente suele haber unanimidad y en los que en pocas ocasiones se consigue un amplio consenso. De ahí, la imposibilidad de establecer conclusiones dogmáticas, ya que además la historia ha relativizado los postulados de muchas de las teorías de intervención, que han evolucionado notablemente en el siglo XX (Boito, Giovannoni, Rossi,…).
SÉPTIMO.- Desde un punto de vista estrictamente arquitectónico y proyectual, y en coincidencia con el informe del Síndic de Greuges, una intervención urbanística como la prolongación de la Avenida de Blasco Ibáñez, atravesando la trama histórica del barrio debería legitimarse en el propio Decreto de Declaración del BIC.
Sin embargo, las sucesivas Sentencias dictadas por los Tribunales de Justicia han concluido que las previsiones del PEPRI resultan claramente compatibles con la 35
Declaración como Bien de Interés Cultural del Núcleo original del Ensanche del Cabanyal, estimando que no alteran la estructura urbana y que contribuyen a la mejor conservación general del conjunto histórico protegido.
OCTAVO.- El Plan Especial de Protección y Reforma Interior del Cabanyal-Canyamelar, que contempla cambios en las alineaciones viarias y demolición de inmuebles (453) se adecua a la legalidad, ya que como señala el Jefe del Servicio de Asesoramiento Urbanístico del Ayuntamiento de Valencia, dichos cambios no tienen porqué suponer alteración para su estructura urbana (SSTS 8/4/89 Arz.3452/89, 8/5/89 Arz.3847/89, etc.). Igualmente, no existe obstáculo jurídico para que el Plan sea al mismo tiempo de Protección y de Reforma Interior (STS 23/9/87 Arz.7748/87).
Así lo establece, además, la Sentencia nº 1376/04 del Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana de fecha 1/10/04.
No obstante, debe resaltarse que dicha Sentencia contó con el voto particular de ocho magistrados que concluyeron en oposición a la mayoría de la Sala, que “no parece necesario que para llevar a cabo dos viales de nueve metros haya que derribar los edificios existentes en un frente de más de cien metros levantando nuevas edificaciones (…) de cinco alturas, cuando en el barrio los edificios existentes con esa altura pasan en gran parte a quedar fuera de ordenación (…) y que “la prolongación de la Avenida en el barrio y los nuevos edificios que se proyectan junto a ella, ni mantienen las estructura urbana, ni las características generales del ambiente, ni de su silueta paisajística y modifica alineaciones.”
NOVENO.- El PEPRI aprobado definitivamente por la COPUT por Resolución de 2 de abril de 2001 (BOP nº 142, de 16/6/01), se ajusta a los criterios legales previstos en la Ley 4/1998, de 11 de junio de Patrimonio Cultural Valenciano y, en especial, a lo previsto en el Art.39.2.a) de la misma.
Con independencia de su mayor o menor bondad desde un punto de vista estrictamente arquitectónico, paisajístico o de su diseño urbano, las nueve sentencias dictadas por el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana, que han ganado firmeza al ser ratificadas por el Tribunal Supremo, determinan inequívocamente la legalidad del PEPRI desde el punto de vista urbanístico y patrimonial. Por tanto, más allá de su valoración crítica, deben ser respetadas y cumplidas, de conformidad con lo previsto en los artículos 17.2 y 18.1 de la Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial.
DÉCIMO.- La Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano de la Consellería de Cultura desoyó el criterio de su Unidad Inspectora (Informe desfavorable de 21/6/00), que entendía que la prolongación de la Avenida de Blasco Ibáñez era incompatible con el mantenimiento de la estructura del barrio. De ahí, la Resolución Favorable de 5 de enero del 2001, en la que dicha Consellería no hace sino mantener un criterio urbanístico similar al ya defendido por la misma en otras ocasiones en la misma ciudad de Valencia (PEPRI del Barrio de Velluters, aprobado por pleno del Ayuntamiento el 23/7/92 –BOP nº 252, de 22/10/92- y Modificación aprobada por acuerdo plenario de 24/9/04 –BOP nº 279, de 23/11/04-) y que le vincula jurídicamente (SSTS 14/4/91 Arz. 3286, de 8/7/89 Arz. 5592).
UNDÉCIMO.- La legalidad del PEPRI Cabanyal-Canyamelar en cuanto a sus determinaciones y contenido patrimonial, no puede ser hoy cuestionada pues ha sido
36
declarada por el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana, en nueve sentencias que han ganado firmeza al ser ratificadas por el Tribunal Supremo.
Ha quedado probado judicialmente, por tanto, que el PEPRI “no modifica la estructura urbana de estos núcleos históricos, que pudiera vulnerar la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano”, tal y como afirma el profesor Escribano Beltrán en su dictamen de fecha 14/1/00, en el que afirma que: “el paseo al Mar, su proyecto y trazado forman parte de la estructura urbana del Cabanyal-Canyamelar, (…) constituyendo una traza urbana histórica de enorme valor estructurante”.
Partiendo de todos esos pronunciamientos judiciales, con independencia de las diferentes opiniones que desde el punto de vista de la disciplina arquitectónica puedan darse, podemos afirmar que el PEPRI Cabanyal-Canyamelar NO SUPONE EXPOLIO DEL PATRIMONIO HISTORICO-ESPAÑOL..
En Valencia a tres de noviembre de dos mil nueve.

CONCLUSIONS FINALS DE JBM:

0. A QUI L’IMPORTA EL QUE DIU EL PATRIMONIO ‘HISTRIÓNICO’ ESPAÑOL?

1. DE VEGADES EM PROVOQUEU UN GRAN FÀSTIC I OIX!

2. CAL RECORDAR EL NOM DE JAVIER DOMÍNGUEZ. PROFESSOR DE L’ESCOLA D’ARQUITECTURA DE LA UNIVERSITAT CATÒLICA.

3. PODEM PREGUNTAR-NOS: EL PERQUÈ NO TANCA DEFINITIVAMENT EL COL·LEGI D’ARQUITECTES I S’UNIFICA AMB EL D’ADVOCATS I S’ESTALVIEM TANTA SUBNORMALITAT.

4. EN QUALSEVOL MOMENT L’IL·LUSTRE COL·LEGI D’ADVOCATS POT DEMANAR INVASIÓ DE COMPETÈNCIES.

5. TOTAL, QUE TOT EL QUE HI HA DARRERE DE LA FENEDURA DE L’AVINGUDA DE BLASCO I BANYES TRAVESSANT EL CABANYAL ÉS LA FINANCIACIÓ IL·LEGAL D’UN PARTIT POLÍTIC. PER AIXÒ ERA UNA QÜESTIO VITAL.

6. CALDRIA EL CESSAMENT DE LA JUNTA DE GOVERN DEL CTAV-COACV.

POST SCRIPTUM: El document complert vos el dese com a arxiu adjunt.
PREVENCIÓ I SEGURETAT: És molt important que llegiu el document asseguts en la tassa del wàter. Ep! Iguals que ells, amb els pantalons i calçotets baixats fins els turmells. 

CHURCHILL A MONTROI I EL CABANYAL.

Before two sentences about:
                                                  
                                 You can fool some of people some of the time, but
                                 you can’t fool all of the people all of the time.
                                                                                  Winston Churchill      

                                  Some are born great, some achieve greatness,
                                  and some have greatness thrust upon them.
                                                                       William Shakespeare

Si heu entrat mai a la sala dels comuns londinenca observareu que té una forma rectangular i una gran alçària, amb un pis que permet observar com els oradors polítics defensen les seues tesis. Des del premier britànic John Major -fou el meu cas de xamba i mercès a un contacte amical- a qualsevol altre ponent. Sobre una taula oberta rectangular de bona fusta i amb un feltre verd i un petit faristol amb un llum fan llurs discursos palplantats. Una sala que, tret de comptades i benemèrites excepcions, era políticament quasi dual. El cadiram s’arrenglera sobre sengles dos murs dels costats llargs. En una banda hi ha els tories (conservadors) i en el d’enfront els laboristes, (mig hereus dels antics whigts).
Conten que quan Winston Churchill fou triat membre de la cambra, jove encara, s’assegué al costat d’un vell tory i amb l’excitació del moment iniciàtic, fità rabiüt els membres de les bancades d’enfront i demanà al seu company experimentat: Aquells d’allà davant són els nostres enemics?
i el vell conservador li respongué:
NO, aquells d’enfront són els nostres adversaris, els teus enemics els tens en aquesta banda.

Avís previ al lector vilaweber:
Aquest escrit és ideològicament i políticament incorrecte.

1. EL CABANYAL I CANYAMELAR.

Els que vam manifestar-nos en defensa de l’actual tramat
i traçat viari del barri d’El Cabanyal i llur patrimoni material i immaterial amb les persones que hi viuen al capdavant caldria que sabèrem que el document que vos enllace http://www.valencia.es/ayuntamiento/urbanismo.nsf/vPGOU/9801B71E535433D1C12572C60020D45C/$file/1513%20[BOP%2016-06-01].pdf
És el PGOU aprovat el dia dels sants Innocents de 1988. Aprovat amb els vots del PSOE i del PCE per aprovar el PGOU de la
ciutat de València al final de la legislatura 1983-1987. Un PGOU què, en
la seua memòria (pàgina 51) i a la seua fitxa M.4 estableix la
prioritat de connectar el Passeig al Mar, també conegut amb el nom de
Blasco Ibànyez, amb el front maritim.
Cal agraïr
els senyors del PSOE, que gràcies a ells sabem que els PERI’s són un magnifics
instruments de modificació dels PGOU’s vigents. Que els srs. del PP es trobaren el llit fet en arribar al poder.

Per això, m’estranyà que la sra. Carmen Alborch i una bona colla de socialistes de la sucursal valenciana del PSOE ens acompanyaren en el dit trajecte, quan ella, en aquells moments, era un pes pesant en les decisions culturals. Duia l’IVAM per exemple i crec recordar que fou ministra de cultura española.  Així com els membres d’Esquerra Unida (Sucursal del PCE en la comunidaz Valenciana). Aquesta societat és tan sols un mitjà i no la finalitat per a tots ells. La finalitat és el poder i, aquest, és a Ponent.
En definitiva: tal faràs, tal et trobaràs. PSOE i PCE tant se’ls en dóna el Cabanyal com d’altres elements patrimonials.

Diumenge, aquell vell tory ha tornat a encertar-la per primera volta però no s’ha aturat la cosa ací aquesta setmana.

2. MONTROI.

Aquest matí he llegit que havies estat detingut Xavier. Tinc per a mi que molts dels que s’han alegrat no et coneixen. Ara, en els moments complicats et reitere la meua amistat. A tu, que eres una bona persona. No tinc el menor dubte d’això. A tu, que has treballat pel teu poble i no volies embolicar-te amb afers de València ni de Madrid. Que has intentat de millorar la vida material del teu poble. Sempre atenallats entre Montserrat, Torís i Real (de Montroi), em deies. 

Recordaràs que fa més de sis anys et vaig advertir que se t’estava acostant gent perillosa. Que no prengueres partit per cap del dos bàndols. Que qualsevol dels dos que eixira perdedor, amb el temps, hi aniria a per tu.
I t’encisares d’Eduardo. I et vaig avisar que, a d’ell, sols el motivava tindre poltrona a ponent. I no em cregueres. Que confiaves amb ell.

T’advertí: que tot el que es movia al seu voltat era corrupte. I em respongueres: els de l’altre també. I t’he conegut -i sabut- liberal. Et deia: Xavi, tu eres una mena de convergent sense saber-ho…i reies sorneguer cap endins. Treballador i enamorat dels teus dos pobles: Torrent i Montroi. I has volgut fer eixir de la foscúria al teu poble d’adopció. Del què, segurament, has estat el millor alcalde en l’època actual. Ara que segurament tots et fugen com a apestat jo et reitere la meua amistat i comprensió. Desconec si has fet cap malifeta, però no tinc cap dubte de que si ho has fet ha estat perquè amb això creies millorar Montroi.

Junts vam fer, tu ja fora de l’alcaldia, segurament la millor promoció del teu poble. I em deies, dins de les meues possibilitats econòmiques i dels meus veïns, la més assequible, com a exemple en un poble xicotet. I saps que no em va agradar l’elecció del caravista que aquelles dos compradores van obligar-nos a col·locar. I m’ho demanares quasi a genollons. Com les ondulacions del ferro de baranes que era massa barroc per a una peça molt recta com t’havia dissenyat. I vas palmar molts diners en el fonament perquè hi ha una quantitat considerable d’algeps en el subsol i no vas escatimar a fer els fonaments més brutals de tot el Marquesat. Ni perdent diners vull no fer-ho bé, em deies.

Saps què em pense, Xavi?
hi ha, a hores d’ara, una mena de tenalla que té dos braços. Un a la plaça de Manises i un altre a la del Temple, ergo sum: Moncloa, que funcionen sincronitzadament. Tot i que semble estrany però són les circumstàncies de les bambolines teatrals.

Diuen de tu, que has concedit llicència a 80 xalets en sòl no urbanitzable del municipi. Això no s’ho creuen ells ni borratxos. Una altra cosa és que ja existiren fa més de vint anys. Com sabem que s’esdevé a cada terme de tota la comarca de la Ribera Alta. M’han dit que el proper president de la Generalitat és nadiu d’ella i tenia despatx obert a Alzira en l’època de Lerma distribuint llicències lla i ça. Polítics amb caché sicilià on n’hi haja.
 
Avui, aquell vell tory l’ha tornat a encertar per segona volta.

Rep una amical i sincera abraçada, ara que tothom et fuig.

NOSALTRES, ELS MONGOLS (2)

Torne de Castielfabib (Castellfabib) i llegesc un retall d’El PUNT del País Valencià:

PERILLA EL GRAN PREMI D’EUROPA.

La sanció a Renault impedeix a Fernando Alonso, un dels atractius per als aficionats,córrer en el circuit urbà de València.

EL PUNT.
La joia de la corona del grans esdeveniments esportius,el circuit urbà de F1 de València,està a punt de convertir-se en una bijuteria. La sanció de la FIA a RENAULT, equip de l’español Fernando Alonso, per una infracció en l’últim premi d’Hongria, ha deixat en l’aire la participació de l’escuderia al Gran Premi d’Europa. La Generalitat, l’Ajuntament i l’empresa organitzadora, Valmor Sports, han llançat un SOS al patró de la F1, Berni Ecclestone, perquè suspenga cautelarment la sanció i deixe participar Alonso. L’asturià és el principal atractiu d’un premi que a tres setmanes de la seua realització, ha venut menys de la mitat de les entrades, unes 30.000.

—————————————————————————————

FLAIXOS:

1. Resaltar la falta d’ortografia remarcada en vermell que es va estenent com una taca d’oli a tot arreu del món mongol. Si més no, això no ho feien ni en Lo Rat Penat quan jo comencí a aprendre/estudiar català pels anys setantes. També resaltar l’anòmal/anormal enfocament de la notícia en aital diari.

2. Els Països Catalans, també coneguts per Mongòlia, som la primera potència turística del món.

3. Tenim una dreteta que no sap fer de dreta de debò, homologable internacionalment vull dir, sinó de banda de macarretes de barri. Gents sense gens de classe. Ja els en poden regalar Rolex, Escadas, Pradas, Vuittons, Bvlgaris, etc….hahahaha

4. Una societat, que és la primera destinació turística, i, que atresora un know-how de primera línia en aquest àmbit, amb un esdeveniment de nivell europeu -i de projecció mundial- entremans els puga fer trontollar per la nímia no participació d’un senyor que en l’actualitat ocupa un discretíssim vuitè o novè lloc del rànquing mundial fa pensar si no tenim els peus -o el cap- de fang. Tal senyor, fou una vegada campió del món, i d’açò fa una pila d’anys. Avui, en el món civilitzat, ja ningú ni se’n recorda. Això es palesa a la radiografia de la notícia adés mostrada. La  divergència disjuntiva entre la classe empresarial i els macarretes de via estreta que intenten de fer veure-hi que ens governen.

5. S’imagina vosté, lector, intentant fer una juguesca similar al govern brasiler per la lesió de Felipe Massa de fa unes setmanes o el de Londres amb el campió de l’any passat, Lewis Hamilton ?

6. Mongolia és una colònia i TOTS els seus polítics oficials (colonials i no) actuen conseqüentment i coherentment. Tenint-hi la participació de tot un Michael Schumacher i no explotar la dita contingència demostra que aquests tratges els vénen massa grans en quant a aquesta mena de celebracions. O no?. Mentalitat de pobrets vassalls.

7. Aquest apunt ha estat introduït amb la notícia extreta d’un diari pressumptament d’esquerretes. Coincident amb els insofribles pseudo periodistes de TV3 i C33 que es dediquen a fer-nos riure, diumenge sí, diumenge següent, també, amb la seua tasca d’assassinat automobilístic, ja sia a mans dels Merlos’ boys, ja sia a mans del Torquemadas’ boys. I també, com no ?; amb la inefable col·laboració troncoperiodística de Canal 8/buit de la RTVV. 

8. El punt de vista que destaque és de collita pròpia. Seria la cerca de l’anglo-saxó: Common Sense. Però com digué el savi de Sueca: el sentit comú, és el menys comú. Si més no, a Mongòlia, tot comparant-la amb qualsevol altre lloc del món.

9. Veient-hi com va la classe periodística mongòlica, se n’adonem que tot és coherent políticament amb la dreteta i l’esquerreta polítiques, mongoles, també.

10. Periodísticament i política?. Esclar: Ens calen polítics i periodistes de deveres.

Conclusions:

A. El campionat d’enguany està manipulat. Evidentment.

B. Els polítics que fan creure que ens governen es dediquen a fer el ridícul pel seu compte i ventura. És un espectacle la mar de divertit. I car. No pel que costen, que és misèria amb una visió d’econòmica general del món, sinó pel que hi deixem a guanyar-ne.

C. Amb l’españolisme tornaran a fotre’ns, i a fotre’s ells, com en l’America’s Cup. Ells també són perseverants en la seua inutilitat.  I si no saben més, que els canvien per polítics de dreta, d’esquerra i de centre de debò. No el teatret de porritos de fira que tenim a hores d’ara.

D. L’empresariat mongol caldria que anara fent un pensament també si li interessa tindre una classe política que sols beneficia l’empresariat d’altres llocs que ens són competència. I amb el desavantatge propi de qui són la corretja de la transmissió parasitària de l’estat d’aquells.

Bo, com diuen a España, per a que m’entenguen:

Quedad, todos, con Dios.

THAT I THINK ABOUT MALLORCA’S BOMBS…

FLAIXOS:

* ETA i l’estat Español es necessiten mútuament per a sobreviure. Els etarres són uns afeccionats. S’ha de ser imbècil per a voler guanyar-li la partida a España a fer el bèstia. On hi hagen els professionals en la matèria, amb més de 500 anys d’experiència contrastada, que es lleven els aprenents de 50.

* Pocs han comentat dels esforços d’Ibarretxe i de tants d’altres antics demòcrates de tot l’arc ideològic, per a resoldre el conflicte polític dialogadament. Quan tenien majoria parlamentària -o/i no- en feien per aturar la violència etarra. I l’altra també.

* A propòsit: Quants quarters militars -encara avui- porten noms de protoetarres, com ara, Daoiz, Velarde, del 2 de Mayo, etc. que només fan que exaltar, nacionalísticament i endebades, la nació española?

* Com a mostra: a l’Algèria, pels 50′ i principis dels ‘60, passà 3/4 del mateix amb França. I De Gaulle hagué d’acotar el cap i eixir-ne de la colònia. I a tants d’altres llocs del món…..

* Potser, tothom, coincidim en el rebuig de la violència. De tota. De la provinent d’individus amb estat (colonialista) i d’individus sense estat (colonitzada). No hi ha cap idea que justifique el vessament d’una sola  gota, de sang humana. Cap idea, ideal, o objectiu. No n’hi cap, en el doble sentit: d’adverbi de quantitat i de cabre-hi.

* A mi, particularment, m’ha molestat que els uns i els altres vinguessen a ca nostra, a Mallorca, amb llurs pirotècnies respectives: uns amb la mediàtico-festiva i els altres amb la de la mascletâ.

* A València tenim una dita esplèndida, d’acollida universal, que fa així:

Benvingut sia qui a sa casa ve amb pau.

* Ho ressumiré, tot plegat, amb un acudit -estrafet- anglès:

Passeu al “Vull llegir..

A Spanish man a bit drunk comes out of a pub in Majorca and asks a passing Basque man, very drunk too:

Is that the sun or the moon?

and the Basque man, answers:

I don’t know. I’m a stranger here too !

Bo, per a avui ja n’hi ha prou, d’un tema tan llefiscós.

Tingueu un bon dia!

sgt: Josep Blesa.

NOSALTRES, ELS MONGOLS


Arran de l’article de David Peix, m’he posat a fer-li un comentari que, gairebé, s’ha convertint en un post.

Li he respost això:

Aquí ja vaig veure que no anàvem bé. Tant de simular que els nostres
populars s’enfrontaven als socialistes españols era tot un postís.
Total
per a demanar les -tòpiques- engrunes pujolianes de torn. S’enfrontaven
als socialistes per cara dels populars españols. S’enfrontaven per
demostrar a la galeria valenciana que defensaven els interessos dels valencians. Que eren com una
mena de convergents. Els socialistes españols amb l’ajuda de bavosos
principatins de l’estil Joan Clos (de cervell)
posaven pals a les rodes. Ajuden a atiar encara més l’anticatalanisme
valencià. Que és com matar dos pardals d’un sol tret español. Matar els
principatins i els valencians d’una. Ací tothom diu haver llegit
Fuster. Ací tothom sembla dislèxic. Tothom diu què digué Fuster que ell
no mai va dir. Españolitzar l’America’s Cup fou una errada induïda però
abraçada pels nostres populars. Mesquina pleitesia dels socialistes
barcelonins i els populars valentins. Ja tenim un Desafio Español.

Ja
teníem l’enemic dins de casa. I per partida doble. Ja teníem Madrid,
ergo España, ficant-hi cullerada. Caja Madrid, Iberdrola, Agag, etc. amb la palanca
trencant pel badall. L’horror (i la poca classe) de voler ‘colar‘, mitjançant l’autoinvent d’un inexistent Club Nàutic Español, els españols en el
desafiament amb L’Alinghi ha estat el detonant per a que l’Oracle llançàs  a tot per terra. Quan tens Club Naùtic de València de gran tradició !.
A veure si els socialistes catalans i els
populars valencians creuen que tothom són tan colonitzats com ells. Hi
ha gent arreu del món que sap guanyar per la dreta, pel centre i per
l’esquerra. No com els mongols que ens intenten governar ací baix a Valencia i a dalt a Barcelona.
Això que ha passat era un secret a crits. Ací hi havia el meu clam.

Ni sabem fer negoci ni sabem fer oposició.

En
el cas Gürtel no n’he vist cap ni un que els digués: ei!….que ací qui feia negoci era
el pseudoempresariat español dels Agag & Co, i no el valencià, que sols s’emportava les
engrunes. L’empresariat valencià també els fa de corifeus a aquests
polítics de Mongòlia.

Ens calen polítics de dretes, dels de debò,
no sucursalistes de la mena que tenim. I l’oposició de centre i
d’esquerra nostrades està entotsolada en problemes que sols els
interessa a ells mateixos. Ja els va bé de fer-los de caixa de
ressonància als d’España.

Les dretes, els centres i les esquerres españoles van fent el seu camí.

Cordialment  David.
——————————————————————————————–
I vull continuar reflexionant amb vosaltres:

Observe que després del fracàs s’han afanyat a canviar diversos enllaços.

Com farem ara la Marina de Nouvel i l’equip alemany d’arquitectes (el mateix del Nou Mestalla) co-guanyadors del concurs, ein?
O ara ja no cal?

Com anem a donar-nos un aeroport transoceànic amb cara i ulls?
O ara ja no hi cal?

Posats que ja s’ha fet la malvestat de Natzaret i la Punta de França en favor de fer el major port de la Mediterrània com anem a acabar-lo?
O ara ja hi no cal ?

Com aneu a internacionalitzar el teixit empresarial d’aquesta  societat?

O ara ja no hi cal?

D’on traurem els diners per a continuar?

Amb els meus apunts al bloc antic, hom pot copsar:

Com rescabalaran tant d’esforç esmerçat pels professionals valencians, ein?
El pitjor que li pot passar a una esquerra, un centre i una dreta és no saber fer un negoci propi.

Perquè aquest no és UN negoci, és EL NEGOCI, o no?

Continuareu arrossengant-vos -ofrenant noves glòries tots a una veu- vers ací o alguna volta  penseu ser amos del vostre destí?